IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Una visió del VI Trofeu Dorsal 19

     Ja hem començat la temporada 2015-2016 i ho hem fet just unes hores després d'acabar la Gala del VI Trofeu Dorsal 19, amb les primeres marques de referència en La Mitja de Gandia,

     Així unes hores després de començar ja tenim una marca que batre i una altra a què no volem arribar.
     La marca que ens agradaria batre és la de Máximo amb 1h 17' 44'' i la que anem hi ha intentar no sobrepassar és la d'Amedeo Maturo amb 1h 59' 12'', com veieu hem començat de seguida amb esta nova temporada.
     Només unes hores abans vam acabar el VI Trofeu Dorsal 19 en Mora de Rubielos així que, posem-nos en marxa Comencem la temporada! Comencem a córrer! Comencem a entrenar! I no ens preocupem de més.

     El que va succeir en Mora de Rubielos va ser una festa per a Dorsal 19, on no se celebrava una altra cosa que el gust per córrer, les ganes de passar un dia junts practicant allò que ens agrada.
     El sopar, l'entrega dels records a tots els corredors que han sobreeixit un poc sobre els altres, la competició entre nosaltres només eren pretextos per a reunir-nos.
     El millor corredor de l'any, la millor corredora, el corredor i corredora amb més projecció, el corredor que ha corregut el seu primer marató i la corredora que ha corregut la seua primera mitja, el corredor més tranquil, els millors en el 11K i els millors en La Mitja de Mora, el lesionat més inoportú, el Senyor de la cervesa, el Senyor de la pista, el nostre cuiner, els nostres presentadors i presentadores, el nostre fotògraf, els dorsaleros que han participat en les carreres i els que no ho han fet, els acompanyants i els familiars tots ells han sigut els triomfadors en este VI Trofeu Dorsal 19, tots formen Dorsal 19 i han eixit de Mora amb una victòria, el seu premi és pertànyer al món de la carrera a peu i a Dorsal 19.

     Ja som un club veterà, el numeral romà davant de molts dels nostres actes així ens ho mostren tots els dies, la qual cosa no vol dir que ens estiguem acomodant i que no tinguem nous objectius per complir, som més que un club veterà un club madur.
     Per què madur? Un club madur és el que pensa, diu i es comporta sense que existisca cap separació entre estes tres activitats; posseïx una mateixa identitat entre el que diu, el que pensa i el que fa.
     Tot el que va succeir el 24 d'octubre del 2015 des de la seua elecció al gener i seguint amb la seua preparació i des de les 08:00 hores d'eixe mateix matí fins que vam tornar a Pego va seguir el mateix camí. Tot, des de la pel·lícula de l'autobús, la visita a la botiga Adides, la carrera de Mora i després la Gala seguixen la mateixa direcció; fer que la carrera a peu cada dia ens agrade més.

     Les activitats de qualsevol club no es podrien entendre sense una finalitat. Cada activitat és una proposta que ha de buscar un fi, una activitat sense fi és un contrasentit.
     Encara que algunes accions que realitzem ens porten a fins intermedis o estiguen subordinats a fins a llarg termini, i existisca un encadenament dels uns als altres, ha d'existir un fi final.
     Ens trobem en un món que importa més el que es veu des de l'exterior que el que succeïx en el nostre interior.  Tota activitat que realitza el nostre club té una visió des de l'exterior i moltes vegades pensem que és el més important i ens oblidem de les conseqüències que té cap a dins. Un club madur li dóna més importància a les conseqüències interiors que a les exteriors.

