IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dissabte, 26 de març de 2016

Ens anem a Dusseldorf

No estava borratxo. Quan el dijous em vaig despertar de la sesta, que no de dormir la “mona”, i vaig veure en el whatsapp la reserva per a un vol cap a Dusseldorf ja sàvia perquè era, i quan uns minuts després vaig rebre un correu electrònic amb una confirmació també sàvia del que es tractava.

Deia Gilbert Kith Chesterton “Beveu perquè sou feliços, però mai perquè sigueu desgraciats” i nosaltres bevíem i brindàvem perquè estàvem contents ja que ens n'anàvem a Dusseldorf a córrer la marató i no al revés.
Una de les activitats socials més comuns i ordinàries en Dorsal 19 és la de realitzar esmorzars en els que solem beure alguna cervesa i algun gin tonic. Ho fem diverses vegades i per diversos motius. Brindem per les marques que anem hi ha realitzar o que hem realitzat, per l'èxit en una carrera o perquè assistirem a una, pel fet de trobar-nos reunits després d'un bon entrenament o carrera. Pel gust d'acompanyar amb una cervesa un bon entrepà. Per a relaxar-nos i passar un moment agradable mentres ens contem les nostres carreres.
És roín beure alcohol?
Fins on puc beure?
No condemnarem l'ús, sinó l'abús. Podem menjar fins a saciar la nostra gana. D'això se seguirà una bona salut que ens permetrà complir amb els nostres entrenaments i portar una vida sana. Es condemna l'abús en el menjar, la gola, la glotoneria, que és menjar més enllà de les pròpies possibilitats, més enllà del que és necessari per a poder realitzar els nostres entrenaments i la nostra subsistència. L'embriaguesa o borratxera és oposat a beure amb moderació, ja que la privació momentània de l'ús de la raó no es pot justificar per experimentar els plaers de la beguda. Nosaltres no vam estar privats en cap moment de l'ús de la raó.


Beure per a passar un estona agradable amb els amics, per a degustar una bona menjada, per a celebrar un esdeveniment feliç mai serà un error. El seu abús és el que constituïx un problema. Podem establir un límit i saber amb precisió “fins on i fins on no?” Les paraules claus en este cas són les de la privació voluntària de l'ús de la raó. Quan després de beure s'experimenten els símptomes de la pèrdua de la raó, llavors podem parlar que ens hem passat i ens estem ficant en problemes.
Quins són eixos símptomes de la privació de l'ús de la raó? Poden ser el no recordar quant es va fer o es va dir davall els efectes de l'alcohol, o bé el realitzar o dir coses inusuals o que no faríem en un estat normal. Per a un maratonià anar a la marató de Dusseldorf és una cosa que faríem en un estat normal i no per a gens inusual, una altra cosa seria si no haguérem corregut mai una marató o no sabérem del que es tracta.
La gran varietat de comportaments que es poden manifestar és enorme i voler traçar una línia divisòria entre el que esta bé i el que no, no correspon a les intencions d'esta entrada. Cada un s'anirà coneixent, s'anirà mesurant i sabrà controlar-se i prendre fins al punt que la seua consciència li dicte. La nostra decisió d'unir-nos al grup de Dorsal 19 que acudirà a Dusseldorf va ser deguda a una sèrie de coincidències davant de les quals era impossible negar-se. És que si algú ens proposa córrer una marató en Dusseldorf de la forma en què ens la presenta Tino, llavors ja no tens elecció.
A molts de nosaltres ens pot estranyar la decisió de córrer una marató només amb un mes d'antelació, però és que un maratonià dorsalero esta i ha d'estar sempre en condicions de preparar una marató amb un mes d'anticipació.
I és que els maratonians dorsaleros no deixen de córrer mitges maratons, dos al mes segur. Poden córrer sense aclaparaments dos hores sense detindre's i açò ho fan els caps de setmana que no corren cap mitja. Participen en algun 10K tots els mesos per a mantindre un bon ritme de carrera. No solen baixar dels 70 quilòmetres a la setmana. Els seus entrenaments sempre es realitzen per circuits “trenca cames” i els agrada la cervesa.

