diumenge, 29 de gener de 2017

Fred o calor?

Entrem en uns mesos, encara que per a ser sincers sempre ens trobem en eixos mesos, on entrenarem i competirem quasi totes les setmanes i el risc de lesionar-nos augmentara, per això és interessant que tinguem algunes idees clares del que hem de fer en cada moment quan pensem que ens estiguem lesionant.


Ens podem lesionar de moltes maneres encara que les produïdes per colps no les solem tindre els corredors i és poc probable que tampoc les produïdes per girs bruscos o moviments violents.
Generalment les nostres lesions es produïxen per sobreús i generalment anem notant els seus símptomes a poc a poc, unes vegades un temps després d'haver començat a córrer, altres ens solen anar augmentant les molèsties gradualment i a vegades també podrem notar una unflor en la zona afectada o també podem tindre un dolor lleu quan no correm.
No obstant això, açò no és una regla que s'aplique a la totalitat de lesions, per això, el que ens sol succeir és que de vegades al ser molèsties i dolors que no pareixen una lesió greu no ens decidim a anar al metge, és ací on busquem un “auto tractament” i sorgixen els dubtes sobre si he d'usar fred o calor.
Encara que la millor recomanació sempre serà que acudim al metge o fisioterapeuta, generalment els corredors recorrem a un d'estos dos sistemes per a tractar-nos les nostres lesions, i encara que els dos sistemes servixen ho fan de manera distinta perquè servixen per a coses distintes.


Vegem, el fred ens produïx una disminució del diàmetre dels vasos sanguinis amb el que disminuirà la inflamació pel que és molt recomanable aplicar-ho en les primeres hores d'haver notat les molèsties o després de l'entrenament si volem recuperar-nos millor, encara que la utilització del fred després dels entrenaments durs és una altra història que ja parlarem d'ella.
Vegem que succeïx amb el calor, el contrari que amb el fred, augmenta el diàmetre dels vasos sanguinis amb el que afavorix la circulació i té un efecte relaxant,  pel que no l'hauríem d'usar si tenim els músculs inflamats.  Pel que se sol usar en lesions cròniques per a reduir el dolor.


Estes són molt per damunt les característiques de cada sistema; la teràpia amb fred funciona ben després d'una lesió sobtada, mentres que la calor ajuda a mitigar els dolors i molèsties musculars en curs. El gel és eficaç en les lesions pel fet que reduïx els vasos sanguinis, el que prevé que la sang s'acumule en l'àrea i ajuda a alleujar la unflor i la inflamació. Per als dolors i malestars musculars, aplicar una bossa calenta ens ajudarà a atraure el flux sanguini a l'àrea, el que promou la sanació i alleuja el dolor.
En fi, ens n'anem a Palmera i a la seua Volta a Peu mentres que els dorsaleros estarem també en Sueca per a córrer en el seu mitja marató i a Pedreguer per a participar en l'OCAIVE.
Sort i a passar-ho bé.


dimecres, 25 de gener de 2017

Mitja Marato de Santa Pola.

Ja tenim la primera mitja marató homologada del calendari, per la qual ja tenim la primera millor marca de la temporada 2017 i per tant també la marca més lenta, i en un escenari que ha servit perquè dos dorsaleres s'estrenaren en mitja marató, la Mitja Marató de Santa Pola.


Entre els 7200 corredors que finalment han corregut la carrera, 6 han sigut de Dorsal 19 i entre ells Aurora Cardona i María Bondía feien la seua primera participació, Máximo Folques, Carlos Siscar, Amedeo Maturo, Javi Simo i Juanjo Arbona han sigut els que han acompanyat a les nostres noves aprenents de marató.
Moltes vegades en este blog hem parlat de la primera marató i tot el que significa córrer per primera vegada eixos 42195 metres, i córrer per primera vegada una mitja marató no significa la mitat. Els 21097,5 metres no és la mitat d'una marató, ho és matemàticament, però res més perquè és una carrera totalment distinta i que es corre i s'entrena diferent d'una marató pel que els sentiments de sacrifici i afany de superació estan en el mateix nivell.