     El nostre dia gran no eixirà en cap mitjà de comunicació, ni ens felicitaran o ens desaprovaran, ni tan sols la majoria de la gent s'assabentara però a nosaltres no ens ha d'importar, ens equivocaríem si buscàrem qualsevol altre tipus de reconeixement que no fóra el del nostre convenciment que estem intentant fer les coses bé.
     Vam passar el dia rodejats de grans persones, d'excel·lents corredors i de meravelloses corredores i vam sopar assentats al voltant de gent a qui admirem no sols pel que són com a corredors o pel que han sigut ni pel que arribaran a ser, sinó perquè són persones que els agrada igual que a nosaltres la carrera a peu i fan d'ella una passió. 
     Perquè un club arribe a la maduresa deu comptar amb projectes. Un club no es fa fent qualsevol cosa. Cal triar el que fem. Per què triar?, perquè si no, probablement aniríem donant tombs. No cal tindre por de triar i emprendre activitats per por. Triar és un acte de llibertat i la llibertat entranya risc, angoixa, i això és bo; el que succeïx és que cal suportar eixa ansietat. A vegades es pensa que si no es tria i no emprenem activitats, res s'arrisca. Fals. Ací és quan s'arrisca tot, perquè no triar i no fer res és un acte d'elecció. No triar és triar ja, i triar què?, triar el no-res; renunciar a tot per a enriquir-se amb el no-res: empobrir-se.

      Clar que el “II Open summer circuit training”, les 24 X 1 Hora o el VI Trofeu de Dorsal 19 poden eixir malament o ser un complet fracàs inclús organitzar la Volta a Peu puga ser un gran problema, però l'home és un “perfeccionador” perquè pot perfeccionar tot el que fa en este món: és un solucionador de problemes. I el nostre club esta format per persones que els agrada perfeccionar i si intentem perfeccionar les nostres activitats també nos autoperfeccionem. 
     Cada activitat que hem realitzat en la temporada passada ha deixat una empremta en Dorsal 19, una solc que vam poder repassar pas a pas durant tota la Gala. Sandra i Marina van explorar la biografia de la temporada 2014 – 15 i ens van mostrar com interpreta Dorsal 19 la carrera a peu però, també ens van fer captius del projecte de futur que tenim.  
     Per això, aconselle que el passat no es moga, que quede enllandat; el que cal fer és escapar-nos cap avant.
     Bay ens va mostrar als corredors que més van destacar esportivament mentres que Paco i Pascual ho van fer amb els que ho van fer en altres destreses.

     Quasi no importen els seus noms ni quals són les seues marques o els seus merits l'important és que l'any que ve quan celebrem la Gala del VII Trofeu de Dorsal 19, Marina i Sandra necessiten moltes més imatges per a mostrar-nos tot el que hem arribat a realitzar i que Bay, Pascual i Paco tinguen a corredors a què fer pujar perquè reben l'aplaudiment dels seus companys.
     En fi, com tantes vegades m'estic allargant i enrotllant, i és que Dorsal 19 és com és i cal acceptar-se i això significa assumir inclús els propis defectes. La lluita contra eixos defectes possibilita el nostre creixement i maduresa. Els obstacles no han de frustrar-nos: ja els corregirem amb el nostre entusiasme. Per a això comptem amb molts corredors nous que sabran injectar noves formes i activitats.

     I per hui estic acabant sense anomenar els guanyadors, ni les seues marques, ni als que van meréixer l'aplaudiment de tots, el que importa és que van existir i van ser membres de Dorsal 19, tal vegada demà ens concentrem un poc més en ells però el verdader guanyador del VI Trofeu Dorsal 19 ha sigut Dorsal 19.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Avant amb el VI Trofeu Dorsal 19

     Ja esta ací, el VI Trofeu de Dorsal 19 ha arribat i ho fa amb tot el que això comporta, te com a objectiu unir i agrupar a tots els corredors i simpatitzants de Dorsal 19 en un dia en què menys importància t'és el mateix VI Trofeu Dorsal 19, el realment important és passar un dia tots junts.


     Els competicions dins d'un club ens ensenyen a gaudir de la carrera a peu i a saber comportar-nos enfront dels nostres companys, a lluitar, a guanyar, a perdre, a treballar en equip, a cedir, a ser capdavanters, i a vèncer els nostres temors, la competició directa amb els nostres companys ens ajuda i aprenem a assetjar noves metes, a motivar-nos i a motivar, a donar la mà al vençut, a sentir i observar als altres.
     En la Mitja Marató de Mora de Rubielos anem a experimentar l'estima que tenim pels nostres companys i alhora rivals i gaudirem amb els assoliments d'uns altres i els de nosaltres mateixos. En el VI Trofeu Dorsal 19 aprendrem a gaudir de la carrera a peu en la seua vessant mes popular.
     Els clubs de corredors son un baluard de la carrera popular. Si esperem que els nostres corredors i corredors troben una visió de la carrera a peu que els impulse a prosseguir amb la seua afició, hem de procurar activitats que l'afavorisquen.

