dissabte, 27 de febrer de 2016

Respectem el nostre cos

Parafrasejant a Fra Luis de Lleó, “Déiem ahir…”, que estàvem esperant el començament del 20è Circuit a Peu Marina Alta però ho estem fent en moviment, no hem deixat de córrer, el cap de setmana passat eu vam fer en Mutxamel, en el Gegant de Pedra i en la Marató de Sevilla, sense oblidar-nos dels nostres entrenaments en el carril bici i les nostres excursions al port de Sorell.

Gegant de Pedra
Dema en Xàbia, molts de nosaltres començarem el 20è Circuit a Peu Marina Alta, el que comportara exposar al nostre cos a grans esforços, esforços que mantindrem durant unes quantes setmanes,  pel que haurem de respectar al nostre cos.
Hi ha molts corredors que no reconeixen el valor del seu cos com algo que forma part del nostre propi ser, com a part de la nostra dignitat, del nostre valor com a persones humanes.
Coneixem alguna persona humana sense cos humà? I és que, s'és persona per l'ànima humana i pel cos humà. Per tant, el cos és el mitjà material que ens han regalat per a poder realitzar milers de coses i mai se li ha de despreciar portant-lo a extrems que el puguem danyar, considerant-lo com un objecte amb què puc fer el que se m'antulla.

Marato de Sevilla
Els corredors ja fa temps que nos en vam adonar l'important que és mantindre i cuidar el nostre cos, el devem cuidar per a poder córrer durant molts anys i és que el nostre cos actual és molt diferent del que teníem abans de començar a córrer. De sobte, a les poques setmanes de començar a córrer va començar a canviar, interna i externament. Els canvis els hem notat clarament, som més ràpids i més resistents. És entre el primer i segon any de corredors on es nota més la nostra evolució, són els moments en què madurem com a corredors, el que significa que som corredors "fets i drets".
Com a corredors sabem que el nostre cos és valuosíssim i que hem de respectar-lo, però ens podem trobar en situacions que sense donar-nos conta el portem a extrems perillosos, però açò ho podem controlar i ho hem de controlar. Hem d'imposar en estos casos la nostra intel·ligència i força de voluntat.
Aprofitare ara que estic de “sermó” per a recordar que també deurem en este 20è Circuit a Peu Marina Alta respectar a tots els corredors, i com no, li'l devem a totes les persones.
Respecta perquè et respecten és una de les premisses que devem tindre sempre en compte i el mateix val per al nostre cos.
El 20è Circuit a Peu Marina Alta és llarg i les seues carreres estan molt seguides pel que haurem d'anar amb atenció quan rondem la mitat o quan comencem a sentir que els entrenaments o les carreres se'ns fan més dures que les anteriors. No dormir bé i tindre fam constantment o notar que en els últims entrenaments no podem seguir el ritme dels nostres companys com féiem abans o si a mitat d'una carrera tenim que disminuirr el ritme sense notar cap tipus de molèstia ni dolor. Si advertim alguna cosa diferent, si simplement les nostres forces s'estan apagant serà quasi segur que el 20è Circuit a Peu Marina Alta ens haurà portat a l'anomenat: síndrome de sobre entrenament

