divendres, 30 de juny de 2017

El Burgo de Osma i VIII Trofeu Dorsal 19.

 “La nobleza que tiene esta tierra
en la historia escrita está
su Catedral y su Plaza
gloria y fama a esta villa de dan.”
M'aneu a permetre que amb esta segona estrofa de l'himne del Burg d'Osma comence a mostrar algunes coses que no podrem disfrutar en la seua totalitat en el VIII Trofeu Dorsal 19. 
Hi ha una tradició en el Burg d'Osma que compta amb més de quaranta anys d'història i que per desenrotllar-se des de gener fins a abril queda fora del nostre calendari, es tracta de les Jornades de la Matança.


Justament es desenrotllen durant tots eixos caps de setmana en el mateix hotel en què ens anem a hostatjar. Fem un poc de memòria, almenys els que ja tenim una edat.
Fins a la dècada dels seixanta la matança del porc constituïa una font de recursos i alimentació per a moltes famílies. Eren èpoques d'escassetat, de postguerra, i del porc provenien la major part de les proteïnes que es consumien. L'animal convivia amb la família durant uns quants mesos, alimentant-se amb les sobres, i engreixant fins a l'arribada de la matança que es convertia en un poc més que un mer acte de supervivència.
Eixe dia passava a convertir-se en un dia de festa en què participaven tots: família, amics, veïns... des dels més xics als més majors. Esta tradició s'ha mantingut en les zones on el porc és molt popular.


Tradicionalment Sòria ha sigut terra de bons embotits. Els llargs, freds i secs hiverns sorianos curaven de manera excepcional els xoriços i pernils, sent molt cobejats els de la part del Moncayo, influenciat pels vents del nord-oest (el famós Cerç). D'ací sorgixen les Jornades gastronòmiques de la Matança, que constituïxen l'esdeveniment gastronòmic més important de Castella i Lleó des de la seua creació en 1974.
Com se celebra durant els caps de setmana de gener, febrer i març, entre els milers de comensals que es reunixen en El Burg d'Osma (Sòria) entorn dels foguers del restaurant Virrei Palafox no estarem els dorsaleros pel que no podrem degustar eixe variat menú compost per 24 plats diferents en què el porc i els seus productes són els protagonistes. 

És una danya, pel que es fa necessari que incloguem tot el que este relacionat amb el porc dins de la nostra alimentació en eixe cap de setmana, però no tot és porc en la gastronomia del Burg d'Osma, els típics fesols i les faves de Burg d'Osma i els rovellons són per si sols suficients perquè ens oblidem del porc per uns instants.
Però tornem al VIII Trofeu de Dorsal 19, un altre dia continuarem amb les tapes, les postres o els vins característics ja que hi ha molt del que escriure sobre la seua gastronomia.


Una de les coses que sempre hem de tindre en compte quan afrontem una carrera és el seu circuit, i en la XVIII Mitja Marató d'El Burg d'Osma encara que el circuit no presenta cap dificultat destacable si que cal saber que consta de tres voltes pràcticament iguals i açò ens porta a haver de mentalitzar-nos perquè no se'ns faça dur, i no pel seu desnivell ja que és pràcticament pla sinó per la seua duresa mental a l'haver de repetir el mateix tram amb diferents sensacions de cansament i d'esforç.


Així que estudiem i disfrutem d'açò bonic circuit en el vídeo i així quan arribe li dia de la carrera ja estarem preparats.

dimecres, 28 de juny de 2017

VIII Trofeu Dorsal 19.

 “Es la invicta ciudad de El Burgo de Osma
una joya de gran valor
y por su hidalguía soriana
en Castilla es la más bella flor”.
Així comença l'himne del Burg d'Osma, que com tots ja sabreu és la seu del VIII Trofeu Dorsal 19, i la seua XVIII Mitja Marató que se celebrarà el 15 de juliol la carrera que ens servirà per a establir els que seran els guanyadors, una classificació que com totes les celebrades en el Trofeu Dorsal 19 sera compensada. 