     Sé que existeix una gran motivació per la competició compensada i per aconseguir algun dels tres primers llocs que enguany per existir dos distàncies van hi ha ser 6 premis, pot succeir  que per alguna raó pensem que no tenim cap possibilitat d'aconseguir una bona classificació però no per açò ens hem de sentir exclosos doncs ser membre de Dorsal 19 ja és un bon premi, participar en esta activitat del nostre club de la forma que siga, dónes dels simples porres o preparatius per al viatge, fins a participar en la preparació i elaboració de la Gala són activitats que ens ajudaran a integrar-nos un poc més en el club.
     Expliquem un poc més com va hi ha funcionar la classificació del VI Trofeu Dorsal 19,  si entràrem en la pàgina web de la Reial Federació Espanyola d'Atletisme  i visitàrem la secció de l'atletisme veterà i des d'ací ens dirigírem a l'apartat de tables de puntuació, ens  trobaríem amb una que posa Tabla WMA de valoració. http://www.rfea.es/veteranos/tablas.asp 
     Són unes tables molt interessants perquè intenten igualar les marques segons la distància, l'edat i el sexe, ja se que a estes hores ja hi haurà més d'un que s'estarà posant nerviós, però continuem, si agafem com a reverència la de la mitja marató resulta que podríem traure en Mora de Rubielos una classificació compensada de tots els corredors de Dorsal 19 i si durant el sopar amb l'ajuda d'una calculadora establim la dita classificació resulta que en les postres es podrien entregar els trofeus als primers classificats en el VI Trofeu de Dorsal 19 ja siga en Mitja Marató com en el 11K, com no hi ha puntuació per als 11K, utilitzarem la dels 10K.
     El procediment és molt senzill, calcules el teu temps en segons i el dividixes pel coeficient corresponent a la teua edat i el que traga el número més xicotet ha guanyat.
     Com veieu és fàcil i en eixa adreça podeu trobar les taules per a fer els vostres càlculs.

     Tota esta història del VI Trofeu Dorsal 19 començara uns minuts abans de les 08:00 hores quan ens prenguem un café en qualsevol dels bars que podrem trobar el dissabte 24 d'octubre en el passeig Cervantes.
     A les 08:00 des de dalt del passeig començara un viatge que ràpidament i després de quasi 3 hores ens deixara en Mora de Rubielos.
     Intentarem aparcar l'autobús prop del Castell perquè este el més prop possible de tots els punts clau d'este VI Trofeu Dorsal 19.
     Una vegada en Mora, quan seran al voltant de les 11:00 hores podrem triar entre acudir a la botiga Adidas o realitzar una visita per esta bonica localitat.
     La visita al Castillo els dissabtes pot realitzar-se fins a les 14:00 hores o a la vesprada de 17:00-20:00 hores.
     No cal olvidar tampoc que este cap de setmana se celebra en Mora la XXIII Fira Industrial i artesanal i la XXI De Bestiar i Maquinària.
     Esta fira esta relacionada amb l'agricultura, ramaderia i el medi rural, i sol convertir-se en el punt de trobada de veïns i visitants dels pobles d'al voltant.
     Els actes comencen el divendres amb la recepció d'expositors i muntatges d'Estands, el dissabte dia 24 a les 12.30 hores és la inauguració del recinte firal.

