IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dijous, 31 de desembre de 2015

FELIÇ ANY 2016

     Ja ens haurem felicitat el Nadal, estic segur, també l'Any Nou però a pesar de tot estic segur que no ens haurem vist tots, podria assegurar que la majoria de felicitacions les hem realitzat sense fernos una abraçada, ni un bes i ni tan sols la mà. I és que hui en dia utilitzem molt els mitjans electrònics i és per açò pel que la Sant Silvestre i l'entrenament del “polvoro” tenen importància.

     Esta vesprada, la majoria de nosaltres anem hi ha córrer la Sant Silvestre, i aprofitarem per a desitjar-nos un Feliç 2016 i ho farem sense utilitzar cap mitjà electrònic sinó que simplement utilitzarem la paraula cara a cara i ens despedirem d'este ja vell 2015 corrent, després cada un s'anara a canviar d'any amb els seus.
     Cada un esperara l'entrada del nou any d'una forma diferent, uns rodejats de molta gent altres d'una forma més intima i a la majoria els seguiran les salutacions de "Feliç i Gojós Any Nou", els abraços, estretassos de mans, menjar i begudes… El final d'un any i el començament d'un nou formen un temps que invita naturalment a la reflexió i amb raó la nostra societat dóna tanta rellevància a la Nit de Cap d'Any i a l'Any Nou.
     Per als corredors arribar al final d'un any i estar encara corrent és símptoma que no hem tingut un mal any. Si som encara membres d'esta gran família de corredors, llavors hem tingut un bon any, prescindint de si hem aconseguit les marques que desitjàvem o de si estem lesionats o qualsevol altre problema. A més, si estem contents cada vegada que podem eixir a córrer i pensem que podem continuar corrent l'any entrant llavors entrarem l'any 2016 amb el peu dret.

     Sospite que el 2015 va ser per a tots nosaltres un any de fortuna desigual. Vam tindre els nostres moments de baixa forma i alguna lesió, i el nostre estat de forma ens va produir algunes angoixes i maldecaps. Però estic segur que, per a tots nosaltres també, l'any va tindre les seues alegries i les seues emocions, les seues bones carreres i moments extraordinaris.
     El 2016 l'anem hi ha començar amb l'entrenament del “polvoro”, i encara que molts de nosaltres no podrem aguantar fins al dia 3 i correrem demà, el “polvoro” serà el primer acte de Dorsal 19 en el 2016.
     Ens reunirem per a començar a córrer en el passeig Cervantes, els que vullguen prendre's un café el podran fer en l'Alacantíno a les 07:30, per a començar hi ha córrer a les 08:00.

L'eixida sera desde el Passeig Cervantes i no de les Pistes
     Tindrem dos circuits, un curt de 12 quilòmetres i el més llarg de 16, que podrem veure en la imatge, el curt es diferencia del llarg pel color roig i tindrem un avituallament aproximadament en el quilòmetre 6 que coincidix amb l'encreuament de “Jupove”.
     Després, en el passeig Cervantes ens prendrem el nostre avituallament del “polvoro” i segur que després podrem esmorzar en algun bar si podem o ens abellix.
     I amb este senzill entrenament donarem l'eixida a un 2016 que ens esta esperant, esperem que ple de molts quilòmetres per recórrer i molts moments de satisfacció i alegria per passar.

En fi, FELIÇ ANY 2016 a tots.

dissabte, 26 de desembre de 2015

Perquè val la pena recordar.

     Acaba d'acabar el dia de Nadal però inclús ens queden dos dates importants que celebrar; la Nit de Cap d'Any, (Any Nou) i l'Epifania (Reis Mags). Continuem per uns dies més amb les reunions i les celebracions, de la mateixa manera continuem amb moltes possibilitats per a poder eixir a córrer.

     Tots, ja sabem que el diumenge 3 de gener realitzarem el clàssic entrenament del "polvoro" i que dos dies abans haurem participat en la Sant Silvestre de Pego. Tots ja coneixem que l'eixida del “polvoro” la celebrarem des de les pistes d'atletisme i que realitzarem els dos circuits ja clàssics, que tindran en comú els primers quilòmetres, l'avituallament i l'abastiment final en el passeig Cervantes. 
     És fàcil que com succeïx en els últims anys després de la dutxa els que tinguen temps se'n vagen a esmorzar, però de moment inclús no tenim decidit l'hora d'eixida ni el lloc en què esmorzar.
     És igualment fàcil que ja no ens recordem ni del circuit ni d'on esta situat l'avituallament i és que oblidem moltes coses. Noms, carrers, llocs, fets, dades.
     Hi ha, certament, oblits que els corredors agraïm. A ningú li agrada recordar com vam fallar en aquella carrera, com vam patir davant d'un fracàs o com ens vam lesionar…
     Però, cal aprendre a recordar el que val la pena.

