dissabte, 28 de novembre de 2015

La marató de Castelló i un poc més

     Podíem caure en la temptació de pensar que amb la Marató de València acabàvem amb els 42 195 metres, però van quedar algunes coses pendents, hi ha inclús certes coses que aclarir i alguns caps que lligar.

      Com vaig dir en l'entrada anterior, hi ha un xicotet percentatge de corredors que no van quedar satisfets de la Marató de València, i Castelló és una bona opció per a acabar el treball començat. 
     Els que hem corregut les dos maratons sabem que Castelló és una marató on l'estratègia de carrera ha de ser molt més exacta, triar adequadament els ritmes en cada part de la marató a Castelló és un art i una necessitat.
     Solem dir que en una marató han d'existir tres tipus de ritmes; el ritme de marató, el d'atac i el de supervivència.
     El ritme de marató seria el que ens ha de portar des de l'eixida fins a la meta per a aconseguir el nostre objectiu.
     El ritme d'atac és el que tots els maratonians volen disfrutar quan una vegada passats els primers trenta i tants quilòmetres ens n'hem adonat que el ritme de marató ens permet córrer més ràpid els quilòmetres que ens falten i decidim accelerar fins meta.
     El ritme de supervivència és el que una vegada arribat als primers trenta i tants quilòmetres nos en adonem que hem sigut massa optimistes amb el ritme de marató i hem d'ajustar-nos a un ritme que ens porte fins meta.

     Estos ritmes són els que tots els maratonians busquem en els entrenaments i que portem memoritzats o apuntats en qualsevol lloc.
     Com veieu és fàcil; el ritme de marató ens portara fins a la marca que busquem, el ritme de marató més el d'atac ens portara a l'èxit més absolut o siga córrer per davall del que esperàvem i el ritme de marató més el de supervivència ens portara a perdre eixe minut o com a màxim dos minuts que inclús ens deixara satisfets per la marató que hem corregut.
     Estos ritmes són fàcils de complir en una marató com València i són els únics que portem preparats, però Castelló necessita que portem alguns ritmes més en les nostres anotacions.
     Castelló és una marató molt més oberta on és fàcil que bufe més el vent, cal abaixar al port i després pujar i després del quilòmetre 28 hi ha algunes pendents que fan al maratonià ser molt més estrateg, perquè cal accelerar un poc en la baixades i amb vent a favor però no massa per a no passar-nos, i abaixar un poc el ritme en les pujades i amb vent en contra per a no esgotar-nos però no molt per a no perdre massa temps.
     Com veieu, Castelló és una marató molt més tàctica i per tant també per a maratonians més experts i amb més recursos.

     Ja se que a molts els agrada córrer per sensacions i no es volen calfar el cap amb ritmes i esta molt bé si no ens interessen les marques i només córrer una marató pel plaer de córrer-la.
     Però córrer una marató pot arribar a ser un poc més que córrer, no encertar amb el ritme de marató pot ser un error però no fer-li cas no és un error sinó una decisió que hem pres i per tant serem els culpables de les conseqüències. 
     Generalment la majoria dels maratonians després realitzar un pla d'entrenament per a una marató tenim un ritme de marató en les nostres cames, les nostres cames tenen un ritme capaç d'emportar-nos el més ràpidament possible a meta, el problema sorgix al voler esbrinar qual és.
     El normal és que preparem una marató amb la idea de realitzar una marca i moltes vegades ens dol reconéixer que no podrem perquè setmanes abans ja anem notant que no ens trobem còmodes amb el ritme de marató que volíem i com ens dol renunciar a mesos d'entrenament i no rectifiquem.