Pel que només necessiten realitzar dos llargs, un l'endemà de prendre la decisió i l'altre quinze dies abans de la marató. Clar que així no realitzaran marca personal però córrer-la, la correran.
Així que el 24 d'abril, Dusseldorf preparara les seues millors gales per a veure com Dorsal 19 posa a 5 dels seus corredors en la marató i com un potent equip de quatre corredors ho farà en la marató per relleus. 

Ja anirem donant més notícies sobre esta expedició a Dusseldorf, que marcara el principi d'una nova època en les relacions internacionals de Dorsal 19.

dilluns, 21 de març de 2016

La primavera ha arribat

Ahir va començar la primavera de forma oficial. Una altra cosa és la primavera «oficiosa», que sol avançar-se en els distints «estiuets» que precedixen a les dates marcades del calendari. I Dorsal 19 ho ha celebrat amb un entrenament en la Marjal, el lloc perfecte on cal començar la primavera, encara que diversos dels nostres corredors van triar la mitja marató de Villareal per a inaugurar-la.


Tots tenim l'experiència dels primers signes de la calor que es promet, que ve de forma sorprenent i se'n va com si en un engany una altra vegada tornara l'hivern. En este joc del «hivern que se'n va-primavera que s'endevina», venç sempre la primavera.
Dorsal 19 no és alié a este joc de la mare naturalesa. En estos últims dies estem assistint a una «primavera que es promet» i a un «hivern que es resistix» a desaparéixer.
          La primavera, com déiem, es fa esperar, però sempre ve. Es nota en els dies que s'allarguen, en els tarongers que comencen a florir i en la tèbia temperatura que ens fa entrenar més a gust.
          S'agraïx l'arribada de la primavera, per més que vaja a suposar una explosió d'al·lèrgies. Al·lèrgies de què, per cert, cada vegada més persones som víctimes. Uns metges diuen que es deu al nostre estil de vida, en el que la higiene excessiva arriba a matar, inclús, les defenses necessàries per a alliberar-nos dels esternuts, erupcions, picors, cefalees i altres símptomes lligats a les pol·linitzacions.


Però estàvem parlant de l'arribada de la primavera, dels dies cada vegada més llargs, de la necessitat de  anar guardant les malles llargues i anar buscant en l'armari vestidures més lleugers, per més que continue sent cert aquell refrany que resava: “Fins al quaranta de maig, no et deves el sayo”. Perquè si alguna cosa hem aprés durant els passats mesos, és que resulta massa complex tractar de convertir-se en saurí de les temperatures, en oracle dels anticiclons o en pitonissa del que el temps ens pot ocasionar.
I, ací estem ficats també en la Setmana Santa preparant uns entrenaments que puguem compaginar amb estos dies de festes que se'ns acosten i que ens portaran una altra vegada a realitzar esmorzars i entrenaments en grup.



En fi, la primavera ha vingut i de moment este dilluns s'ha despertat negre i amenaçant pluja, esperem que no ploga durant els pròxims dies. 

dissabte, 19 de març de 2016

Temps de falles

Quan portem ja tres carreres del Circuit a peu a la Marina Alta és ja una bona hora per a anar prenent el pols a enguany i fer una ullada a com ens estem movent.
          Si mirem les classificacions nos en adonarem ràpidament que Cristina i Néstor són els que han pujat al podium, Cristina en les tres carreres i Néstor en esta última de Gata.