     Però el corredors que vullguen competir en el VI Trofeu Dorsal 19 no deuran distraure's ja que a partir de les 12:00 h hauran de dinar ja que la carrera és a les 16,30, el dinar hauria de ser lleuger i és interessant portar-lo de casa per a no tindre sorpreses amb la digestió, no com la dels acompanyants que ho podran fer a partir de les 13,30 en el bar el Rinconcito, c/ Santa Lucía núm. 4.
     Els corredors a les 15:00 ja deuran arreplegar el dorsal, eixe dorsal que els permetrà aconseguir un descompte del 20% en les compres de la botiga Adides, i a les 15,30 ens tocara prendre'ns un café i a córrer.
     Després, al voltant de les 21:00 tindrà lloc el sopar en l'Hotel La Trufa Negra, Av. Ibáñez Martín núm. 10.
     Com veieu un dia de molta activitat, un dia intens que acabara amb la Gala d'entrega d'eixos xicotets records que intentaran fer un recompte de tot allò que s'ha succeït en esta temporada 14-15.

     Acabara així possiblement la temporada més intensa de Dorsal 19, una temporada que anem hi ha recordar durant molts anys o tal vegada la que començara el 25 d'octubre del 2015 aconseguisca fer-nos oblidar-la.
     Però això ja serà una història per escriure.   

dissabte, 17 d’octubre de 2015

VI Trofeu Dorsal 19

     Anem allà, fa dies que no realitzem cap entrada i això que tenim damunt el VI Trofeu Dorsal 19 i la carrera del club que va unida a ell.

     Un vegada més ens estem acostant al final d'una nova temporada i ho fem com ve sent habitual amb el Trofeu Dorsal 19 que enguany ja va per la sexta edició.
     Ja sabem tots que les temporades en Dorsal 19 tenen una duració i unes dates molt característiques: són l'espai de temps que va des d'un Trofeu Dorsal 19 i el següent és a dir entre les carreres del Club.
     Sabem que enguany va hi ha acabar el 24 d'octubre en Mora de Rubielos i que va començar l'any passat a l'acabar la Gala del V Trofeu Dorsal 19 en Villamalea i que tot el que ens va succeir durant este espai de temps ho intentarem recordar en el sopar que tindrà lloc a l'acabar La Mitja Marató de Mora de Rubielos.
     Ja queda lluny aquell dia de gener quan en el menjar de Nadal li vam posar data i lloc al VI Trofeu de Dorsal 19 i quan l'endemà vam posar el comptador del compta arrere en el blog i vam comprovar que faltaven molts dies, estava molt lluny però els dies passen i ara quan llig el blog veig que el temps se'ns ha tirat damunt i que la temporada se'ns acaba.

     Així que amb presses prepararem eixos xicotets records per a aquells dels nostres corredors que han realitzat les millors i pitjors marques, també eixos xicotets recordatoris per als que durant esta temporada han corregut el seu primera marató i com no als tres primers classificats del VI Trofeu Dorsal 19.
     Enguany ens n'anem a la Serra de Gúdar, a uns 1.035 m d'altitud, i allí en la Vila de Mora de Rubielos, capital de la comarca Gúdar-Javalambre, en la província de Terol realitzarem l'últim acte i la ultima carrera d'esta temporada, la qual cosa succeïsca l'endemà ja pertanyerà a la temporada 15-16.
     Mora de Rubielos es troba en la conca del riu Mora, d'una gran riquesa paisatgística. En ell s'alternen abruptes i intricades muntanyes, que anem hi ha haver de recórrer ja siguen els que trien La Mitja Marató com el 11K .
     Els que trien realitzar una visita turística deuen saber que en 1.978, la vila és declarada Conjunt Històric - Artístic per la Direcció General del Patrimoni Artístic, havent sigut declarats anteriorment, Monument Nacional el Castell i la col·legiata en 1.931 i 1.944, respectivament.
     Amb tot això, és lògic que presente un atractiu Nucli Urbà amb barris de clar traçat medieval, reflectint construccions on es veuen les característiques pròpies de l'arquitectura popular de la zona.