     Si no canviem el nostre ritme de marató pensant que amb el ritme de supervivència podrem salvar la carrera nos en adonarem que si no hem pogut amb el ritme de marató el de supervivència ens va a ser impossible.
      Conéixer el ritme de marató és fonamental, jo diria més, és una obligació per als maratonians.
     Hui tots els corredors coneixem molts test o formules que ens poden indicar qual serà la nostra marca per tant qual ha de ser el nostre ritme de marató i no vaig ara a repassar-los, estan tots molt ben explicats en Internet, però, i és que sempre hi ha un però.
     Jo pense que la immensa majoria de les proves per a esbrinar el nostre ritme de marató ens diuen qual serà el nostre ritme de marató si l'entrenem, no qual és el nostre ritme de marató d'ací a quinze dies.
     Si llegim l'entrada sobre Arthur Lydiard, segons el meu paréixer, els test per a calcular el ritme de marató s'han de fer després de l'etapa de “potenciació” para així en l'etapa ja “especifica” d'entrenament per a la marató poder entrenar a eixos ritmes.
     Per a la meua modesta forma de veure la marató els tests de les ultimes setmanes només ens han de servir per a convéncer-nos que estem en el camí adequat i mai, repetisc mai, per a esbrinar qual ha de ser el nostre ritme de carrera d'ací a uns dies.
     Per descomptat hi ha infinitat de teories i formes d'entrenar la marató, cap és la definitiva i que la frase “les marques s'aconseguixen en els entrenaments i el dia de la carrera només vas a confirmar-les” me la podeu discutir i és molt discutible, però la carrera a peu i sobretot la marató no és només la mística del córrer, tindre una experiència quasi divína corrent o l'eròtica del córrer és també la planificació, l'estratègia, la teoria, la tàctica i sobretot parlar i conversar sobre córrer.  
     I la marató, sobretot la marató de Castelló es corre també la vespra assentats en una taula davant d'un bloc, un bolígraf i una calculadora, i si és possible amb bons companys i un bon carajillo.

divendres, 20 de novembre de 2015

La Marató de València, I ara?

     La Marató de València va tornar a ser un any més una gran festa, una gran història, i com tots els anys ens podem trobar amb faules de moltes classes i amb diverses moralitats. Històries que cada protagonista deu recordar i afrontar per a traure d'ella la millor ensenyança possible.

     No tots els corredors aconseguixen desfer-se del seu passat i començar hi ha pensar en el seu següent objectiu, en el seu següent marató. Hi haurà corredors que estaran tristos i el pessimisme els rodejara. Altres sobreïxents de felicitat i contents. Per a tots ells la causa serà la mateixa, la Marató de València. A uns i a altres, els invite a respondre, amb serenitat, amb decisió, a esta senzilla pregunta: a mi que m'agrada córrer, què estic disposat a fer amb la meua afició per la carrera a peu?

     Són estes setmanes després del nostre gran objectiu un bon moment per a prendre decisions, els que estiguen sobreïxents d'alegria hauran de calmar un poc els seus ànims i als que no els agrada la seua actuació hauran de buscar una bona solució a les seues decepcions.
     Ara, amb els peus plens de bambolles i dolorits pels 42 195 metres és quan comprenem que l'important no era el donar molts passos, ni realitzar molts quilòmetres, ni la velocitat de les camallades, sinó l'horitzó que vam voler conquistar amb cada un d'ells. Ara mirant els mesos d'entrenament, observant el resultat que hem aconseguit i del que volem aconseguir percibim amb claredat la necessitat de tindre un objectiu molt més ampli que no es limite a metes immediates i passatgeres.

     Ja sabem els resultats dels corredors de Dorsal 19 en el 10K i en la Marató, ara ens toca saber com afecten eixos resultats als seus projectes, si continuaran amb els seus plans o realitzaran canvis, si ha sigut una etapa més que se suma a totes les que ja han realitzat i que a poc a poc va marcant el seu itinerari. O veiem amb sorpresa que ha sigut un esforç en va, que hem caminat sense avançar, que hem entrenat sense aconseguir res. 
     És un bon moment per a fer-nos preguntes. A on anem? Contemplant les xafades deixades a les nostres esquenes en la marató la resposta, tal vegada, serà la incertesa del no saber. Els que han realitzat les seues marques personals, tal vegada, troben molt difícil tornar-les a batre o que l'esforç realitzat per a aconseguir-ho és massa gran per a tornar-ho a conquistar. Els que han fracassat ja siga per no haver aconseguit el seu objectiu o per haver abandonat, tal vegada, senten que han gastat ja totes les seues forces i que la marató enguany no és per a ells.

      Podria ser que al plantejar-nos esta pregunta trobem que estem corrent sense una meta clara, fent dels nostres entrenaments un laberint sense rumb fix. També podria ser que amb alegria vegem que allò que s'ha succeït en la Marató de València és un pas més en la mateixa direcció, un pas més cap al mateix objectiu final; poder, d'ací a molts anys tirar la vista arrere i veure com el que succeïx el 15 de novembre del 2015 va ser només una experiència més que ens servirà per a la carrera que correrem l'endemà.
     I és que moltes vegades ens obcequem amb els objectius presents i de futurs immediats quan lo millor podria ser que ens preguntàrem que ens volem trobar quan tingam 70 anys y tirem una mirada arrere.