Observant la classificació per clubs podem veure que ens trobem en una molt bona posició, ja que el sèptim lloc és estar dins del top-10, si ens fixem també en la llista de dorsaleros que acudixen a cada carrera nos en adonarem que a pesar d'algunes absències, com Amedeo que se'n van a córrer 100 quilòmetres i Bay a la marato de Barcelona, som molts els que cada setmana ens acostem a córrer la Volta a la Marina i si continuem prestant atenció a les distintes activitats que estem realitzant i la seua acceptació ens adonarem de la bona salut que té el club.
Repassem l'agenda d'activitats que ens esperen, i nos en adonarem que tenim per davant un any ple de fortes emocions, és veritat que també d'algunes obligacions, però un poc de treball no ens pot caure malament.

Tirant un ullada per damunt a la nostra agenda ens trobem amb les pròximes carreres del Circuit a la Marina, amb el viatge que esta quasi organitzat per a la marató de Dusseldorf, amb l'organització de la XXXIV Volta a peu a Pego, i res més acabar començarem amb les Gales del Circuit a la Marina i la de l'Ajuntament de Pego i ens enfrontarem una altra vegada al repte de les 24 X 1 Hora, per a ràpidament començar amb la mitja marató del Burg d'Osma i el “III Open summer circuit training” de Dorsal 19, que ens portara fins a finals de setembre.
Com veieu uns mesos molt intensos per als que caldrà estar preparats no sols físicament sinó també mentalment, i per a això res millor que començar amb una bona paella, com la que vam organitzar amb l'excusa del concurs de paelles de la falla la Font.
Com a mediterranis que som, qualsevol excusa és bona per a eixir al carrer per a reunir-nos i passar una estona agradable, i si és al voltant d'un bon menjar millor que millor.
Les menjars que organitzem els clubs són un poc més que menjar junts, saciar la fam i cuidar la salut. L'acte de menjar junts és una antiga i excel·lent tradició que va passant d'any en any.
Que bonic és poder reunir al voltant d'una paella a molts dels corredors de Dorsal 19. També ho és reunir els diumenges després d'un entrenament a corredors per a esmorzar. 

És, en estes improvisades reunions on més s'aprén a deliberar sobre les grans i xicotetes qüestions i decisions de Dorsal 19. On més es comenten tots els temes que ens interessen, per a entrenar i córrer. On més fàcilment parlem i escoltem. Pel que és on més es fomenta l'acostament entre tots els integrants del nostre club i on és més fàcil interessar-se per les coses dels altres i saber les possibles dificultats per les quals puguen estar travessant els nostres companys i d'eixa forma, també sentir-nos més integrats en Dorsal 19.
Des de sempre ens ha agradat posar en el centre de tota reunió una taula on poder menjar, beure i xarrar. Menjar i beure, això si, conservant sempre els costums i tradicions culinàries de la nostra zona, ja que poques vegades ens distanciem dels nostres plats més característics.

Com veieu ja tenim quasi tota la nostra agenda plena, i encara que açò ens puga paréixer un poc aclaparador també ens dóna la tranquil·litat que tenim les coses clares i un camí ja marcat que només hem de seguir. Podem sentir-nos nerviosos o tranquils depenent del nostre caràcter i afrontar tot el que ens espera sabent que podem repetir el que ja vam fer l'any passat. I és en este punt on, potser algú es done comte que si continuem fent les coses de la mateixa manera obtindrem els mateixos resultats. Què farem per a obtindre nous resultats?
Esta és una pregunta que moltes persones, sobretot els que són corredors, s'han fet alguna vegada quan comencen a repetir els mateixos actes en la vida, comencen a qüestionar-se si podria fer-ho d'una altra manera i sorgix el que podríem denominar “donar per fet”. Potser per a molts és un terme nou, més no obstant això els corredors i els clubs “donem per assentades” moltes coses, molts sistemes d'entrenament, moltes formes d'organitzar les nostres activitats simplement per que “sempre s'han fet així”.