Gegant de Pedra
Tots ja sabem que el cos dels humans ha evolucionat per a adaptar-se a nivells creixents d'esforç, el que fa que l'augment gradual en els esforços siga una de les maneres més eficaces per a aconseguir anar millorant. Esta és la raó per la qual quan entrenem una marató realitzem setmanes d'entrenament que s'intensifiquen gradualment seguides per intervals de descans. Esta metodologia, coneguda com a periodització, sovint si no la controlem bé produïx sobre entrenament.
La síndrome de sobre entrenament és el que ocorre quan el cos mai realitza eixe descans. A través de la combinació entre exercici excessiu i una recuperació inadequada, els corredors patim un xoc sever en el sistema nerviós parasimpàtic que controla les respostes inflamatòries del cos. Açò ens pot succeir fàcilment en el 20è Circuit a Peu Marina Alta si no triem algunes setmanes i per tant algunes carreres per a recuperar-nos.
En condicions normals, quan el cos s'estressa, el seu sistema nerviós simpàtic s'activa per a ajudar-lo a respondre. El cor s'accelera. Les pupil·les es dilaten. La sang es desplaça des del sistema digestiu cap als òrgans necessaris per a la supervivència immediata. El sistema parasimpàtic actua tambe de manera contrària, permetent que el cos torne a un estat d'equilibri. Després d'una carrera o entrenament dur, la freqüència cardíaca disminuïx i la sang torna a les extremitats, restaurant les funcions normals del cos. En els corredors amb sobre entrenament, eixes respostes d'equilibri no es produïxen. El sistema parasimpàtic es descontrola.

Mutxamel
Entrenem més fort, més i més, i el nostre cos es va adaptant a eixos entrenaments cada vegada més durs. Però hi ha un punt en què s'aconseguix un punt màxim a partir del qual, l'adaptació positiva a l'esforç i a la tensió es deté; i llavors el nostre cos comença a respondre negativament.
Les conseqüències de traspassar eixe punt són diferents en cada un de nosaltres atleta, ja que el sobre entrenament pot afectaro tot, des de l'equilibri hormonal fins a la funció neurològica. Alguns corredors patixen dolors misteriosos, pèrdua de gana, i disminució del desig sexual. Altres solem experimentar estranyes arítmies cardíaques o un debilitament en les cames.
Tim Noakes, l'escriptor d'eixe magnífic llibre sobre la carrera a peu “The Lore of Running” ens explica com els corredors populars solem arribar a la síndrome de sobre-entrenament: "Creem que mentres més dur entrenem, més ràpid correrem, i ignorem l'evidència que demostra que açò és descaradament fals. Per tant entrenem més durament i correm pitjor. I després, en l'últim acte d'estupidesa, interpretem el nostre pobre rendiment en les carreres com un senyal que no hem entrenat prou."
Noakes podria estar descrivint-nos a molts de nosaltres i és que la majoria dels corredors populars controlem el nostre entrenament amb la creença que els millors són els que entrenen més.
En fi, respectem el nostre cos i davant de les carreres que ens esperen tractem-lo amb el respecte que es mereix.

dissabte, 20 de febrer de 2016

Esperar i ser esperat

Pareix que no passa res en estos dies, en el carril bici, en les pistes d'atletisme, en el polígon, en els camins: molts corredors, corren i esperen.
Esperen. Quan arribarà? El temps passa, els minuts es fan eterns. Els ulls giren i giren per a descobrir si els dies passen.
Esperen i són esperats. Uns volen que arribe el diumenge i altres els esperen.

Esperar i ser esperat. Podem preguntar-nos ara: espere jo? Els espere? Més enllà dels nostres entrenaments i més ençà de les nostres carreres, on el crono ens marca el ritme i on el GPS la distància, on un corredor es fa la seua inscripció i on un altre la comprova.
Esperen. Què esperen? El 28 de febrer de la millor forma possible. Afinant l'entrenament. Recuperant-se d'una lesió. Amb la il·lusió de millorar el que realitza l'any passat.
Tots d'alguna manera esperem el començament del 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA.
El 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA ens espera darrere de cada pensament, d'un entrenament, d'una marca per aconseguir o d'un objectiu que complir. El 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA ens espera també quan ens hem lesionat, quan els entrenaments no ixen com volguérem, lluny de les nostres esperances i lluny, a vegades, de les metes que ens havíem marcat.
El 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA ens espera quan pensem organitzar una gran carrera o que simplement res ens isca malament, en la nostra volta a peu.
Nosaltres, esperem el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA? El busquem cada dia, en cada eixida a córrer, en les conversacions amb els nostres companys?
Esperar el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA. No cal anar lluny per a trobar-lo, encara que a vegades no ens resulte fàcil decidir-nos, perquè ens aclaparen tantes carreres i perquè ens preocupa no poder-ho completar.