La distància de la mitja marató és prou llarga per a crear satisfacció i ens dóna la motivació suficient per a entrenar encara que la primera vegada ens puga paréixer molt dura ja siga mental com físicament perquè estem molt acostumats a les voltes a peu, però les mitjes no ho són tant dures si ens entrenem.
Un dels més interessants reptes que se'ns presenta als corredors és el de trobar-li sentit a córrer. Per si mateixa, la carrera a peu té sentit, però ens correspon a cada un de nosaltres trobar-li el sentit individual que ens permeta aprofitar al màxim les nostres ganes d'eixir a córrer, i preparar una mitja marató és una bona motivació.

Es tracta moltes vegades de trobar respostes eficaces a les nostres preguntes sobre el significat de perquè eixim a córrer. El que és útil per a un pot no tindre significat per a un altre i, el que és significatiu per a este últim, pot no tindre valor per al primer.

Tal vegada el plantejar-nos els nostres propis reptes per a donar-li significat a la nostra afició ens podria paréixer com una cosa molt complicada, però pensem que esta és una tasca individual que a ningú més afecta; estem buscant sentit a les nostres ganes de córrer.
Per a això hem de recordar la famosa frase dels savis de l'antiga Grècia, que encara es troba gravada en la fatxada del temple de Delfos, i que diu “coneix-te a tu mateix”, amb la qual cosa, lluny de pretendre buscar el que busquen la majoria dels corredors, cada corredor ha d'incentivar-se per a trobar el seu propi objectiu.



Aurora i María han trobat en la mitja marató un objectiu per a mantindre la seua afició a la carrera a peu, confiem  que les seues ganes de córrer hagen augmentat després de l'experiència de Santa Pola.

dissabte, 21 de gener de 2017

Comença la temporada

El primer dia de la temporada i ja estem en el podi, es veu que es tènia pressa per començar, Tania i Máximo es van pujar al caixó res més acabar amb la I Gala de Dorsal 19, en Benirredrà i el El Verger.



No hi ha repòs en Dorsal 19, així que encara que puga paréixer que encara falta temps per al 21é Circuit a peu de la Marina Alta, que es presenta ahir, i en el que vam estar molt ben representats, hem de començar a pensar en ell i en com afrontar-lo.



La majoria de nosaltres ja estem introduïts en el món de la carrera a peu, que no se perquè molts s'encaboten a denominar “running” encara que açò seria una altra història, tal vegada encara no ens hàgem proposat el repte de córrer totes les carreres del circuit perquè són 12, i el que a primera vista poguera paréixer un inconvenient es pot convertir en un repte interessant.



Cada dia és més usual veure a més corredors que es dediquen a complir reptes cada vegada més difícils i originals, buscant saber on tenen el seu límit o aprofitar alguna carrera per a conéixer món.
Un Circuit de carreres és una excel·lent opció per a conéixer una zona i pot servir-nos com un repte el prou complicat perquè ens parega interessant. Tal vegada siga per això que molta gent se “tira a l'arena” sense tindre molta experiència en la carrera a peu, sense el material esportiu necessari i sense realitzar una cosa tan important com fer-se una revisió medica o una prova d'esforç.
El motiu pel qual ens anem a presentar en el 21é Circuit a peu de la Marina Alta pot ser d'allò més variat però la motivació i la nostra actitud són de les coses més importants per a aconseguir completar-lo.
Com són tantes carreres una bona opció és dividir-les en tres apartats, un primer apartat seria buscar aquelles carreres a què més importància els donem ja siga pel seu circuit per a aconseguir marca o bé perquè es desenrotlla en una localitat en què ens agrade córrer ràpid. Un segon apartat seria les carreres que tenen un bon circuit i que ens agradaria aprofitar per a córrer ràpid però sense perdre l'objectiu de l'apartat primer i per ultim les carreres que ens serviran com a preparació i d'entrenament.
Per tant mirarem el calendari de carreres del 21é Circuit a peu de la Marina Alta i fem una primera selecció, centrem-nos en la carrera que considerarem com l'objectiu principal.



Una vegada la tinguem seleccionada haurem de col·locar la carrera de la setmana anterior, si l'haguera, en el tercer grup o siga en el grup de les carreres per a entrenar i el mateix farem amb la de la setmana següent, si l'haguera i el mateix farem amb les carreres del segon grup encara que en estes no és tan important controlar les carreres de cap de setmana anterior ni posterior.
Quan tinguem este esquema realitzat només ens quedara adaptar el nostre entrenament, com veieu no és molt complicat encara que cal assentar-se un moment i estudiar les carreres amb els seus circuits i les dates.