 Hi ha una reflexió que molts coneixen i és les de les cinc mones, que il·lustra molt bé açò.
"Un grup de científics va col·locar cinc mones en una gàbia en el centre de la qual van col·locar una escala i, sobre ella, plàtans. Quan una mona pujava l'escala per a agafar un plàtan, els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que quedaven en el sòl.
Després d'algun temps, quan una mona pujaria l'escala, els altres li ho impedien, fins que va arribar un moment en què cap mona pujava l'escala a pesar de la temptació dels plàtans. Llavors, els científics van substituir una de les mones, i la primera cosa que va fer la nova va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixada pel les altres,  que li van propinar una bona palissa. Després d'algunes palisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala, encara que mai va saber el per què de tals palisses. Un segona mona va ser substituida, i va ocórrer el mateix. La primera substituta va participar amb entusiasme de la palissa a la novell. Una tercera va ser canviada, i es va repetir el fet, ho van tornar a colpejar. La quarta i finalment la quinta de les veteranes van ser substituides. Els científics van quedar llavors amb un grup de cinc mones que, encara que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquella que intentara arribar als plátans."
Si pugerem preguntar a algunes d'elles per què li pegaven a qui intentava pujar l'escala, amb seguretat la resposta seria: “No sé, ací les coses sempre s'han fet així.”

Hui és un bon dia per a trencar amb moltes coses que estem donant per “assentades” en les nostres formes d'entrenar, de córrer i de moure'ns dins d'este món de la carrera a peu.
Hui és temps de deixar de fer les coses “perquè sempre s'han fet així”. És temps de soltar lo vell que ha sigut un destorb, com mals hàbits, mals costums, mals entrenaments. És temps de falles, de cremar la falla i començar amb la novetat, aprendre bons hàbits, desenrotllar entrenaments nous, és temps de viure coses noves.

dissabte, 12 de març de 2016

L'essencial per al corredor

Hem tornat, després d'unes setmanes en què no hem pogut atendre com es mereix este món de la carrera a peu, però ja estem de tornada.

Necessitàvem urgentment tornar al món de la carrera a peu. Tornar també a l'essencial,  al que dóna el sentit autèntic de la carrera a peu, al seu destí final, al missatge que ens agrada transmetre, a la realitat que il·lumina als corredors i ens porta a estar enamorats d'este esport, calia tornar a córrer. I com no, tornar a una part tan important com és la competició.
L'essencial per al corredor no coincidix, per tant, ni amb les modes, ni amb els capritxos, ni amb les pressions de familiars i amics. L'essencial està a entrenar i eixir a córrer.
Al tornar a l'essencial, reordenem la pròpia existència. Donem la seua importància als entrenaments, especialment als entrenaments en grup. Decidim centrar-nos en la Volta a la Marina, en el Circuit Diputació de València, en la Marató de Düsseldorf i com no en la XXXIV Volta a Peu a Pego.
També ordenem la vida quotidiana. Eixa vida que implica algun xicotet sacrifici per a poder mantindre el nostre estat de forma i canviar alguns comportaments per a poder complir amb tots els entrenaments. Eixa vida que reconeix a la carrera a peu com una part important de la nostra existència.
I hem tornat amb el Circuit de la Marina ja començat, amb dos carreres ja celebrades i amb la tercera que se'n va hi ha celebrar demà, i ja podem dir que el període de màxim ambient de carreres ha començat, el Circuit de la Marina a sigut l'encarregat de certificar que ja tot esta en marxa, encara que podríem dir que a Orba amb el seu Infer Trail i les mitges maratons de Torrevieja i Düsseldorf van ser el complement ideal per a marcar el principi d'una gran primavera.