     Si alguna cosa he de destacar em decantaria per l'Ajuntament, obra del segle XVII d'estil herreriano, així com diverses cases amb gran valor artístic existents en, El carrer Les Parres, la Casa del “Curat”, El “Casalot de Marín”, i en l'avinguda Ibáñez Martín, entre altres.
     Però si una cosa ens crida l'atenció és la imponent figura del Castell, obra realitzada en maçoneria i picapedreria presentant una rica varietat d'estils que van des del romànic, més antic, al gòtic mediterrani, més actual. La seua planta irregular ha d'adaptar-se a la topografia del terreny, presentant una estructura regida per un pati porticat.
     A això cal afegir les belles Porxades conservadese en la muralla denominats de les Monges, dels Olmos i de la Plaça.
     Junt amb el Castell, l'exCol·legiata de Santa Maria, s'alça com un altre dels protagonistes de la localitat. Construcció del segle XV i estil gòtic, consta amb una sola nau de cinc trams coberts per volta de creueria, la capçalera és triabsidial amb formes poligonals, finalment als peus es troba sens dubte el seu element més valorat, un cor tancat amb bell treball de rejería del segle XV.

     Però per a poder veure tot açò han de succeir algunes coses, per exemple:
     A les 08:00 del dissabte 24 d'octubre cal estar en la part de dalt del passeig Cervantes per a pujar-se a l'autobús que ens deurà portar fins Mora de Rubielos.

     Tot el que succeïsca a continuació i fins a l'hora de la carrera ja serà una altra història que anirem desvelant a poc a poc.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

Mora de Rubielos espera a un gran Dorsal 19.

     No ho puc remeiar, des que he començat a pensar a escriure algunes entrades sobre el que és ja el VI Trofeu de Dorsal 19 no ha parat de pegar voltes pel cap la tornada d'una cançó que he pogut localitzar com “Volver”, però no el “Volver Volver” de la ranxera del mexicà Alberto Fernández sinó la del tango de l'argentí Carlos Gardel.

     I és que al començar a repassar com ha sigut esta temporada i veure tot el que ha fet Dorsal 19 així com tots els èxits que han aconseguit els nostres corredors m'òmplic de nostàlgia i estic segur que se'm posarà la "pell de gallina" quan veja tot el que s'ha aconseguit durant tans anys.
     Són molts els anys que els nostres corredors porten el nom de Pego a tots els podiums, este matí per exemple, Carmen ha guanyat La Mitja Marató d'Alzira igual que ho va fer en la seua primera edició fa ara 18 anys, si fa 18 anys guanya la primera edició quan inclús no havien nascut ni Marina ni Nestor i és que som un club amb una llarga trajectòria de triomfs i el que veurem en la Gala del VI Trofeu és només tot el que ens ha succeït este ultim any.

     Un altre exemple molt recent, divendres passat a Altea cinc dels nostres corredors van obligar el locutor a dir per 6 vegades: “de Dorsal 19 de Pego”. Ho va tindre haver de dir quan va fer pujar a Marina, ho va tornar a repetir quan va pujar Tania, per dos vegades ho va dir per Carmen, quan va pujar Rafa vam haver de tornar a sentir “Dorsal 19 de Pego” i quan va pujar a arreplegar el seu trofeu Máximo el “Dorsal 19 de Pego” era com la tornada d'una cançó de l'estiu, ens la sabíem tots els que estàvem allí.

      Per a la majoria de què assistirem el 24 d'octubre a Mora de Rubielos serà només un recompte del que ens ha succeït este ultime any però per als més veterans serà un continu “Volver” a eixe tango de Gardel, serà un “Volver con la frente marchita” als vells records de les nostres carreres, serà un Sentir que veinte años no és nada” i que continuem corrent amb les mateixes ganes i és “Vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez” però que disfrute recordant.

     Són moltes coses i moltes sensacions les que es donen en eixes celebracions i enguany es tornaran a repetir en Mora de Rubielos, i ja no cal esperar molt perquè el dia 24 d'octubre ja esta ací.

     Enguany ens n'anem a Mora de Rubielos i encara que és la primera vegada que anem hi ha celebrar allí el nostre Trofeu no és una carrera estranya per a Dorsal 19 perquè són molts els anys que anem hi ha córrer allí, és una carrera clàssica per als més veterans de Dorsal 19, podria dir que haurem estat presents en la majoria de l'edicions de La Mitja Marató. Serà un “Volver” a aquella ja llunyana “Oktoberfest” on vam unir forces amb el Cametes de Pedreguer per a buidar de cervesa tota Mora.