Per a tots els burgenses, la seua ciutat serà un dels llocs més agraciats i sens dubte bonic, pel que si pretenguera enumerar tot el que d'interessant té el Burg d'Osma no estaria a l'altura del que es mereix, i és que just ara em recorde d'eixa frase de diu: << El secret d'avorrir consistix a comptar-ho tot>>.
Tindrem el temps suficient per a poder admirar tot el que la història a anat depositant en els carrers del Burg pel que no cal que repasse cada un dels seus monuments i part de la seua història. Pel que ens dedicarem a part més esportiva, encara que és impossible oblidar-nos que encara que correrem en una ciutat xicoteta no per això deixa de ser important, va ser declarada Vila d'Interés Turístic en 1962 i Conjunt Histórico-Artístico en 1993.
Així que no sols haurem de tindre les nostres cames preparades per a córrer sinó que la nostra ment haurà d'estar en condicions d'absorbir tot el que ens brindara el Burg.
Quan ens enfrontem a una competició i el VIII Trofeu Dorsal 19 ho és, encara que se celebre prou lluny de Pego i es puga paréixer a un viatge de vacacions no cal oblidar que correrem una mitja marató.


Ja sabem que molts de nosaltres quan acabem la carrera sempre direm que la competició no va resultar "prou bona". No importa el que fem, mai pareix satisfer les nostres expectatives del que pensàvem que érem capaços de fer.
Altres corredors pareixen obsessionats amb el que seria "normal". Siga quina siga la distància que acaben de córrer o la marca que acaben de realitzar, volen saber que els seus esforços estan d'alguna manera en línia amb els de la resta dels corredors. Constantment necessiten una validació que mesurar amb la resta del club i saber que no estan, de cap mode, per "davall del normal", perquè llavors es desmoralitzarien i la seua passió per la carrera a peu s'esquerdaria.
La societat occidental pareix estar obsessionada amb la classificació, estandarditzar i "cabre en" un motle determinat que ens faça sentir com que tindrem més èxit si estem "per damunt de la mitjana".
Però siguem realistes. Tots som imperfectes, i tots tenim coses en què estem per damunt del normal i per davall del normal. Són estes diferències les que ens fan únics a cada un de nosaltres i les que ens permeten apreciar l'espectacular. A més, les proves estandarditzades no proven res.


El normal no importa, i lo perfecte no existix. Per siga quina siga la raó, tots volem ser normals, però una cosa que he trobat, és que lo normal no crida l'atenció. Algunes altres paraules per a descriure normal són "pla, general, ordinari i bàsic". ¡¡¡¡Qui vol ser això?!!!! ??¡Això no sona emocionant, agradable, o que valga la pena!!
L'èxit a qualsevol nivell està determinat per aquells que són diferents a la resta, no necessàriament millors. En la majoria dels casos, és millor recordar que tots som rars per a algú, i abraçar això que ens fa millors, pitjors i totalment diferents dels que ens rodegen es una opció.

Prepararem les maletes, el Burg d'Osma ens espera i amb ell el nostre VIII Trofeu Dorsal 19, una combinació que com veurem en els pròxims dies va hi ha resultar molt interessant. 

dimecres, 21 de juny de 2017

III Relleu 24 X 1 hora de Pego. 1ª part.

Diu un refrany castellà que els arbres no deixen veure el bosc, quan volem significar que, de vegades, estem tan ficats dins d'un problema o d'una activitat qualsevol, que, oblidem l'entorn que ens rodeja, encara que estiga pegat a la nostra pell.



En el III Relleu 24 X 1 hora de Pego, com moltes vegades en la vida, hi ha tal quantitat arbres que ens pot succeir el mateix, que no vegem la grandesa d'eixe bosc que vam plantar fa ja tres anys.
En total hem sigut 96 els corredors que formem eixe bosc, tal vegada molts de nosaltres vam estar tan concentrats en la nostra carrera, a aconseguir la màxima quantitat de quilòmetres que no ens vam adonar de l'important que va ser este cap de setmana per a Dorsal 19.
La unitat, inclús entre corredors a peu, és un bé social ja que la unitat no és uniformitat sinó col·laboració, enriquiment de dons i intercanvi dels mateixos.