Com el circuit es presenta ahir ja podem dir que tot esta en marxa i que ja podem omplir la nostra agenda. 
En la pagina web de Somesport podrem trobar tota la informació, calendari, inscripcions i qualsevol informació que ens faça falta.


dijous, 19 de gener de 2017

Comencem la història de la II Gala de Dorsal 19.

Als que vam acudir a la I Gala Dorsal 19 i que vam llegir l'última entrada ens n'hem adonat que no esta tot dit, que algunes coses es van quedar en el tinter i que necessiten unes línies per a deixar per acabada la Gala i passar a les carreres i als entrenaments.


La Gala i tot el que porta amb si no és més que un reflex de tot este món de la carrera a peu, és com les novel·les i pel·lícules d'acció que només són interessants en la mesura que hi ha una línia de suspens en què tot pot fallar. Una vegada acabada o aconseguits els objectius que ens havíem proposat, la narració s'acaba.
Però la història mai esta acabada, la història contínua i després dels elogis i dels premis cada un continuara amb els seus entrenaments, els presentadors es relaxaran fins a l'any que ve, per cert no vull oblidar-me de Sandra, ni de Marina, ni de Cristina, ni de Paco, ni de Pascual sense els quals res haguera sigut el mateix. Les millors marques de Máximo i les pitjors seran oblidades, el seu lloc estarà buit fins a les pròximes carreres homologades mentres que Ferran es preparara per a una nova època com a corredor.

La decoració de l'escenari que amb tanta il·lusió ens van preparar Jake i Giovana ja esta desmuntat i guardat, encara que és possible que siga substituït per un altre l'any que ve i ja haja passat a millor “vida”.
La carrera del Burg d'Osma on l'any que ve se celebrara el VIII Trofeu Dorsal 19 esperara fins a la primavera per a començar a moure's, per la qual cosa podríem dir que els ecos de la I Gala se n'aniran apagant a poc a poc. 
La història que vam viure en la I Gala Dorsal 19 acaba feliç com les pel·lícules on els amants s'allunyen en el seu bonic cotxe mentres els seguix l'objectiu de la càmera, o d'eixos contes que conclouen amb l'enllaç matrimonial i les delicioses perdius, però la vida contínua i les novel·les no continuen ja més enllà, no busquen tractar de la rutina d'escurar els plats tots els dies i dels passejos amb la granera o la fregadora pels corredors.

Perquè la vida, mal que ens pese no ha acabat amb la I Gala, sinó que ens ha posat les condicions i ens dóna la possibilitat per a donar inici a la història que realment interessa. I interessa perquè deixa ja arrere la indeterminació i dóna peu a l'aparició d'una nova temporada però que es basa principalment en l'anterior.
Comencem ara una temporada nova i hem posat tots els comptadors a zero encara que no partim des de zero, comencem amb un bagatge de molts anys que ens ha de servir per a completar una bona temporada. Ara és temps de treball tranquil, fosc, íntim i de pocs escarafalls, un esforç que es tornarà a veure a finals d'abril.

Comencem una temporada amb molt per fer; primer la XXXV Volta a Peu a Pego i tot el circuit de la Marina Alta, despres li seguirà el III Relleu 24 X 1 hora de Pego, ens anirem a continuació al Burg d'Osma per a celebrar el VIII Trofeu Dorsal 19, seguirem amb el “IV Open summer circuit training” de Dorsal 19 que amb els seus sis o set etapes ens deixara llestos per a entrenar la Marató de València.

A tot l'anterior no ens queda més remei que afegir una marató pel món que ja s'esta preparant i totes les activitats que van apareixent i que no és possible saber ara, ja que són entrenaments de cap de setmana que units a sopars o a esmorzars solen convertir-se en grans esdeveniments que sorgixen improvisats.



Comencem per tant la història que serà contada en la II Gala de Dorsal 19.

dimarts, 17 de gener de 2017

I Gala Dorsal 19

El dissabte finalitzà la temporada 2016, li vam posar punt final en què ha començat a denominar-se I Gala Dorsal 19, despres de sis anys en què la féiem coincidir amb el Trofeu Dorsal 19, així enguany a sigut un acte completament independent i separat del Trofeu.