     En fi, hui a Alzira m'han recordat:“que es un soplo la vida, y que veinte años no es nada” i que la carrera ha resultat un excel·lent test per a la Marató de València i és que com diu Gardel: “Y aunque el olvido, que todo destruye haya matado mi vieja ilusión, guardo escondida una esperanza humilde que es toda la fortuna de mi corazón”.


dissabte, 10 d’octubre de 2015

Dorsal 19 i la Botamarges

     Parlar d'aventures i de grans reptes dins de la carrera a peu és un tema apassionant en el dia de hui. Vénen ràpidament a la nostra ment els grans reptes que els corredors poden afrontar, com les competicions en muntanya amb infinitat de quilòmetres o les grans travessies per qualsevol lloc a què algun organitzador se li passe pel cap.

     Si el corredor és un somiador que vol tan sols aplicar al peu de la lletra els consells per a corredors ocasionals, que només busquen millorar el seu estat físic es trobarà amb un perill. El perill de no trobar cap somni que perseguir. Si és un corredor somiador que li agrada l'atletisme buscara els seus somnis en les carreres i distàncies clàssiques dins de l'atletisme ja que des dels 100 metres fins als 42,195 metres hi ha una gran varietat que s'adapta a qualsevol característica física.
     Inclús si vol deixar les pistes o l'asfalt pot triar el cross, eixe gran desconegut que impressionaria als que busquen aventures estranyes.
     Però desplaçar-se el més ràpidament per a arribar a un lloc és un altre tipus de competició.

     Hui el món de la carrera a peu canvia en cada instant, en cada moment. El que hui és actual i normal, en poc menys del que pensem començarà a ser obsolet. Les carreres que són clàssiques dins de l'atletisme i que han sigut les grans metes que ens han costat molt aconseguir van donant pas a carreres cada vegada més estranyes per a l'atleta clàssic, on ja no compta quasi res la millora d'una marca, que es puga aconseguir en distints llocs perquè estes són competicions úniques, amb característiques úniques i que no es donen en cap altre circuit ni lloc.
     I un club ha de fer els comptes amb esta visió de la carrera a peu que ens esta arribant.
     Si les coses funcionen bé en un club i esta complint amb la missió de promocionar la carrera a peu pot sentir-se satisfet i amb un sentiment de grat pel deure complit. Però seria un error quedar-se quiet davant del repte que ens presenta esta nova classe competicions.  
     
     La missió d'un club de corredors no és merament un sentiment o una convicció que estem fent bé les coses, promovent les carreres clàssiques dins de les pistes o com les Voltes a Peu, els 10K, les Mitges Maratons o les Maratons, ha d'estar atent també a estes noves modalitats de competicions com la Botamarges.
     Enguany dos dels nostres corredors, Arbona i Javi, s'han llançat a acabar la Botamarges i han portat a acabe la seua gran il·lusió, una il·lusió que hem compartit moltes vegades tots els altres.
     Arbona i Javi havien trobat en la Botamarges un somni que perseguir, eixa meta que tot corredor necessita per a eixir a entrenar cada dia amb més passió.
     Per a participar i acabar la Botamarges és necessari no sols tindre una bona condició física sinó tindre clar des d'un principi quals són els nostres objectius, se sol dir que; “quan no aclarim el que volem, succeïx el que no volem”.

     Quan es comença a somiar amb la Botamarges somiem amb la millor de les aventures, la més intrèpida, la més dura i la que ens donarà més satisfaccions. Però el fet de no aclarir amb precisió el que volem ens pot portar a no realitzar els entrenaments correctes.
      Els nostres corredors ho tenien clar; acabar dins de l'horari que hi havia marcat l'organització.
     Podríem dir que la Botamarges és una especialitat esportiva en què els competidors han de realitzar un itinerari a peu per la muntanya en el menor temps possible.
     És simple, recórrer una distància per muntanya en el menor temps possible, encara que per a molts el –Menor temps possible- siga el màxim que indica l'organització.
     Es tracta per tant de traslladar-se per muntanya ja siga caminant o algunes vegades corrents perquè els desnivells només permeten córrer als més preparats.