Molts en este principi s'hauran trobat a gust amb el seu estat de forma i han començat plens d'entusiasme i il·lusió. En canvi també ens podem trobar amb alguns que no s'hauran trobat tot lo satisfets que ells volgueren i pot ser que comencen un poc desil·lusionats.
I, és que a tots nosaltres ens ha succeït alguna vegada, que hi ha moments, que ens pareix que perdem l'esperança, que mirem els nostres resultats o els nostres entrenaments i, conscientment o inconscientment, pensem: “Açò no té solució! Açò és un desastre! Res pot remeiar açò! Totes les oportunitats de millorar açò s'han esgotat! No hi ha esperança!”
Però és este sentiment natural i depressiu, de fet, una pèrdua d'esperança? No necessàriament. En veritat, precisament quan ens sentim d'esta manera, quan hem sucumbit al sentiment que hem esgotat totes les nostres oportunitats, és llavors quan l'esperança pot arribar i substituir a totes les seues falsificacions, és fàcil que hàgem estat massa ansiosos i amb un exagerat optimisme. Per que al final Què és l'esperança?
Els corredors generalment tendim a confondre l'esperança a aconseguir una marca o un estat de forma amb un, podíem anomenar-lo, “pensament ansiós” i amb un “optimisme natural”, i ambdós tenen poc a veure amb l'esperança. En este món de la carrera a peu el pensament ansiós no té el menor fonament. Podem desitjar guanyar una carrera o aconseguir una bona marca, però eixe desig moltes vegades no té la menor realitat en què sostindre's. És pura fantasia. L'optimisme, per la seua banda, està basat en el temperament natural de cada corredor i igualment té poc a veure amb l'esperança de millorar una marca o un estat de forma.
El corredor a vegades o ho veu tot de color de rosa o tot gris i l'esperança no és un desig o un tarannà, és una perspectiva sobre el nostre estat, de manera que necessita estar basada en una realitat prou forta per a mantindre'ns corrent. Quina és eixa realitat suficient per a un corredor?
El corredor popular hauria de buscar eixa realitat suficient o tindre com a objectiu abastable la possibilitat de continuar corrent durant molts anys i així el nostre estat d'ànim sempre ens farà buscar sense cansament, sense desànim, eixe objectiu fent-nos oblidar les possibles xicotetes desil·lusions.

Però clar, açò implica tindre una gran afició a la carrera a peu i l'entusiasme sostingut per viure-la responsablement i plenament.
Quan un corredor inicia la seua vida esportiva, ho fa ple d'esperança i els companys li desitgem que gaudisca i que veja complits els seus objectius. Però estos desitjos no es complixen com la pluja caiguda del cel, hem d'esforçar-nos per construir-la.
Els bons resultats són importants per a aconseguir que es mantinga intacta la nostra passió per la carrera a peu, però no podem limitar la nostra passió per córrer a l'obtenció i gaudir d'eixos moments i, molt menys, sacrificar les altres facetes de les nostres vides a l'anhel desmesurat de perseguir bons resultats. Pobres dels corredors que posen els èxits en les carreres per damunt de la seua família, dels seus amics i de la seua moral!
A vegades les coses no ixen com volíem com a conseqüència d'errors propis, a vegades pels d'altres, i inclús, pel simple fet de viure en este món, que tampoc és perfecte.
El conformisme, l'acomodament, el deixar fer, el ja no fer res per una millora, l'abandó, el deixar de somiar, són signes de desesperança.
Com ens curem de la desesperança? Descobrint les arrels, buscant els valors que donen fermesa i raó a la nostra afició.
L'esperança renaix quan tornem a disfrutar de la felicitat al córrer, de recordar com ens relaxava i ens allunyava de l'estrés i de l'ansietat de tot un dia de treball. De com millorava el nostre estat anímic quan tornàvem d'entrenar. De com augmentava la confiança en nosaltres mateixos quan vam acabar la nostra primera carrera. De com hem descobert llocs i amics pel simple fet d'agradar-nos la carrera a peu. De com…
Eixim de la desesperança quan descobrim que tot el que ens va fer corredors continua dins de nosaltres. Saber que encara som els mateixos que vam començar fa anys a córrer ens ha de renovar i obligar a continuar corrent.