     Però col·loquem la mirada en el present. Diumenge passat Dorsal 19 va estar a València participant en el 10K i en la Marató i podem dir que va ser un cap de setmana molt ben aprofitat.
     El 99,98 % dels objectius per al 10K es van aconseguir, només eixe 0,02 % que equival a 30 segons i a un cap massa esvalotat han impedit l'èxit total.
     En la marató va estar més repartit, el 50 % dels corredors van aconseguir els seus objectius, el 37,5% no van acabar la marató i el 12,5 % no van aconseguir la seua meta, va haver-hi per tant de tot encara que les alegries van aconseguir deixar en un segon pla eixos objectius que no es van poder aconseguir. 

      "A Déu pregant, però amb la maça donant." Este antic refrany, sent tan antic, no perd en actualitat i realisme. Podem esperar l'ajuda Divina o buscar tindre sort però el nostre entrenament i esforç són fonamentals si volem que els nostres objectius continuen complint-se, cal continuar entrenant si volem arribar a complir algun.
     La resposta la tenim en les nostres mans, ningú més que nosaltres som els artífexs de la nostra realitat. Respira profund i comença a córrer, que ningú ho farà per tu, i al final l'important és que arribes a la meta amb la satisfacció d'haver corregut bé. Bona sort i avant!
Ningú aconseguix la meta al primer intent.
Ningú realitza marques sense equivocar-se algunes vegades.
Ningú s'enfronta a la marató sense acovardir-se moltes vegades.
Ningú sent l'èxit sense provar les seues llàgrimes, ni arreplega roses sense sentir les seues espines.
Ningú aconseguix la seua meta somiada sense haver pensat moltes vegades que perseguia un impossible.

     Per això, córrer és una aventura que comporta tindre moltes ganes de córrer. Ningú, sinó tu, eres el protagonista d'esta aventura. Sé que no tot serà fàcil, però et tocarà a tu traure'ls el profit i orientar-les pa que isca de tu el millor.

     NO HO OBLIDES, NO ESTES SOL EN ESTA AVENTURA, DORSAL 19 VA AMB TU.

divendres, 13 de novembre de 2015

No trobe paraules, "l'emozione non ha voce"

"Io non so parlar d'amore 
l'emozione non ha voce
e mi manca un po il respiro"
     Estes tres primeres frases d'una cançó d'Adriano Celentano representen el que sent cada vegada que he de transmetre als altres el que sentim els maratonians quan s'acosta el dia en què ens anem a enfrontar als 42 195 metres.

     Els corredors quan ja no busquem només mantindre'ns en forma sinó que comencem a buscar on es troba el nostre limit, busquem unes metes que aconseguir i comencem a tindre grans il·lusions, projectes, desitjos, en definitiva, molts caiem en les xarxes de la marató.
     Encara que no som conscients del que esta paraula en realitat significa i tota l'aventura, emoció i responsabilitat que s'amaga després d'eixa curta paraula: marató.
     Per la nostra condició humana necessitem tindre un ressort, una mà que ens espente a realitzar quelcom, a viure la vida amb sentit, amb plenitud, amb la consciència que la vida és una i només es viu una vegada.

“Tot maratonià ho sap, córrer és un poc més que posar un peu davant de l'altre, es tracta del nostre estil de vida i del que som". Joan Benoit Samuelson
     La marató ens permet buscar un sentit a la carrera a peu, va estretament lligada a un ideal, un ideal que ens permet eixir a entrenar tots els dies, un ideal que ens mou, un ideal que òmpliga d'alegria i de reptes la nostra vida de corredor. Com més alt siga el nostre ideal més satisfactori i plena serà la meta i la marató posseïx dins de la carrera a peu tots els ingredients per a ser un excel·lent ideal.
     És fàcil estancar-se en les comoditats que es presenten amb el plaer de córrer tots els dies per a mantindre'ns en forma, no és necessàriament roín, però no hi ha dubte que pot ajudar a amansir la voluntat i a ennuvolar algunes il·lusions i desitjos que ens mourien a buscar nous reptes.