Esperar el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA i ser esperats pel 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA. Ens trobarem amb ell, d'alguna manera ens anem a entropessar durant estos mesos amb ell, no hi ha una altra opció.
El 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA ens eixirà a la trobada, estarà present en tots estos mesos. Les seues carreres sempre es trobaran disponibles per a nosaltres. No tenim més que estar un poc atents. Ara. Hui. Esta nit. Podrem trobar la carrera que necessitem, l'objectiu que ens mantinga amb il·lusió durant uns quants mesos. Qualsevol que siga el nostre nivell o la nostra meta sempre hi haurà alguna carrera que ens estarà esperant.
El 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA comprén la nostra forma d'entendre la carrera a peu, els nostres temors, el nostre nivell. No et considerarà com un corredor qualsevol si corres lentament, si eres ja major o jove. No s'apartarà de tu encara que arribes l'ultime i intentara ajudar-te en el que li siga possible.
Si som dels que esperem o dels que busquem, el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA ens ajudara a sentir-nos a gust amb la carrera a peu.

El diumenge 28 de febrer del 2016 comença el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA, ens veiem en Xàbia o ens esperarem a la següent. 

diumenge, 14 de febrer de 2016

Som o hauríem de ser experts en eutrapèlia

     Ja hem acabat la nostra particular representació "de la baralla del Senyor Carnal i Senyora Quaresma" i que vam llegir en el “Llibre de Bon Amor”, amb el seu Carnestoltes i el seu Enterrament de la Sardina, que com recordem va ser escrit allà per l'any 1330 per Juan Ruiz, arxipreste de Hita. També hem sobreviscut al dia de “Els enamorats” o de Sant Valentí una festa que es remunta al Regne Unit de principis del segle XX. 

     També estos dies hem celebrat el Dia de la Candelera, el Dia de la Crosta, el Dimecres de Cendra i el dia Sant Blai amb els seus “rotllos”, com veieu unes setmanes difícils de passar per a un corredor que visca en Pego, perquè totes són festes amb molta tradició en el nostre poble.

     El problema ens podria arribar si s'havia demanat a estes festes una alegria que no ens ha donat. Llavors ens desunflaríem deixant-nos tirats en la cuneta del disgust i amb la botella buida per l'obligació de passar-ho bé, mentres ens humilia la ressaca d'una borratxera en què no vam beure ni una gota de felicitat.
     Eixe podria ser el nostre drama, clar que, els corredors, no estem centrats només en les festes si no també a eixir a córrer i a entrenar, i una vegada més ho hem aconseguit, els nostres entrenaments no s'han vist alterats per estos dies de celebracions i de sa divertiment.

     Els corredors sabem molt bé que representa l'eutrapèlia per als nostres entrenaments, la majoria de nosaltres la practiquem perquè d'una altra forma no seria possible complir amb els nostres objectius, sabem molt de com moderar-nos en les festes i en les celebracions, controlem molt be la quantitat d'alcohol que hem de prendre, la quantitat de menjar que podem prendre, l'hora per a retirar-nos i així poder entrenar al matí següent. 


     Som o hauríem de ser experts en l'eutrapèlia.
     Inclús este últim cap de setmana hem acudit a la Font d'Encarros i Orihuela a córrer, perquè no som gent semada, taciturna i clients de la depressió. No ens espanta l'alegria, ens agrada celebrar i participar en totes les festes quan les disfrutem de veres. No ens interessa una celebració que faça caducar el nostre entrenament durant dies.

     Ens agrada la carrera a peu, celebrem-la sempre que puguem com fem amb totes estes festes. Sempre s'ha dit que el que realitzem amb passió i amor ens embellix, però és que és veritat, i els altres ho perceben. Si sentim que ens agrada la carrera a peu, per què no expressar-ho?

     El benefici és molt gran, estar emocionalment contents té beneficis en la nostra ment i el nostre cos.