En esta primera edició hem mantingut el format de les cerimònies d'entrega de premis i hem fet també un recorregut per tot l'any passat, un repàs on vam recordar no sols totes les nostres activitats sinó també a la gran majoria de dorsaleros que han col·laborat a convertir a Dorsal 19 en el que és, un gran club.
No sé molt bé per quins motius, però els corredors coincidim al dir que el que busquem en la carrera a peu és divertir-nos i practicar un esport. A vegades adjuntem al verb divertir (“i vull ser feliç”), denotant que no es tracta de trobar alguna cosa que més o menys òmpliga l'expedient, o done una certa varietat dins de les nostres activitats diàries, sinó que el conjunt de tot el que es mou al voltant de la carrera a peu ens porte a sentir-nos feliços cada vegada que practiquem la carrera a peu. 


És curiós constatar llavors, de quina manera no ens conformem amb el que som com a corredors quan comencem a córrer, sinó que les nostres exigències apunten cap a un punt, cap a alguna cosa que de moment es troba fora del nostre abast, cap a una cosa que necessitem aconseguir i que ens falta. Necessitem batre les nostres marques i aconseguir nous objectius.
Ho vam veure en l'ambient que es respirava durant tota la I Gala Dorsal 19, un ambient en què es perseguia un fi, hi havia com una consciència de carència, com si cada un dels que estàvem allí diguera” encara no sóc com a corredor el que he de ser”, acompanyada pel coneixement que eixe fi que busquem tracta, precisament, d'eixa cosa que ningú sap molt bé en què consistix, però que tots coincidim a anomenem passar-ho bé corrent.


Vam veure l'afany de superació en els nostres millors corredors de l'any, Carmen i Máximo.
Lluïa amb una llum especial les ganes de menjar-se el món en la nostra millor aposta de futur, Tania.

En l'homenatge que els vam brindar als dorsalers que van acabar la seua primera marató haguera botat pels aires la sala si haguera entrat un àpex més d'il·lusió en la vinent marató, perquè Rosa, Linda, Joan, José, Nando i Raúl ens van assegurar que seguiran en el món de la marató.
No cabia més energia positiva en el Saló Fillol's ni tan sols quan van pujar els nostres lesionats, Ramón, Carlos, Vicent i Fede.

Els posseïdors de les pitjors marques, Joan, Paco, Dolo i Pilar estaven convençuts que els seus registres millorarien.
Els organitzadors de cada una de les etapes del “III Open summer circuit training” de Dorsal 19, Vicent Arbona a Orba, Linda a Murla, Paco en els Poblets, Patki en Oliva, Fede i Vicent en la Marjal de Gandia i Pepe en la Vall d'Alcala ens van assegurar que enguany serien millors les etapes.

Així com el reconeixement de l'èxit del II Relleu 24 X 1 de Pego amb el nostre homenatge a l'equip de caminadores, a l'escola d'Atletisme, a l'equip de corredores, al nostre amic Juan Andrés i als dos equips de Dorsalers que van creuar els 300 quilòmetres, que ens van certificar que la tercera edició batria tots els registres.
No ens vam trobar en tota la nit amb cap mentalitat detinguda, el dorsaler si quelcom combat és la quietud. Les expressions que més utilitzaríem per a descriure els sentiments que omplien la sala serien; Anhel, desig o buscaqueda, perquè tots miraven més a una meta que al dia de hui, o que, inclús en el cas que algun dorsaler es trobara satisfet amb el seu estat actual, eixa mateixa satisfacció exigiria el seu cuidat i conservació.


És a dir, estar satisfet amb el nostre estat de forma actual no s'assembla res a estar entrenant “veient vindre” sinó que és una realitat que demana una activitat intensa, meravellosa però també plena d'ambició. Encara que en la mateixa mesura en què estar en bona forma es constituïx com el camí que ens porta a ser feliços corrents, es torna també en la possibilitat més clara de patir una decepció.

Alberto i Batiste que ens van representar en la Botamargens també han posat la diana en la pròxima edició i com l'arquer, cap a ella van hi ha dirigir les seues fletxes, perquè el corredor si no té un cap blanc cap al qual apuntar la seua fletxa, és possible que o bé deixe de córrer o bé desperdicie les seues fletxes tirant a la babalà (dóna el mateix cap a on).
Però si resulta que en eixa fletxa de l'exemple va representat l'esforç de molts dies d'entrenament i ocorre que no té meta, no es podrà dir una altra cosa sinó que tant d'esforç resulta inútil, prescindible, innecessari.