En les 24 hores, cada dorsaler, amb les seues virtuts i condició física, col·labora primer a ajudar al seu equip a sumar quilòmetres i segon col·labora al bé comú que no és una altra cosa que la unitat de tot Dorsal 19, afavorint que passem un agradable i divertit cap de setmana. El refranyer ens torna a recordar que “la unió fa la força”. Res del que li ocorre a un dorsaler ens hi ha de ser indiferent i el que dóna densitat a la relació entre els corredors és la busca de fer que prevalga més el que ens unix que el que ens dividix.
Quan contemplem els resultats del III Relleu 24 X 1 hora de Pego ens podem parar a mirar els quilòmetres realitzats per cada un i comprovar si van servir per a aconseguir l'objectiu marcat en cada repte, o ens podem concentrar a veure si es van complir tots els objectius, però si ho fem només així serem massa egoistes ja que només veurem resultats particulars i se'ns pot passar per alt el fet que vam passar 24 hores junts al voltant de la carrera a peu.



Tot club de corredors ha de tindre fam de fraternitat i unitat. La majoria de les activitats que es realitzen han de procurar buscar més el que ens unix que el que ens dividix i esta és la millor forma per a millorar com a club. Quan els interessos personals primen es corre el risc de fragmentar i anar cap a la deriva. Amb açò no estem dient que tinguem uniformitat en objectius i marques però sí confluència de voluntats per a aconseguir que la carrera a peu siga cada vegada més popular.
Es van aconseguir els objectius dels diferents equips? Pos no. Cap dels equips va aconseguir arribar als 300 quilòmetres ni el de dones arribar als 120, pero els xiquets van aconseguir 28 quilòmetres; mes que la marca de l'any passat. I té açò importància? Per tant no. Ja que el principal objectiu si que es va complir. Curiosament als 3 equips ens van faltar dos quilòmetres.



Ja se que d'acord amb la mentalitat pragmàtica contemporània, sinó aconseguim els nostres objectius es diu que no hem aconseguit l'èxit, sense examinar què conté este concepte. Sobreentenen que l'èxit consistix a aconseguir les pròpies metes. Potser no s'equivoquen. Però no totes les metes valen igualment la pena.
L'èxit en el III Relleu 24 X 1 hora de Pego es deu a quants corredors es van divertir, a quanta gent vam aconseguir que s'acostara a la carrera a peu i quants admiren la nostra sinceritat i la senzillesa amb l'esport de la carrera a peu; es tracta de si ens recordaran quan passen unes setmanes. Es referix a quanta gent portem a córrer, a quanta espera a l'any que ve per a tornar a disfrutar d'unes hores amb la practica de la carrera a peu. No és sobre transmetre la carrera a peu sinó de quants ens creuen quan els mostrem que és un bon esport.



Este hauria de ser el resultat d'un verdader èxit en el III Relleu 24 X 1 hora de Pego, crec que ho vam aconseguir, que hem triomfat fins a la data, i que sens dubte, intentarem que siga triomfant.
Desitgem una reeixida vida a esta modalitat de carrera a peu, un reeixit envol, un viatge tranquil. L'any que ve ja seran altres 24 hores, ja no seran les mateixes, és fàcil que els quatre equips augmenten i que els seus reptes siguen distints, enguany hem acabat una bonica aventura i ja estem preparats per a la següent, ens n'anem al Burg d'Osma.



Volem triomfar i tindre èxit?: el 15 de juny del 2017 amb el VIII Trofeu Dorsal 19 en el Burg d'Osma ho tornarem a aconseguir.

dimecres, 14 de juny de 2017

Temps de collita

   El cap de setmana passat va ser temps de collita, i tots sabem que això té un sabor especial, ja que recordem i valorem les suors i els entrenaments que hem realitzat per a aconseguir que els nostres resultats siguen una bona collita.