Hem començat el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA insegurs, però açò només acaba de començar, és veritat hem començat vacil·lants però amb un titubeig triomfant, no fracassarem, ningú absolutament, ningú ha fracassat ni fracassarà. Certament no serem uns triomfadors als ulls de la resta del món, tampoc ho cobegem, a nosaltres el que de veritat ens agrada i ens interessa és córrer, i mentres ho fem no podem sentir-nos frustrats ni fracassats.
Si ens parem lentament a mirar i a considerar des de l'angle del corredor popular que el que li agrada és córrer, ens adonem que, en síntesi les nostres xicotetes desil·lusions són un fracàs triomfant. Fracassa el corredor, si hui ha eixit a córrer o ho va a fero demà i ho tornarà a continuar fent sempre que puga? Pense que no.
Hem de reconéixer que l'èxit no és una de les nostres prioritats i que el corredor popular no cobdícia l'èxit públic i el protagonisme. En nosaltres, no es pot donar ni la frustració ni el fracàs, perquè tenim en la nostra mà l'èxit que suposa l'esperança de continuar corrent durant molts anys.
Al final, el corredor que mai pot sentir-se frustrat ni fracassat és el corredor que no desitja el triomf, perquè és el corredor que ho té tot, ja que no hi ha res que desitge tant com eixir a córrer.
En l'orde personal, quan s'aconseguix una determinada edat, el nostre cos pot veure's invadit per una profunda sensació de cansament que faça que parega impossible seguir avant. Tot pareix reduir-se a un enorme fracàs. Tots els nostres esforços pareixen quedar en res. Els somnis es van esvaint, les esperances s'han vist frustrades i les aspiracions fetes miquetes. És llavors quan la depressió s'apodera de nosaltres i pareix que el nostre entusiasme per la carrera a peu no torne ja hi ha tindre importància.
Prompte o tard el corredor s'enfrontara a esta situació, si una lesió no l'aparta definitivament. Els seus somnis i projectes s'han esfumat, la seua vanitat i el seu orgull han sigut laminats pels colps de la vida i veu que ja no li resta temps, ni té forces per a continuar batallant per eixos somnis i desitjos que un dia el van impulsar a córrer. Si la seua afició per la carrera a peu esta basada en contínues millores de les seues marques la frustració serà encara major, i possiblement este corredor es convertisca en un ser amargat. I açò no té perquè ser així, perquè no cal oblidar-se que el desengany o la frustració és el fat dels què corren totalment per a les seues marques.

El nostre objectiu: córrer.
La nostra esperança: continuar corrent.
I, és que com ens va dir, Pierre Teilhard de Chardin, fa ja alguns anys, “Necessitem l'esperança pa que la nostra alegria siga perfecta”.

En fi, la setmana que ve analitzarem com ens esta funcionant el Circuit a Peu Marina Alta, i ens alegrarem per la gran quantitat de corredors que tenim, més que per les seues marques i posicions.
P.D. Amb tant de rotllo, se m'oblidava que les marques que hi ha aconseguir durant tot este 2016 són les següents: 

The time-qualifying standards are as follows (runners only); all times run must be at least as fast as the posted time. Net (chip) time, not gun time, will be evaluated:

Men's Standards:

Age*
Marathon
Half-marathon
18-34
2:53:00
1:21:00
35-39
2:55:00
1:23:00
40-44
2:58:00
1:25:00
45-49
3:05:00
1:28:00
50-54
3:14:00
1:32:00
55-59
3:23:00
1:36:00
60-64
3:34:00
1:41:00
65-69
3:45:00
1:46:00
70-74
4:10:00
1:57:00
75-79
4:30:00
2:07:00
80+
4:55:00
2:15:00

 

Women's Standards:

Age*
Marathon
Half-marathon
18-34
3:13:00
1:32:00
35-39
3:15:00
1:34:00
40-44
3:26:00
1:37:00
45-49
3:38:00
1:42:00
50-54
3:51:00
1:49:00
55-59
4:10:00
1:54:00
60-64
4:27:00
2:02:00
65-69
4:50:00
2:12:00
70-74
5:30:00
2:27:00
75-79
6:00:00
2:40:00
80+
6:35:00
2:50:00