     En resum, qualsevol festa és una oportunitat de celebrar la nostra afició. No importa d'on vinga la festa o si és comercial o no, l'única cosa important és disfrutar d'ella i després anar-nos-en a córrer

dimarts, 9 de febrer de 2016

Quina classe de corredor sóc, nòmada o pelegrí?

Pareix que esta decidit, Dorsal 19 estarà representat en la marató de Düsseldorf per nou corredors, pel que podem dir que una altra vegada; Dorsal 19 pel món.

Primer pelegrinatge del 2016
Podríem dir per tant que som un club “amb món” ja que són molts els corredors de Dorsal 19 que recorren el món participant en les seues carreres, hem vist a Bay a Milà, a Tino, Fede i Vicent a Alemanya, a Feliu a Nova York, Ramón a Venècia, Batiste a Roma i és que ens agrada eixir a córrer pel món.
Quan ens desplacem a una ciutat per a córrer, no viatgem, pelegrinem. És que no és el mateix. Viatjar és conéixer, veure, observar. Pelegrinar és acudir a un lloc per a trobar-se amb allò que més ens agrada, per a enfortir les nostres idees sobre alguna cosa molt important en la nostra vida i per als corredors, córrer.
Quan els corredors ens desplacem a una ciutat per a córrer el nostre principal interés esta en la carrera, en el seu circuit, en els seus corredors i a trobar-nos amb una carrera diferent, nova. Trobar-nos amb una carrera que ens servisca per a continuar acumulant experiències.

Mitja d'Oliva 2016
Dir que Dorsal 19 és un club amb món no significa tampoc ser un club de nòmades, ja que un corredor nòmada és aquell que gira i gira, sense metes fixes. S'adapta, com millor pot, a les carreres, als llocs, al clima, a les circumstàncies. No fixa domicili en cap lloc. Arriba a un punt per a després reprendre la marxa.
Som més aïna corredors pelegrins, també ens movem, caminem inclús a vegades donem girs i més girs però tenim davant dels nostres ulls una meta, un lloc on esperem establir-nos. Somiem de córrer una bona carrera durant la temporada, en la mesura que siga possible, “definitiva”. I pelegrinem cap a ella.
Ens il·lusiona provar totes les especialitats de la carrera a peu, ens encanta practicar altres esports però sempre com un mitjà per a aconseguir la nostra meta, ens embogix tindre un objectiu clar que complir i és a ell on dirigim tots els nostres esforços i entrenaments.
Quina classe de corredor sóc, nòmada o pelegrí? Vaig de carrera en carrera sense una meta fixa, o trie i decidisc segons un objectiu que done sentit a tots els meus esforços i entrenaments?
El dorsalero no hi hauria de córrer com un nòmada, girant sense metes, en carreres que es convertixen en una distracció més.
El dorsalero sap d'on ve i a on va, i utilitza totes les carreres per a arribar a la seua “carrera”.

Primer objectiu del 2016
 Als corredors ens succeïx que quan no aclarim el que volem i el que busquem, ens sol succeir el que no volíem i al final ens trobem sense res.
Necessitem tindre un objectiu en el nostre futur. Però el fet de no aclarir amb precisió eixe futur, ens porta a no tindre una guia que seguir. I llavors succeïx el que succeïx: que eixe futur mai arriba o resulta tot al contrari al que havíem somiat.
Per a aconseguir el que volem, que no és necessàriament una marca que obtindre, primer cal aclarir amb precisió què és el que realment volem quan eixim a córrer, i després fer el que és necessari per a aconseguir-ho.
Una de les arrels dels molts problemes que tenim els corredors populars es troba precisament en la carència d'objectius durant molts mesos, en els que anem a les carreres sense cap control, ni en els nostres ritmes ni distàncies.
Dorsal 19 pelegrinara a la marató de Düsseldorf, per la qual cosa molts dels seus corredors ja han establit un objectiu i ara fins que arribe eixe dia tots els seus esforços estaran encaminats a aconseguir-ho, ara quan acudisquen per exemple a la Mitja d'Oliva diumenge passat, els seus ritmes no seran triats a l'atzar ni seran contradictoris dels seus objectius sinó que estaran traçats en el mapa del seu entrenament que els ha de guiar a la seua meta.