    El divendres 9 es van entregar els premis del Circuit a peu de la Marina Alta on la dorsalera Cristina Bañuls va arreplegar el premi com a guanyadora absoluta en la seua categoria, un premi que és la collita de setmanes i mesos d'entrenaments amb les seues competicions. I és que la llavor va donar fruit.
   El temps de collites té un sabor especial per a qui ha estat tants dies sobre el solc. No és el mateix arreplegar un premi sense haver-ho treballat que prendre entre les mans un trofeu quan en el cor es guarda el record de suors i sacrificis.


   Linda Blanco i Máximo Folques també van collir junt amb Cristina Bañuls el dissabte 10 en la Gala d'Esports de l'Ajuntament de Pego els premis com els millor classificats de Dorsal 19 en el 21é Circuit a peu Marina Alta. Si la collita va ser bona per a ells tres, també ho va ser per als seus perseguidors, Sandra Espla, Carlos Siscar i Fede Server que també van obtindre el seu fruit per mantindre viva la competició fins a les ultimes carreres.
   Si la collita ha sigut bona, ho és per a molta gent, i la gratitud, si és completa, es convertix en una festa compartida per tot Dorsal 19 com es va poder comprovar en el sopar de la Gala d'Esports de l'Ajuntament de Pego.


   Gratitud que vam compartir amb Cristina Bañuls quan l'Ajuntament de Pego la va reconéixer com una de les promeses més significatives de l'esport pegolino, i Dorsal 19 dóna les gràcies a Cristina i a la seua família, i és que agrair significa trobar un motiu per a donar les gràcies, i trobar-lo en Cristina és molt fàcil perquè no cal tindre els ulls ben oberts per a descobrir els milers de gestos que ens brinda a tots a totes hores i totes les setmanes, no sols en la carreres sinó també en els entrenaments.

   Dorsal 19 té la sort de donar les gràcies totes les setmanes als seus corredors, com este cap de setmana també li dóna les gràcies a Màxim per aconseguir pujar al podi en la Nucia i a Carmen per aconseguir ser campiona autonòmica de 5000 metres en W-45. 


   Però no sols a ells sinó a tots els dorsaleros perquè este món de la carrera a peu necessita una bona dosi de gratitud per a continuar amb els entrenaments perquè només els que som corredors podem comprendre el que significa poder córrer, així que, hui i sempre, simplement esta breu i jove paraula: gràcies!

dimecres, 7 de juny de 2017

Cada un a complit

     Quan em veig assentat davant de l'ordinador per a contar el que succeïx el cap de setmana passat, em sent molt més emocionat, és a dir, molt més conscient dels meus deures cap als que consenten llegir açò.



     Estic ací com en família, com reunits al voltant d'una ximenera en una vesprada d'hivern, per a contar-nos les nostres històries, cada un a complit amb la seua carrera el cap de setmana i també jo he complit amb la meua. He anat arreplegant tota la informació que he trobat en el whatsapp i l'he anat anotant en una llibreta que ara tinc davant de mi.

Muxamel
     I mirant els apunts que he anat prenent veig que els dorsaleros no van desperdiciar el cap de setmana. Ara es tracta de no perdre tampoc estos pocs minuts llegint açò. L'aprovació o inclús l'aplaudiment a tots pel gran cap de setmana i pel gran Circuit de la Marina que ha realitzat Dorsal 19 és sovint una manera d'esquivar exigències molt més difícils, una espècie de salutació cortes a eixes idees que un recorda haver sentit en alguna ocasió.
     Parlant més clar, no em bastaria d'obtindre la vostra aprovació, voldria convéncer. Oh! Sens dubte, no pretenc convéncer ara, no faig miracles!, almenys no he intentat fer-los mai fins al present. Em bastaria, estaria molt bé, amb que traguéreu d'estes esbosses, un xicotet nombre d'idees, d'imatges a què unisc no prestem molta atenció.