     El que tria córrer una marató tria eixir de la comoditat i buscar un ideal que l'involucrara en una aventura, una aventura perquè implica llançar-se en la conquista d'uns territoris on mai havia estat. Hi haurà, com en tota aventura que es pree, emboscades, caigudes, esforços, però no hi ha dubte que el resultat final serà una enorme alegria i la certesa que eres de veritat un corredor especial, llest per a afrontar quasi qualsevol situació en la vida.
     Al llarg dels anys molts corredors han corroborat amb el seu testimoni que a pesar de les dificultats que podien trobar, que el tindre com a meta la marató ha sigut bo en la seua vida i que s'ha convertit en sosteniment i motivació per a continuar entrenant tots els dies durant molts anys. 

     Un any més ens n'anem hi ha trobar amb la marató, ens anem a situar darrere dels 42 195 metres amb la intenció de sobrepassar-los i vaig hi ha acabar esta entrada amb les ultimes estrofes d'esta cançó d'amor que igual que la marató ens portara a sentir emocions a què mai pensàvem que es poguera arribar amb una carrera a peu. 
"ed e importante questo sai
per sentirci pienamente noi
 Un'altra vita mi darai
che io non conosco
la mia compagna tu sarai
fino a quando lo vorrai" 

dijous, 12 de novembre de 2015

VI Trofeu Dorsal 19, últims agraïments

     Quan inclús no hem acabat de parlar de la temporada passada ja estan arribant els primers trofeus a les vitrines de Dorsal 19, Tania i Rafa van pujar a arreplegar els seus en Alfas del Pi i Tania va tornar a pujar a lo més alt en el Gran Fons d'Ondara i és que com ja vaig dir – Ens dirigim cap a una temporada magnifica -, i els nostres corredors més prometedors ja estan fent honor als seus premis, però temps hi haurà per a elogiar a Tania i a Rafa.

     Tots ja sabem, perquè ho hem repetit moltes vegades, que el VI Trofeu Dorsal 19 és la culminació de la temporada i en l'esta comprimit tot allò que s'ha succeït durant quasi un any.

     Els budistes tenen un xicotet axioma que diu molt de cada u, més del que ens agradaria.
    Diuen que poden entendre com som pel fet de com mirem una foto de grup. Invariablement, la majoria mirara primer com els van traure, abans de mirar si eixa és una bona foto del grup o no. Bàsicament, estimem la qualitat de les coses basant-se en com actuem.
    Si analitzem la Gala basant-nos en el comentari budista només els “diamants” estaran contents.

     Com succeïx amb el comentari budista sobre la foto de grup, ens preocupem poc sobre com actuen els altres; el nostre focus està abans de res en nosaltres mateixos.
     La foto de grup de Dorsal 19 en esta temporada és una excel·lent foto, cada un la podrà mirar des de la seua posició, però inclús per als que preferisquen oblidar tot l'els ha succeït durant l'últim any, hauran d'estar d'acord en què hem crescut com a club en tots els aspectes.
     M'agradaria donar les gràcies a tots els que van ajudar a preparar eixe dia i en especial a tots els que van participar en la Gala.

    Vull agrair a tots els que van col·laborar en la busca d'imatges i que van buscar tots els esdeveniments que hem realitzat.
     Realitzar un repàs a tota una temporada quan s'han realitzat tantes activitats, repassar tots els trofeus obtinguts pels nostres corredors, quan han sigut tants i sobretot triar les imatges que han de donar suport a eixe repàs ens resulte molt complicat per la gran quantitat i sobretot pel fet d'haver de triar.
     Es van triar un total de 322 imatges i estem segurs que hi haurà algunes que deurien haver estat però la gran quantitat de fotografies que es generen en qualsevol acte és tal que fa que el sol fet de mira-les totes siga un procés quasi impossible.
    Però, en fi vam posar les que més ens van agradar i que millor retrataven eixe instant.

    Vull també agrair a totes les nostres corredores l'haver acudit al VI Trofeu de Dorsal 19 ja que un dels grans èxits d'esta temporada passada és l'augment de la dona en Dorsal 19.
     Només cal adonar-se que tres d'elles van pujar a arreplegar premis i altres dos van portar la càrrega de tota la Gala. L'augment de la dona en Dorsal 19 i en les carreres és una de les dades més reveladores dels últims anys.
     Si bé és cert que a Dorsal 19 li ha costat molt veure dones entre els seus corredors cosa que es podria explicar a causa de l'esperit tan maratonià dels seus corredors. Però la dona va entrant a poc a poc en les carreres i també en Dorsal 19.