Mitja d'Oliva 2016
Tan bé tenim a molts dels nostres corredors que fan el mateix amb el Circuit a peu de la Marina Alta i que van en busca d'acabar-lo en les millors condicions possibles i és que sempre és bo tindre un pla per a aconseguir arribar al nostre objectiu.

En fi, és hora ja d'anar acabant, hui festa a Pego on celebrem el “Dia de la Crosta” i on tenim una oportunitat més per a realitzar un bon entrenament que no s'isca dels nostres plans, així que a córrer.

dissabte, 6 de febrer de 2016

Les nostres conversacions

Ja estem ací, després de l'intens cap de setmana passat i de tota una setmana preparant-nos per a afrontar el carnestoltes, i ja ens toca per fi passar uns dies relaxats, una relaxació que no exclou el continuar amb el nostre entrenament. És important relaxar-se i distraure's amb altres activitats no tan físiques.

Mitja de Sueca
Durant esta setmana, enmig de tota la preparació per a estes festes de principi de quaresma hem tingut temps per a mantindre algunes interessants conversacions sobre entrenaments, i és que mentres correm i sobretot quan calfem, és un moment perfecte per a xarrar de carreres i canviar impressions. Moltes d'elles giren al voltant dels nostres sistemes d'entrenament, el que ens ve a demostrar la vitalitat dels nostres corredors en la busca de formes d'entrenar i en la infinitat de teories que hi ha en este món de la carrera a peu.
Hi ha sistemes per a tots els gustos i sobretot en l'entrenament de la marató que m'han cridat l'atenció, com és, als ritmes tan ràpids en que es realitzen les sèries i al mateix temps la gran quantitat de quilòmetres que es fan en els anomenats “llargs”. Des del meu punt de vista el corredor popular realitza les sèries massa ràpid i amb un exces de quilòmetres en la preparació de la marató i que pense és un error.
Pensar que realitzant, per exemple, les repeticions de 1000 metres a límit aconseguirem que el nostre ritme en la marató ens resulte més còmode és des del meu punt de vista una equivocació.

Volta a Peu a Palmera
Per a preparar be una marató cal anar canalitzant el nostre entrenament de manera que ens anem acostant a poc a poc al ritme a què volem córrer-la, per a després mantindre'ns sempre al seu voltant. Durant els mesos abans de començar l'entrenament, ja se que hem de realitzar entrenaments un poc més ràpids que el nostre ritme de carrera i entrenaments llargs amb un ritme més lent però no lluny del nostre objectiu, ja que si ho fem molt més ràpid o els llargs amb molts quilòmetres i molt més lents, estarem entrenant la nostra velocitat i força a un ritme lluny del que volem i una resistència també molt allunyada del ritme de marató. Pensar que el nostre cos unirà estes dos característiques i traura una “mitjana” per al dia de la marató és una equivocació molt popular.
Des de la meua forma de veure l'entrenament de marató el que hem de fer uns mesos abans de començar l'entrenament per a la marató és; incloure sèries un poc més ràpides que el nostre ritme de marató perquè durant l'entrenament haurem de fer-les i convé que les nostres cames les puguen resistir, també hem de realitzar entrenaments a una intensitat més baixa per a poder realitzar una gran quantitat de quilòmetres que ens permeta resistir els “llargs” que haurem de realitzar ja prop de la marató.
Hem de recordar que la nostra velocitat i la nostra resistència no són dos qualitats que estan separades sinó que estan unides,  pel que les hauríem d'entrenarles juntes. 