     Mireu, tenim grans corredors; Máximo Folques guanya el 10K de Muxamel no sols en la seua categoria sinó també en la general. Cristina Bañuls guanya, encara que no va acudir a Benissa, el Circuit Marina Alta en la categoria aleví femenina. Carmen Sala guanya en la seua categoria en La Mitja d'Albacete i va aconseguir la marca mínima per als campionats d'Espanya de veterans en 800 metres el dissabte a València. Dorsal 19 va aconseguir un any més col·locar-se entre els top 10 del Circuit de la Marina al classificar-se en sexta posició. Javier Simo va aconseguir acabar una altra triatló en Cullera i la nostra secció de triatló contínua creixent.
     Tot l'anterior ha succeït en el passat cap de setmana, tot l'anterior pel que fa a premis i trofeus, tot l'anterior és quasi una anècdota si ho comparem amb tot el que succeïx qualsevol cap de setmana en Dorsal 19. Si miràrem les activitats que es programen durant la setmana i els caps de setmana nos en adonaríem que hi ha un poc més que ganes de córrer en Dorsal 19.


     El clima primaveral, per exemple, amb els seus perfums i la seua llum, invita ja als dorsaleros a començar amb els entrenaments diaris en el Blau del Carapatar, i ens ha de cridar l'atenció l'admiració i la relació entre tots els que allí van perquè sobrepassa l'esportiu perquè hi ha una actitud de gaudir. Si, acudixes algun dia voras que a part de córrer et naix un sentiment especial d'alegria i gratitud, i no sols per la carrera a peu.


     Són eixos entrenaments en grup els que fan atractiva esta forma de vida. En ells es mostren l'energia vital dels dorsaleros en la carrera a peu. En ells es viu l'entusiasme i la passió per la carrera a peu, però també la decisió de relacionar-se per damunt dels entrenaments personals del moment. Hi hi ha moltíssims dorsaleros així. Jo conec a alguns. Tenen un encant especial. Són una escola intensiva de comunicació, d'escolta i d'entusiasme. Recorden, preparen i renoven els seus projectes per a les carreres junts. Són exemple de fortalesa i compromís amb els seus companys. Són capaços de discernir junts, prenen decisions junts. Tenen problemes amb els entrenaments, però els enfronten amb constància. S'enfaden i discutixen. Es demanen perdó i es donen el perdó. Se troben molt a faltar quan algú està lesionat. I s'alegren quan torna a córrer. I fins a se'n van de festa junts.


     Eixe és l'ambient que per exemple podrem sentir en el III Relleu 24 X 1 hora de Pego un ambient que ja intuirem en la Gala d'Esports de l'Ajuntament de Pego este dissabte on també recordarem als nostres millors corredors i corredores en el Circuit a la Marina.

     En fi, que dos equips aconseguisquen superar els 300 quilòmetres, que l'equip de dones aconseguisca passar de 120 quilòmetres en les seues dotze hores i que tambe l'escola d'atletisme aconseguisca acabar la mitja marató per davall de l'hora i mitja són només l'excusa per a passar unes 24 hores tots junts al voltant de la carrera a peu i fer si pot ser un poc millor a Dorsal 19.

dissabte, 3 de juny de 2017

"Se sufre pero se aprende"

       Vam assistir el passat cap de setmana a la consecució de diverses marques personals i al baptisme de Javier en eixe patidor món que és el triatló i d'ací a unes setmanes assistirem també a la celebració del III Relleu 24 X 1 hora de Pego, on els corredors experimentaran un element psicològic molt important, present en la majoria de competicions que realitza qualsevol corredor que vullga millorar: ens referim a un paràmetre no mesurable que tots coneixem com a patiment què no devem de confondre amb el dolor.