Perquè ens sentim satisfets dels nostres entrenaments cal mantindre en peu la possibilitat d'aconseguir alguna cosa, i que una vegada trobat no acabe amb això les nostres ganes de córrer, donant peu a què ens avorrim. Però esta és una idea difícil d'explicar.
I per això algunes vegades als corredors se'ns compara amb un heroi, ja que busquem aconseguir una meta que estem disposats a intentar-la encara que ens vegem obstaculitzats per la presència de molts problemes, inclús en el cas que se'ns presenten com invencibles. 


Ens l'expresa molt bé un dels herois de la Gala quan ens va descriure la seua determinació en la marató: “cal arribar”. No és estrany llavors que cada pas que donara, cada por que va sentir, el mateix fracàs que va sentir en diverses ocasions, adquirisquen el seu ple sentit a causa de la possibilitat d'obtindre el fi (completar la marató). 
És entorn d'eixe desig tan fort d'arribar a meta on es forja l'entramat del sentit de l'heroi. Només qui resistix estarà en condicions d'aconseguir el fi a ell degut; però només qui ja sàpia sobre eixe fi pot decidir-se a resistir, i a llançar-se, a enfrontar-se contra els problemes que sorgiran per a aconseguir els objectius.


Però no tot van ser objectius esportius els que es van celebrar en la I Gala Dorsal 19, ens vam recordar dels nostres cuiners, Armando i Tony sense els quals no existirien eixos forts llaços d'unió que es produïxen gràcies a eixos dinars i sopars, on a més naixen molts dels nostres objectius.

Vam escoltar moltes paraules, i ens vam recordar un poc de totes les que ens va dir Bay en tots estos anys, vam sentir el nostre Regidor d'Esports, Raúl, i a Arbona el nostre president lloar als seus presidits en la despedida i nos en vam adonar com en els set anys que portem realitzant este acte cada vegada és més emotiu i cada vegada ens ompli més d'orgull ser un dorsalero.

diumenge, 8 de gener de 2017

Ja estem llançats.

Els Reis Mags no han obsequiat amb carbó a Dorsal 19, s'han comportat bé, ens han regalat una gran carrera a Xeraco on ja hem vist a quatre dels nostres corredors pujar al podi, la primera carrera de l'any i ja estem llançats.


Ens hem portat bé, i així ens ho han recompensat els Mags d'Orient, ells hauran fet un repàs a tot l'any passat, i van arribar a la conclusió que ens mereixíem un poc més que una “casca” i així ens van deixar una bona primera carrera.
Nosaltres en la Gala del dissabte 14 de gener és fàcil que no puguem realitzar un repàs tan exacte com el que hauran realitzat Melcior, Gaspar i Baltasar, ja que no tenim el poder diví de saber diferenciar amb un simple ullada el millor del pitjor, ni tampoc podrem englobar en tan poc de temps tantes activitats i tantes carreres però farem el que es puga.


El que si podem repassar ara, és el principi d'este 2017, que hem començat amb força perquè a Xeraco, Máximo quint de la general i tercer de la seua categoria, Bay també tercer en la seua categoria, Tania segona i Carmen va ser la guanyadora en dones. Una primera carrera de l'any que ens ensenya un bon camí pel qual transcórrer este 2017.
Però el diumenge 8 de gener tampoc s'ha quedat arrere, Máximo ha aconseguit un gran segon lloc de la general i primer en la seua categoria en La Mitja Marató de Molina del Segura i Tania ha aconseguit una extraordinària marca en el 10K de València amb uns fantàstics 45 minuts i 48 segons.
Se sol dir que “lo que bé comença… bé acaba”, veurem si és veritat que en este 2017 es complix este refrany, això és el que volem i el que intentarem que es complisca encara que pel camí ens puguem trobar amb innumerables problemes.
De moment el dissabte recordarem el passat any i inevitablement intentarem superar-nos en este, una labor cada vegada més difícil d'aconseguir però per a la que comptem amb nous corredors i noves forces per a aconseguir-ho, este és el nostre anhel.