     Així que els nostres corredors al principi de l'estiu es van traçar eixa meta, van apuntar cap a ella i no la van perdre de vista durant les llargues hores d'entrenament, per la muntanya per a adquirir resistència i habilitat en les sendes així com les infinites sèries per a agafar força en les seues cames per a poder pujar i abaixar els nombrosos desnivells que es trobarien en els quasi 70 quilòmetres, tot l'estiu realitzant un entrenament que els permetera acabar la Botamarges.
     La Botamarges com en tot "trail" el participant és el màxim responsable de la seua subsistència, això ho sabem molt bé els senderistes, el participant té l'obligació de conéixer bé el recorregut i saber on hi haurà un avituallament i els nostres companys van buscar unes motxilles amb què pogueren portar tot el material que pogueren necessitar, van buscar un bon frontal que els il·luminara durant la nit i unes sabatilles que s'adaptaren millor a les sendes.
     Estem acostumats a les carreres en asfalt on l'organització té un servici constant d'assistència, en una marató hi ha una línia blava que marca perfectament el circuit, hi ha avituallament cada 5 quilòmetres i esponges cada 2'5 quilòmetres, però l'esperit dels "trail" no és eixe.

     Quan se'n va a la muntanya, igual que a un "trail", tu has de ser autosuficient el que significa que a banda del que l'organització puga oferir o que tingues un accident eres tu sol i la muntanya, el muntanyenc ha de ser sempre autosuficient!, encara que l'organitzador t'oferisca de tot.
     L'excusa del preu de les inscripcions per a justificar una assistència permanent en la muntanya no val. L'esperit de la muntanya és la llibertat i la lluita cos a cos amb ella i totes les dificultats que ens puga presentar.
     Dic tot açò perquè Dorsal 19 va estar en un control d'avituallament, molt complet per cert, encara que m'atreviria a dir massa complet.
     La senyalització del circuit perfectament senyalitzada, massa per al meu entendre.
     Crec que hi ha un error de concepte en este tipus de competicions i és la de traslladar una carrera clàssica a la muntanya, i l'asfalt o la pista han de ser diferents i no sols pel ferm per on transcorre.

     No entenc que es pregunte  En quin quilòmetre estic? On esta el següent avituallament?
     La muntanya és un dels llocs més entranyables per a anar a disfrutar d'eixa naturalesa salvatge que cada vegada ens costa més trobar, però una competició per eixos mateixos llocs és una altra història. Un simple torcement de turmell en una marató no representa cap risc però en la muntanya és molt diferent perquè ens podem gelar si fa fred, tindre hipotèrmia si plou, un colp de calor si fa sol, deshidratar-nos sinó portem aigua o tindre un fort defalliment si no portem menjar i el participant deu estar preparat per a solucionar qualsevol d'estos problemes i no confiar cegament en l'organització.
     I la Botamarges és una gran competició, ben organitzada i amb tot el que és necessari perquè el participant menys expert la puga acabar, una aventura que val la pena provar alguna vegada, que ens ensenya unes rutes de senderisme que tenim molt prop amb uns paisatges que val la pena admirar i que estan ací tot l'any, no sols el primer cap de setmana d'octubre.
     Acostumar-nos a tindre una organització que ens solucione tots els xicotets problemes que puga presentar la muntanya ens pot portar a perdre-li la por i a no voler disfrutar d'eixes marxes de diversos dies sense una organització que ens done el seu suport i ajuda constantment, i perdre eixe esperit aventurer que esta unit al sentiment de llibertat que només podem trobar en les valls i les cimes.

     En fi el que havia de ser una entrada per a elogiar als nostres corredors en la Botamarges s'ha convertit en una entrada per a mostrar una especial visió de la competició en muntanya.

     Només una frase per a acabar, una frase d'un dels més discutits i polèmics muntanyencs que han existit, Anatoli Boukreev, «Les muntanyes no són estadis on satisfer la nostra ambició esportiva, sinó catedrals on practicar la nostra religió».