       Sens dubte per a aconseguir una marca personal o aconseguir un objectiu com una triatló o el nostre relleu en les 24 hores cal patir, i ara cal plantejar-se la pregunta realment hem d'experimentar patiment quan correm?.
     Si el nostre compromís amb la carrera a peu és divertir-nos o el nostre desig és acabar una triatló segurament no arribarem a patir, però després de canviar impressions amb Javier esta clar que té molta raó la ranxera mexicana que deia “se sufre pero se aprende”.
     Si veiem la classificació de Javier en la triatló nos en adonarem que el patiment esta present, encara que clar eixa és la meua impressió, Javier i tots nosaltres ens haurem de fer eixe pregunta patim?
http://www.whitegoforit.net/wp/wp-content/uploads/2017/04/SPRINT-CHICOS-pdf.pdf
    

       Esta clar que la nostra resposta dependrà del que cada un de nosaltres entenga per patiment però quan realitzem una marca personal un poc patirem. És un concepte difícil de precisar ja que ens enfrontem a dos situacions molt distintes, però que al mateix temps posseïxen elements comuns, com és el disfrutar i patir corrent.
     En la carrera a peu el disfrutar i patir corrent són dos situacions que estan molt pròximes però tenen conseqüències diferents. Veurem, el que disfruta corrent té més probabilitats de seguir fent-ho més anys i amb millor salut. El que patix corrent podrà tindre més lesions, menys satisfacció i més probabilitats d'abandonar.
     Llavors on devem de col·locar el nostre patiment esportiu, que no té res a veure amb eixe altre patiment en la nostra vida quotidiana.
     Resulta clar que com més difícil siga aconseguir l'objectiu que ens hàgem marcat tindrem majors probabilitats de patir per a aconseguir-ho. Veurem, si ens trobem en una carrera i veiem que el nostre ritme és l'adequat per a aconseguir el nostre objectiu i que no tenim cap problema per a mantindre'l, en este cas no hi ha patiment.

    

     
     Si veiem que la nostra situació en carrera no és com ens agradaria però calculem que podrem resoldre la situació en l'ultime quilòmetre o sabem que tenim els recursos per a canviar la situació si adoptem l'estratègia adequada, en este cas tampoc hi ha patiment. Tenim els suficients recursos per a canviar la situació.
     El patiment es produïx quan comencem a donar-nos compte que els ritmes no són els que volíem i que les nostres sensacions no són bones, veiem que aconseguir l'objectiu que ens havíem establit és molt difícil, és impossible. I comencen els dubtes i els pensaments negatius provoquen que avaluem la situació com una amenaça. Pensem que no disposem de recursos físics ni tampoc de recursos psicològics per a afrontar-la.
     El patiment en la carrera a peu és una situació extrema que se'ns pot presentar i que tot corredor deuria d'evitar. Per això, en els entrenaments i competicions, és fonamental que controlem els nostres canvis emocionals i els pensaments que tenim quan afrontem estos problemes, és a dir que siguem conscients de com avaluar les situacions esportives i intentar controlar-les.


     Hi ha corredors que davant del patiment es rebel·len i tiren les culpes a qualsevol circumstància que tinguen a mà, alguns criden, dient: “Per què? Jo he entrenat bé”. Cal pensar que el corredor que no ha patit mai en una carrera, no tindrà la maduresa suficient per a disfrutar plenament de l'èxit al veure complit el seu objectiu i serà més dur i insensible davant dels corredors que no ho aconseguisquen.
     Algú ha dit que els corredors que són bons patidors són com les estacions de gasolina, a on acudixen els corredors que volen omplir la seua vida esportiva de nous objectius. Parlar amb bons corredors que han patit moltes decepcions ajuda als altres a veure la carrera a peu en una altra perspectiva, perquè tots, prompte o tard, passarem per un moment roín.
     El patiment en la carrera és part integrant de la vida de tot corredor. No hi ha ningú que, prompte o tard, no participe d'ell. Per això, hem d'aprendre a controlar-lo cada dia, i saber aprofitar-nos d'ell. D'ací que siga important aprendre a tindre esperit de sacrifici i no buscar sempre el plaer pel plaer.

     Evidentment, el patiment per si mateix no val res, si no és per a aconseguir traure alguna ensenyança d'ell.