Se sol usar també la dita de “val més el pitjor conegut...” però nosaltres no solem estar d'acord ja que val més el que queda per conéixer que conformar-se en qualsevol moment amb el que es té. Un dels pitjors pensaments que pot tindre un corredor és considerar que tots els seus objectius estan complits, que no li falta res per aprendre o per voler i que puga conformar-se amb un trist “estic bé com a estic”. Si alguna vegada arribem a esta conclusió el que realment ocorre és que “estem acabats” i això sempre és una llàstima.

dimecres, 4 de gener de 2017

Comencem el 2017

Comencem este 2017 i sense esperar a veure com és, ni com se'n va hi ha desenrotllar, comencem a parlar de la carrera a peu. No anem a detindre'ns a repassar tots els bons propòsits que ens hem fet per a enguany ja que a mesura que van passant els anys hem aprés que el secret no es troba tant a incorporar projectes nous, ni afegir metes més altes sinó més aïna defugir dels objectius més difícils i desorbitats. Hem aprés, en fi, que ens pot bastar amb no cometre els molts errors que hem comés l'any passat.



Tenim ja una cosa clara, ens agrada córrer i coneixem tots el beneficis que este esport ens aporta, sabem també els avantatges que té, i encara que necessitem amb més ardor cada dia buscar temps per a practicar-lo, sabem que és el nostre esport, encara que el temps per la seua practica no és un problema menor.
Hi ha molts esports que a més del temps per a realitzar-los es necessita la presència d'altres persones (des del tenis fins al futbol), o d'una instal·lació per la seua practica (una piscina o un camp de futbol) i d'uns horaris precisos per a poder-lo practicar que no sempre s'adapten al nostre temps. Són esports que necessiten unes sèries de factors externs a nosaltres per a poder-los practicar i amb un discret grau d'organització de les persones que el volen practicar. A totes estes molèsties s'han d'afegir les que comporta l'edat ja que quan s'és jove el temps disponible per a la pràctica esportiva és molt major que quan amb el pas dels anys les obligacions laborals i familiars ens limiten prou els horaris per a la practica de qualsevol esport.



Som corredors i alguns d'estos problemes els tenim solucionats perquè la carrera a peu no necessita la presència de ningú, encara que córrer amb companyia és més agradable.
Córrer no precisa de cap estructura a què calga acudir per a la seua pràctica, nosaltres dissenyem les nostres pròpies instal·lacions en els circuits on ens interesse córrer. Ens posem les sabatilles i podem córrer on desitgem.
Córrer no costa pràcticament res, un parell de sabatilles, un pantaló i una camiseta, tota la resta és prescindible.



Ens basta de córrer durant trenta minuts tres vegades a la setmana per a estar i mantindre la forma, i si aconseguim mantindre esta simple rutina en unes setmanes ja notarem una millora que ens permetera practicar la carrera a peu amb molta il·lusió. 
Ja ningú ens ha de convéncer de lo bona i interessant que és la carrera a peu per a tindre una millor salut, ni dels avantatges que ens reporta quant a adquirir uns hàbits saludables. Ja som corredors convençuts i la nostra intenció és que este 2017 continue sent un any corredor.
Per això vam acabar l'any passat amb la Sant Silvestre de Pego, la vam córrer amb alegria i despreocupació sabent que els corredors estem alegres quan correm i que només ens està permés ser alegres (no sols estar, circumstancialment, alegres), perquè una característica inconfusible del dorsalero és l'alegria amb què corre a pesar de tots els patiments que li puga causar la carrera. 



A més, parafrasejant la famosa frase de Santa Teresa “Un corredor trist és un trist corredor” que és la més encertada forma de dir que no és possible cohonestar la carrera a peu amb la tristesa i que han de ser termes molt allunyats.



Alegria del dorsalero, que hi ha de ser eix d'una forma d'entendre la carrera a peu que, si bé quallada de dificultats, ha de ser significativament manifesta i de la que puga dir-se que no s'ha de deixar dominar per l'abatiment ni pel mal que, suposadament, ha de fer-nos veure que no aconseguirem moltes vegades els nostres objectius. 
   Molt al contrari sabem que succeïx als dorsaleros: saber-se corredor és estar segurs d'estar alegres i, amb tal seguretat i tal alegria no pot haver-hi muntanya que no siguem capaços de pujar ni avenc que no remuntem.