    He de fer un apartat per a agrair la presència dels premiats i en especial a Máximo i a Carmen perquè sense la presència dels millors corredors i del posseïdor de les millors marques el VI Trofeu Dorsal 19 haguera estat “coixo”.
     Donar un premi sense la presència del premiat, reconéixer els merits d'un corredor quan no esta present és una cosa buida que li falta contingut sobretot si és el guardó més important, per això agraïsc especialment la presència de Máximo.

     Ara sent l'impuls de consolar als que no van rebre cap premi però, em done compte que, en la vida, unes vegades es guanya i altres es perd, la veritat és que no té res de roín consolar als que no han aconseguit res. El problema és que potser, d'esta manera, no estem facilitant les ferramentes perquè continuen esforçant-se: la vida és una batalla llarga, si cada vegada que perdem, busquem la solució en què ens consolen, poques vegades podrem remuntar.
     En els temps que corren, a vegades nos fa por que els nostres corredors es frustren, perden una carrera o no realitzen una marca i no els aplaudim tant com els seus companys en un moment donat... tendim, sovint, a recórrer a la igualtat com a solució perquè tots es donen per satisfets, o a aplaudir al grup i dir coses com: "tots fenomenal!", creient que d'esta manera farem que tots se senten lloats.

    No obstant això, sovint és al contrari: si cap guanya ni perd, ni ho fa millor o pitjor, només els estem mostrant una falsa visió de la realitat, on tots destaquem per coses bones o roïnes.      Si premiem als nostres corredors sense meréixer-ho o busquem que mai siguen conscients que han perdut, impedim que s'esforcen al màxim en el que fan. Que si no són els millors en alguna cosa no passa res, sempre que s'haja posat l'esforç degut. No és roín perdre o fracassar, el pitjor és no posar tota la carn en el rostidor. Cal aprendre a ser humils i alegrar-se també pels èxits dels altres. Quan jo perd, un altre guanya, i també eixa victòria i eixe esforç mereixen ser reconeguts.
     No és molt més educatiu aprendre tot això, encara que dolga un poquet, que mantindre una mentida en què no deixem que destaque ningú per tal de no ferir als altres?

     A més, de la mateixa manera, quan guanyen, el sabor de la victòria serà molt més dolç i agradable, perquè serà verdader, autèntic; i la satisfacció molt més gran.
     Així que als dorsaleros que no van aconseguir cap premi els dic: “No passa res! No és roín perdre, l'important és que ho feu el millor que podeu". 
     Crec que és una de les moltes oportunitats que tenim de fer dels nostres corredors, corredors forts, preparats per a l'adversitat, és a dir, per a la carrera a peu. I, per tant, feliços.

diumenge, 1 de novembre de 2015

La Gala del VI Trofeu Dorsal 19

     En l'entrada anterior no vam voler posar noms perquè vam voler que la idea de grup predominara sobre l'individu, però els clubs de corredors estan formats per això, per corredors.


     Si jo dic, “tenim un corindó” o “ser un corindó en brut” molt poca gent sabra de que estem parlant en canvi la majoria comprendria “tindre un diamant” o “ser un diamant en brut” i és que tenim el costum de només recordar-nos dels millors, dels que estan en el més alt, ens recordem del primer però del segon molt poca gent s'acorda.
     El corindó és un mineral que es troba en l'escala de Mohs just darrere del diamant, quan jo estudiava en les classes de química s'aprenia per a apreciar la duresa dels minerals l'escala de Mohs, que anava de la mínima amb valor u, el talc, fins al màxim deu corresponent al diamant.

     Només ens recordem del diamant, i quasi ningú recorda als altres minerals que hi ha darrere. Només ens recordem del guanyador, del millor.
     I, em pareix que en esta entrada desgraciadament tornaré a centrar-me en els “diamants”, tal vegada en la pròxima ens dediquem més als “corindons”.

    Tenim molts “corindons” en Dorsal 19, tenim a molts que pensen que “L'important no és guanyar, sinó que no ens deixem véncer”. Els “diamants” guanyen però els “corindons” només es deixen véncer pel carbur de silici i el diamant.

     En Dorsal 19 no se'ns demana que vencem sempre, sinó que no ens deixem véncer mai.
     Repassar ara tot el que va succeir en Mora de Rubielos i en la Gala final és recordar tot el que hem realitzat i ha passat durant quasi un any, el que seguix normalment este blog ja té una idea exacta de tot allò que s'ha realitzat en esta temporada, en la Gala les nostres amfitriones Sandra i Marina es van encarregar de recordar-nos-ho.

