L'estratègia

Ja tenim la marató davant de nosaltres, quasi sense donar-nos compta ens veurem en l'esbossa d'eixida del diumenge i molts tindrem en el nostre cap la famosa frase; “l'important no és guanyar sinó participar”, molts de nosaltres correrem la marató per la satisfacció de completar la tan temuda distància de 42195 metres, i és que la carrera a peu és dels pocs esports en què la majoria dels seus practicants no competixen.

Tot l'anterior no s'entendria, en el futbol, en el bàsquet o el tenis per exemple, que els seus participants no intentaren guanyar, en canvi molts de nosaltres no ho anem a intentaro el diumenge. La majoria de maratonians el diumenge que ve només miraren si han acabat la carrera i que la seua marca estiga dins del que tenien pensat, corrent la marató amb el fi de disfrutar de la carrera a peu.

Si dóna el mateix guanyar que perdre, llavors on està el mèrit dels què competixen i dels que guanyen?

No volguera que es malinterpretara. Estic totalment d'acord en què el més important és ser «bons competidors» i a donar el millor de nosaltres en cada moment, però a vegades pense que esta frase pot donar peu a la mediocritat perquè llavors, ¿per a què es participa en quelcom sinó és per a donar el millor d'un mateix i guanyar?

Ara bé, es pot guanyar de moltes maneres. Per exemple, la meta de molts atletes el diumenge és guanyar ; però molts altres porten una altra «meta» en el cap com millorar el seu temps i per a alguns altres, el mer fet d'acabar ja és un gran èxit.

I és que guanyar no sols significa véncer el rival, sinó també superar-se a un mateix. Per exemple, es pot guanyar en experiència, en confiança, en autoestima, en alguna habilitat, etc., inclús en humilitat per a reconéixer que l'altre ha sigut superior i que a la pròxima ens podem esforçar més.

El verdader missatge que li hauríem de donar als corredors, i a nosaltres mateixos, és que no sols és important competir, sinó donar el millor de cada un en cada «carrera» o repte que tinguem davant. No li llevem el mèrit a què han donat el millor de si i han guanyat. Ensenyem als nostres maratonians a reconéixer què és el que han aprés amb l'experiència i què creen que poden fer millor en la pròxima ocasió.

És veritat, que moltes vegades tot just mirem les marques i no veiem les tàctiques i les estratègies que utilitza cada corredor per a guanyar o per a intentar-ho, mirem les classificacions on ens trobem tots ordenats per les nostres marques i no ens interessem per esbrinar com s'arriba a eixa classificació, estem perdent el gust per l'estratègia.

L'estratègia és una forma d'entendre la carrera a peu des del punt de vista de la competició, guanyar o perdre, córrer per a competir ja siga contra els altres o amb contra un mateix.

No se quants dels corredors de Dorsal 19 competiran el diumenge a València, tampoc se quants d'ells correran fins a sentir-se morir, ni els que s'espremeran fins a quedar-se secs però el que si s'és els que acudiran a córrer a València amb tota la il·lusió que podran aportar; tots.

Encara que ja només ens falten quatre dies, encara tenim treball que fer: hem d'elaborar el nostre pla de carrera, hem de preparar la carrera per a complir satisfactòriament i definitivament el nostre objectiu. Hem de preparar la nostra estratègia de carrera.

L'estratègia és, encara que no ho parega, un art, és l'habilitat per a saber el que hem de fer en cada quilòmetre de la marató, és el conjunt de decisions que anem a haver de prendre durant la carrera que ens asseguraran que prenguem la decisió òptima en cada moment.

En estos dies és quan ens hem de fer preguntes com estes: “He d'arriscar? Isc lent o ràpid? He de ser conservador? M'unisc a un grup d'atletes que porten el meu ritme o córrec sol?...” És a dir, hem d'elaborar la nostra tàctica de carrera. En fi, hem d'analitzar el nombre més gran de condicionants de la carrera.