     Perquè val la pena recordar que tenim uns companys, a qui devem molt i que esperen un poc d'amistat.
     Perquè val la pena recordar a eixos hòmens i dones que de manera oculta permeten que funcionen els clubs o que s'organitzen carreres.
     Perquè val la pena recordar que són molts els corredors que van deixar el seu temps i inclús la seua salut per a ensenyar-nos, per a acompanyar-nos, per a tendir-nos una mà quan més ho necessitàvem.
     Perquè val la pena recordar que estem en este món de la carrera a peu per algun motiu, que no ens vam fer corredors del no-res.
     Hi hi ha coses que val la pena recordar. Més enllà de la immediatesa, una memòria oberta i un cor sensible faran possible records valuosos, des dels que cada un podrà començar a preparar el 2016.
     Amb una bona memòria, també el present es farà més suportable i el futur serà afrontat amb humilitat, alegria i esperança, perquè sabrem viure cada dia recordant tot com ens ha donat de bo la carrera a peu.

     Un bon exercici per a preparar l'any que ve sería el recordar perquè som corredors.
     Sé, no obstant que la pregunta Per què sóc corredor? És molt diferent de la de Per què em vaig convertir en corredor? Tantes coses han motivat la nostra transformació en corredor i tantes altres continuen sorgint tots els dies... Totes elles es posen en evidència només quan la primera resposta ens confirma la segona, Per què em vaig convertir en corredor?
     Tots els motius són també tan nombrosos i tan distints els uns dels altres, que, al final, el motiu originari i primordial de perquè ens hem convertit en corredors pot arribar a paréixer quasi insignificant i secundari.
     A pesar de tot, en el meu cas, estic segur que la primera cosa que em va atraure cap este món de la carrera a peu, era una cosa que, en el fons, deuria més aïna haver-me apartat d'ell.
     Per què no vaig fugir de la carrera a peu? Els primers dies, les primeres setmanes, inclús els primers mesos, era una autèntica tortura. La meua incapacitat per a córrer era tal que una persona normal deuria haver triat immediatament un altre esport o una altra activitat.
     Però el temps passa, i ara sóc corredor per uns motius molt diferents dels que em van fer posar-me unes sabatilles i eixir a la carretera per primera vegada. Per cert, ho recorde perfectament, la distància que vaig recórrer per primera vegada fins que unes fortes rampes en el panxell em van obligar a amagar-me entre els tarongers va ser d'un quilòmetre i molt poquet, quan ho vaig comprovar amb el cotxe el compta quilòmetres es para en el 1,0 i mai arriba al 1,1 i és que no vaig aplegar al final de la recta d'Oliva que era el meu primer objectiu, em vaig aparar abans de les Aigües Potables.
     Tal vegada, una persona normal deuria haver-se oblidat de córrer perquè després de tornar coixejant fins al Camí de Rombi, on tènia el cotxe, per la carretera d'Oliva en un trajecte que em va paréixer llarguíssim i on em va paréixer que van passar tots els cotxes de Pego, i quan em va paréixer que els vaig haver de contestar a tots; – No, no passa res-. No, no en passava res, només li passava al meu orgull.
     Però no, incomprensiblement vaig tornar al camí de Rombi i uns dies més tard vaig passar les aigües Potables, unes setmanes després arribe al final de la recta d'Oliva, uns mesos després arribe a la Venda les Aigües, molt més em costa pujar la pujada de la pedrera i després de molts intents vaig arribar per fi al Rajolar d'Oliva. 

     I continue corrent senzillament perquè molta gent podia fer-ho i jo no, i perquè em deien que hi ha qui servix per a córrer i altres no.
     Ara bé, el – No, no passa res- el vaig tindre haver de dir moltes, moltíssimes vegades i és que em vaig haver d'acostumar a tornar al camí de Rombi caminant i inclús de tant en tant he de repetir la famosa frase i tornar caminant ara ja no al camí de Rombi sinó a la primera rotonda del polígon.
     En fi, ens tornarem a trobar corrent en la Sant Silvestre de Pego, tornarem a córrer junts en l'entrenament del “Polvoro” i el dia 10 entrenarem i dinarem en la cotxera de Carmen, on per cert vos recorde que triarem la carrera del club per a esta temporada i on celebrarem el VII Trofeu Dorsal 19.
    Per cert ja esta oberta, en el whatsapp del club, la llista de les carreres que opten a ser carrera del club, ja pots apuntar la teua candidatura, només una per corredor.