Lliber
La raó perque cal entrenar a ritmes distints que els de la marató és que convé desenrotllar certes qualitats per a després assimilar millor els entrenaments a ritme de marató. Si ens passem entrenant a ritmes molt per davall del de marató, acabarem sent resistents en ritmes allunyats del de marató, però els nostres músculs flaquejaran quan ens acostem a estos. Si ens excedim entrenant a ritmes més ràpids que el de competició, perdrem també capacitat d'assimilar un gran nombre de quilòmetres a estos ritmes. En el primer cas, no podrem mantindre el ritme de marató per falta de força. En el segon perquè el nostre metabolisme serà massa intens i fa que ens esgotem amb massa rapidesa. Pense que les mitjanes no funcionen. Cal entrenar, és veritat ambdós qualitats, però sense allunyar-se massa del ritme de marató, i a mesura que es desenrotlla la temporada anar acostant els ritmes dels entrenaments a ritmes específics de la nostra marató.
Este és un exemple dels nombrosos temes que ens trobem en les nostres conversacions sobre l'entrenament, en la majoria de les conversacions que tenim sobre entrenaments no hi ha una altra intenció que el nostre anhel per conéixer i saber més de la marató.
En totes estes xarrades sobre entrenaments es poden veure diferents formes de veure la carrera a peu. La botella està mig plena. O, el que és el mateix, està mig buida.
Una mateixa carrera i la forma d'aconseguir una marca poden ser vistes de moltes maneres. Dir que la botella està mig plena o mig buida depén de perspectives, de valoracions, d'experiències passades o de preocupacions presents.
La discussió en estes xarrades sorgix, en part, des de les perspectives adoptades per cada corredor. Altres vegades, l'origen de la discussió està en el major o menor coneixement que puguem tindre: qui té més elements de juí arribarà a una conclusió diferent que qui tinga menys informació en el seu poder.

L'Alcudia
El normal entre corredors és que quan tenim este tipus de xarrades en què tenim diferents punts de vista i comencem a discutir, sempre prenguem una actitud sana que ens permeta una discussió constructiva.
Com aconseguir-ho? Ajuda molt, per a començar, reconéixer que este món de la carrera a peu i els seus entrenaments és complex i que no sempre tenim la informació necessària i suficient per a emetre un bon juí sobre el tema que estem tractant. El corrent és que ens obrim a la perspectiva de l'altre per a veure més dimensions i més aspectes de cada classe d'entrenament i així avançar cap a un coneixement més exacte del tema.
Una altra cosa, sempre cal respectar al nostre interlocutor. Serà més o menys intel·ligent, més o menys educat, més o menys obert de ment, més o menys clar al parlar. Potser estarà clarament equivocat (i no hem d'oblidar que tal vegada l'equivocat siguem nosaltres). Inclús és possible que actue amb segones intencions o amb fins torçuts. Siga com siga, l'interlocutor és un company de carreres i d'entrenaments, que mereix respecte. Si sabem tractar-lo dignament, si sabem reconéixer que també els seus límits poden ser els nostres, estarem en millors disposicions per a, almenys, arribar a millors conclusions i millorar com a corredors.
Ah, se m'oblidava, val la pena reconéixer que a vegades no resulta possible convéncer a l'altre, o descobrir que sóc jo mateix l'equivocat. No sempre aconseguirem, en les discussions, avançar cap a conclusions de què puguem traure profit per als nostres entrenaments. A pesar del “fracàs”, una discussió ben portada ajuda molt a créixer en una actitud madura i sana, que obri horitzons i que orienta a continuar buscant camins perquè els nostres diàlegs siguen cada vegada millors i més constructius.
Bo, sense res més que discutir, que no és una altra cosa que contraposar les nostres opinions, punts de vista i al·legar raons contra el paréixer d'algú, em vaig a preparar per a una nit de Carnestoltes que deuria acabar, no sols prompte sinó en les condicions necessàries per a poder disfrutar demà de la Mitja Marató d'Oliva.
P.D. Per als curiosos no portare dorsal en la disfressa d'esta nit.