La meua tàctica i per tant també la meua estratègia preferida és l'anomenat “negative split”, contràriament al que es podria suposar el “negative split” és un aspecte tàctic positiu, ja que indica la capacitat de córrer la segona part de la marató més ràpida que la primera.

Mireu, quan ens enfrontem amb els 42195 metres cal tindre en compte algunes coses, sobretot si volem aplicar el “negative split”; tindrem un factor que ens va a ajudar a córrer més ràpid la part final de la marató i almenys dos que els tindrem en contra i ens obligaran a abaixar el ritme.

Veurem, lo que ens ajuda serà el nostre pes, posaré alguns exemples, si tinguérem un pes d'al voltant dels 60 quilos, no seria de res rar que perdérem 2 quilos per diversos motius, perduda d'aigua, perduda de glucogen, greixos… que significa açò? Perquè, al pesar menys es pot córrer més ràpid senzillament per que anem a haver d'utilitzar menys energia, i açò és una cosa que cal tindre molt en compte, però clar tot açò no servix de res si no estudiem bé els altres factors que ens obliguen a córrer mes lents.

I són principalment dos els motius pels quals estem obligats a abaixar el ritme quan més lleugers estem; un sera el que podríem dir falta de combustible, s'acabara el glucogen quasi segur i en la part final haurem de recórrer als greixos, o siga passarem a consumir quasi el doble d'oxigene pel que el nostre ritme segur que sera més lent o almenys ens costara molt més esforç mantindre la nostra velocitat.

L'altre factor que ens impedirà mantindre el nostre ritme seria la falta d'elasticitat dels músculs de les cames a causa del cansament, el que ens succeirà segur si no hem encertat amb el ritme de carrera, perquè com ja sabeu, si el nostre ritme és massa ràpid començarem consumint glucogen i s'acabara massa prompte i a més no podrem anar eliminat l'àcid làctic segons ho anem produint amb el que en la part final les cames se n'aniran bloquejant.

Ens pot succeir també que cometem només un dels dos errors, per exemple eixim al ritme just però no ens hem alimentat bé en els últims dies amb què no ens parara l'àcid làctic però si la falta de “combustible”, o al revés podem tindre molt de combustible però el ritme és massa alt i no eliminem l'àcid làctic.

Com veieu és complicat, i a més cal afegir , el fred o la calor, la pluja, el vent i l'embolic que se'ns presenta per a poder seguir el nostre ritme amb la gran quantitat de corredors i com no els 42195 metres, tota una aventura.

Per tant a pesar de tots estos possibles problemes cal intentar córrer en “NEGATIVE SPLIT”. Quan prenguem esta decisió, estem posant de manifest que som capaços de manejar bé el nostre estrés competitiu i que tenim una bona gestió de la nostra capacitat física. En el primer cas es tracta d'una habilitat mental, mentres que en el segon intervé l'entrenament.

La millor estratègia per a una carrera en què vullguem realitzar una marca sempre ha sigut la de recórrer tots els quilòmetres al mateix ritme. La proposta és banal, però probablement la seua extrema simplicitat practica és el que la convertix en difícil per a posar-la en practica.

És veritat que per a ser un expert es deuen de succeir alguns fracassos i traure conseqüències, i moltes vegades no ho fem perquè pensem que si no han eixit bé les coses la causa esta en qualsevol part però no dins de nosaltres ni en la nostra tàctica de carrera que ha sigut errònia.

I és que hi ha una forma simple per a verificar si som hàbils estrategs, és la d'analitzar els nostres temps de pas en les diferents parts d'una carrera.

Els exemples següents s'entenen en un circuit pla. Si un corredor realitza la segona part d'una carrera més lentament que la primera evidència que ha posat en esta un excés d'esforç tal que no queda més remei que compensar-ho en la segona part anant mes lent.

Una baixada de rendiment que fa considerar que ens hem equivocat en la nostra tàctica és si esta supera els cinc segon al quilòmetre.