     Per a acabar, si que va valdre la pena insistir i és que com va dir G.K. Ckesterton, “Els cuentos d'hadas són ben certs, però no perquè ens diguen que els dracs existixen, sinó perquè ens diuen que podem véncer-los”.

dissabte, 19 de desembre de 2015

L'èxit de les Sant Silvestres

La carrera de cap d'any ja esta a les portes, la Sant Silvestre ens espera el 31 de desembre i per sort podrem córrer-la sense moure'ns de Pego.

     Les Sant Silvestres per a molts corredors és una festa i perquè una carrera siga una festa no basta d'organitzar-la, sinó que els corredors que participen siguen capaços de posar alegria. No és la carrera la que causa l'alegria sinó al revés.
     Açò es comprova en les carreres de cap d'any, d'una manera particularment cordial en la Sant Silvestre. Cada club sent el desig de reunir-se, per a disfrutar l'atmosfera única i irrepetible del Cap d'Any. És una carrera en què tots els corredors estan, per així dir-ho, fora de si mateixos, més enllà de si mateixos.
     La clau de l'èxit de les Sant Silvestres no esta en la carrera com a activitat, sinó en l'alegria dels corredors que acudixen a ella. És part integrant del goig que se sent en estes dates. La Sant Silvestre es pot organitzar, l'alegria amb què acudix el corredor no.
     Encara que correrem algunes carreres durant estes Festes Nadalenques cal recordar que Sant Silvestres només són les que se celebren el 31 de desembre i és que si el Sant patró dels corredors no és Sant Silvestre, mereixeria ser-ho per la quantitat de carreres que porten el seu nom.

     Hi ha també una particularitat en estes carreres i en estes dates, i és la de realitzar un balanç de l'any que estem abandonat i col·locar-nos uns objectius per a complir l'any nou. És sempre inevitable que una atmosfera d'examen ronde en estes carreres i en les nostres ments. És temps de reflexió i de mesures, de ponderar el bo i el pitjor de l'any que passa deixant empremta.
     Per als corredors jóvens, superar amargures fruit de la poca experiència i anar-se'n preparant lentament per a les carreres que els esperen. Per a aquells corredors que ja han aconseguit la maduresa, serà temps de rectificar el rumb, moderar objectius i adonar-se que la vida passa i que inclús s'espera molt d'ells, encara en els moments de sotsobre. Per als que ja han acumulat canes i arrugues, però són els més comprensius, sensibles als infortunis dels altres corredors, serà el moment de valorar tot el que han rebut i d'agrair cada dia la possibilitat de poder continuar corrent.
     I, com tots els anys quan els primers mesos de l'any que ve ens mostre algunes frustracions impensades no haurem de perdre la calma. Quan hagen passat alguns mesos més i estiguem amitjanant l'any, nos en adonarem que només algunes promeses del 31 a la nit arriben a bon port i es complixen. Però moltes altres ni tan sols hauran nascut.

     I, com ja hauríem de saber i comprendre de tots els anys anteriors només es compliran els nostres desitjos a passos molt xicotets i humils, perquè la carrera a peu és així, s'avança a passos molt xicotets i amb molta humilitat. El corredor que vullga donar passos de gegant, no sols deixarà arrere la seua salut, sinó que a més esclafara moltes de les seues il·lusions per als pròxims mesos.
     Una altra cosa, si ens agrada fer balanç en la nit de l'any que mor sempre hi haurà de ser personal, amb el context i les circumstàncies concretes de cada u. Només serà vàlid l'anàlisi objectiu quan delimitem bé el camp d'examen. En cas contrari, si els nostres comptes són fets a la llum de les comparacions, no ens abastaran ni cent vides per a complir el que la fantasia ens dicta.

     Xicotetes metes, poques i concretes, i sobretot que servisquen per a desposseir-nos de la nostra voracitat, i aixi millorar per a fer-nos cada dia més feliços corrent.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Què és l'esperit nadalenc?

     Acabe de posar el Naixement i els adorns Nadalencs, també he posat llums en el balcó i he col·locat alguna cosa en el blog, així que ja poden començar el Nadal, ja estem preparats.
     Arriba el Nadal. Ja el tenim ací, molt prop, i pels carrers ja brillen les llums, s'estan adornant els aparadors i els balcons. Això està bé que es note l'ambient de festa.