     Moltes vegades només coneixem les activitats a què acudim i desconeixem tota les altres o millor dita les oblidem i la Gala va ser una bona ocasió per a donar-nos compte de la vitalitat d'este club.

     Enguany vam intentar que la Gala d'entrega de premis fóra diferent de les cinc edicions anteriors. Volíem mostrar tot allò que s'ha realitzat durant la temporada, volíem una presentació on les imatges foren la guia que ens mostrara tot el que succeïx i així no sols donar els premis als millors de l'any sinó reconéixer la labor de molts de nosaltres durant tota la temporada.

     Per a això era necessari un local que ens poguera brindar l'oportunitat de poder projectar un muntatge visual i poder disposar d'un equip de megafonia, el vam trobar en l'hotel la Trufa Negra.

     Necessitàvem una veu o unes veus que ens guiaren durant tota la Gala i les vam trobar en Sandra i Marina.
     Necessitàvem que els nostres presentadors habituals realitzaren les entregues dels premis, Bay els premis esportius i Pascual i Paco els denominats PASCO i vam aconseguir reunir-los a tots.

     Així doncs vam realitzar la Gala del VI Trofeu Dorsal 19 amb un format diferent que intenta ser un poc més dinàmica i moderna.
    Però tot va començar a Pego, a les huit del matí amb el viatge amb autobús on vam projectar la pel·lícula “Running” de Michel Douglas i a l'arribar a Mora vam visitar la botiga Adidas per a després realitzar una vista turística a Mora de Rubielos i afrontar La Mitja Marató de Mora i els  seues 11K, carreres on s'anava a disputar el VI Trofeu Dorsal 19 amb el sistema de compensació segons l'edat.

     La carrera resulta dura, per a molts, que no coneixent el circuit van patir en la part final, però el resultat per a Dorsa 19 va ser bo ja que vam arreplegar 4 trofeus; el tercer lloc de Vicent Sendra de la seua categoria en La Mitja i Carmen Sala amb el segon de la general i el primer de la seua categoria, mentres que en el 11K Sandra Rodriguez va aconseguir la segona posició de la general.

     Tot perfecte en la carrera ara ens quedava la Gala del VI Trofeu Dorsal 19 i l'hotel la Trufa Negra ens facilita el camí perquè tot isquera bé, les imatges que capta Kike Aracil parlen per si soles del bon ambient que va haver-hi durant tota la celebració.

     Els premiats en el VI Trofeu Dorsal 19 van ser els següents:
Rafa Sastre i Nestor Vercher: 1r i 2n o al revees del 11 K.
Manolo Mira: 3r de l'11 K.
Vicent Sendra: 1r Mitja Marató.
Carlos Siscar: 2n Mitja Marató.
Vicent Sala: 3r Mitja Marató.
Corredora més prometedora: Tania Navarro.
Corredor més prometedor: Rafa Sastre.
Al seu Primer Marató: Armando Giner.
Corredor més tranquil: Juan Bolta “Picayna”.
Millor corredora: Carmen Sala.
Millor corredor: Máximo Folques.
Millor marca en Marató: Máximo Folques.
Millor marca en Mitja Marató: Máximo Folques.
Cuiner de l'Any: Armando Giner.
Lesió més inoportuna: Manolo Mira.
Als fracassats del asfalt: Arbona i Simo.
El Senyor de la Cervesa: Tony Woodall.
El Senyor del Ball: Rafael González “Calafat”.
A la seua Primera Mitja Marató: Sandra Rodríguez.
Al nostre fotògraf: Kike Aracil.

     Com veieu molts noms, encara que Marina i Sandra també van anomenar a tots els que han portat al nostre club per tot el món així com a tots i a totes els que han aconseguit pujar a un podium en esta temporada, es van recordar de totes les activitats que hem realitzat i que són moltes, una cerimònia la del VI Trofeu Dorsal 19 prou completa i que va comptar també amb el discurs del nostre president.


Amb molta alegria finalitzem esta interesantísima temporada. L'any se ens va anar com un sospir.

     És hora de donar les gràcies a tots per la bona temporada que hem realitzat ja siga individual com col·lectivament i m'esperare a la següent entrada per a donar les gràcies a tots i a totes les que van col·laborar d'alguna manera en l'organització del VI Trofeu Dorsal 19.