Veurem, un corredor que en 10 quilòmetres realitza 40 minuts i cobrix els dos cinc mils en 19'35 "i 20'25" podem dir que a “punxat”, independentment que haja realitzat la seua marca personal, la seua tàctica de carrera no ha sigut bona. El diferencial de 50 segons pot paréixer poc, però no ho és en absolut. Si s'analitza la situació be, resulta que la primera fracció va ser recorreguda en un mitjana de 3'55 "i la segona a 4'05". Verdaderament un bella rebentada.

La majoria de nosaltres no consideraríem que ha sigut una mala tàctica, ni que una perduda de 2 minuts en una Mitja ni de 5 minuts en una Marató haja estat malament. Ens agrade o no, una caiguda mínima d'esta magnitud és molt gran. El conjunt dels corredors donem per assentat quan ens succeïx açò es que ens falta fons o que no tenim la suficient velocitat, però la realitat és un error tàctic.

Una baixada de 2 minuts per a una competició de 21 quilòmetres significa que ha executat els segons 10, 5 quilòmetres, 12 segons més lent per quilòmetre. Per a la marató una disminució de 12 segons per quilòmetre, produïx una diferència de 4'10 / 15 ". En este cas, pot paréixer poc, però es perquè ja estem acostumats a considerar estes perdues molt més grans. Si un corredor d'elit correguera la segona mitat 4' més lenta que la primera significaria que a explotat.

Una disminució en el rendiment en la segona mitat de la carrera també es pot tolerar, sempre que siga inapreciable. No hem de caure en la trampa que atrapa la ment de molts aficionats: "acumule avantatge al principi i l'administre amb el pas dels quilòmetres." És una estratègia que implica un gasto significatiu d'energia, i que accentua les deficiències tècniques dels atletes fent-los pagar l'esforç inicial per a aconseguir les marques desitjades.

Si no estem ben entrenats per a completar una carrera en un temps, la millor estratègia requerix en primer lloc que abandonem les nostres ambicions cronomètriques, o bé que utilitzem bé les nostres forces per a disposar d'estes quan les dificultats són majors. Que és la segona part de la carrera, en la que estem més cansats i som més vulnerables.

L'estrateg hàbil és aquell que no baixa el ritme amb el pas dels quilòmetres i que arriba a meta completament esgotat, tant que no podria mantindre el seu ritme ni un metre més. Este corredor podríem dir que ha sigut capaç de donar el 100 % de la seua forma.

El “negative split” és un poc més que mantindre el ritme just, és la capacitat d'augmentar el nostre ritme en els moments en què la nostra fatiga i esgotament són més grans. Per a augmentar en eixos moments el ritme és necessari haver començat la carrera amb un cert marge de maniobra en el nostre ritme per a després poder esprémer totes les nostres forces.

Jo, ho intentare, perquè crec que al cap i a la fi, lo que més recordarem d'esta marató, no és com anàvem al principi, sinó la sensació final; eixa sensació que et queda (dins de la pròpia emoció que suposa acabar la marató) una vegada que creuem la línia de meta: “He arribat de meravella. Crec que fins podia haver fet millor temps” o “No podia més. He degut caminar una bon estona perquè les meues cames no donaven més de si. He patit”.

Estic convençut que la probabilitat que repetim o no l'experiència de córrer novament una marató, depén en gran manera, d'esta última sensació.

I vaig més lluny encara; si tornes a córrer una marató, estic segur de que la diferència entre córrer-ho amb la por que tornes a passar-ho malament o no, està supeditat, de la mateixa manera, a les SENSACIONS FINALS DE CARRERA de l'última marató que has disputat.

Isca com isca la marató solem dir que a l'acabar-la ja hem triomfat "però jo aniré una altra vegada més lluny i diré que fer la inscripció i atrevir-se a prendre l'eixida ja és un èxit”, és el que en realitat conta.

Acabaré esta llarga entrada amb una frase que faré meua per a la marató de València del diumenge que ve, una frase de Steve PrePrefontaine; “Sé que algú pot batre'm, però va a haver de sagnar per a fer-ho"y afig “van a haver de fer marca personal”.