     Ja se que el Nadal no el justifica els adorns que acabe de posar, i això que no m'agraden els tòpics sobre el Nadal i tampoc alguns de la carrera a peu perquè no me'ls crec.
     No m'agraden els tòpics sobre el Nadal perquè no em crec a qui decidix entristir-se, amargar-se, enfurir-se a compte del capritx que marca el calendari, ni tampoc a qui decidix ser amable, alegre i generós durant estes dos setmanes. Sí que crec en el Nadal que estén la seua esperança al llarg de l'any, al llarg dels anys, al llarg de la vida.
     Tots ens passem… en gastos, compres, dinarots i regals! Tot són festes i celebracions, i tot eixe moviment que es genera és per l'anomenat “esperit nadalenc” del que molts de nosaltres ni tan sols ens preocupem o no entenem. I açò a alguns els pot plantejar la pregunta: què és l'esperit nadalenc?
     Pot paréixer que per a respondre caldria emprendre un llarg viatje en busca d'informació, a través de moltes opinions que ens poden donar infinitat d'explicacions.
     Però la pregunta està ací. Al llarg de la història l'art a procurat expressar-ho de mil maneres i a aconseguit acostar-nos prou al significat d'eixe esperit nadalenc. Quants contes de Nadal ens oferixen històries que ens aproximen a ell! Els bellíssims relats de molts escriptors han aconseguit mostrar-nos històries que ens endinsen per este camí de comprensió, no obstant això, els falta algo.

     I, no obstant, és precisament un relat, un relat històric, el que ens obri les portes al real significat del "esperit nadalenc". Un relat simple i precís. Diu així: -En aquella època va aparéixer un decret de l'emperador August, ordenand que es realitzara un cens en tot el món. Este primer cens va tindre lloc quan Quirino governava la Síria. I cada un anava a inscriure's a la seua ciutat d'origen. José, que pertanyia a la família de David, va eixir de Natzaret, ciutat de Galilea, i es va dirigir a Betlem de Judea, la ciutat de David, per a inscriure's amb la seua esposa, que estava embarassada. Mentres es trobaven en Betlem li va arribar el temps de ser mare; i María va donar a llum al seu Fill primogènit, el va envoltar en bolquers i el va gitar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells en l'alberg- (Lc. 2:1-7).
     Es tracta d'un relat històric, senzill i amb marcada referència al camí caminat pel poble d'Israel. Supose que tots recordàreu que es tracta.
     El relat citat continua narrant l'escena dels pastors, l'aparició dels àngels i el càntic que és missatge per a tots:-Gloria a Déu en les altures, i en la terra pau als hòmens amats per ell-. És senzill, ens alegrem pel naixement de Jesús i ens desitgem pau entre tots els hòmens.
     El Nadal és un gran festa, especialment per als cristians. Els cristians no celebrem dates, celebrem fets. Nosaltres ens alegrem i celebrem el fet del naixement del Xiquet Déu que va voler nàixer d'una verge en este xicotet planeta de l'immens univers per a reconciliar l'home amb el seu Creador.
     Ja se, que hi ha molta goma d'esborrar sobre les senyals cristianes de les festes de Nadal. Es prohibixen els betlems i les nadales de lletres evidents. Se substituïxen els adorns nadalencs de carrers i places per altres expressament buits de significat cristià: es tracta d'esborrar el fet històric de Jesús, del Déu que s'encarna en home.
     Molts cristians se senten decebuts o indignats per esta espècie de punyalada drapera d'alguns sectors ideològics. Alguns es resignen davant de la decadència de la nostra civilització. Altres els agradaria desfogar-se però cap d'ambdós reaccions són la senyal del Nadal. Convé, com més prompte millor, comprendreu. Seria una gravíssima contradicció, una pèrdua radical de la senyal, el que els cristians erràrem el camp on es juga el gran joc del Nadal.

     L'ànim del cristià no pot ser el resignat desànim ni el mètode de tornar cada greuge. Lo nostre és amar seriosament. I ara, el més immediat i real amor és la nostra família. Potser una bona senyal fóra, entre nosaltres, rescatar i millorar la mirada d'amor cap als nostres, amb els nostres pares, amb els nostres fills, germans, néts, iaios i a partir d'ací arribar fins als nostres amics i a tots als què puguem arribar. Cap poder humà, ni tan sols el cor més decebut, pot amb l'amor... i la seua perseverant constància.
     En fi, després d'este curt sermó de “missa del Gall”.
     Vos desitge a tots un Feliç Nadal i un Feliç Any Nou amb un abraç de pau i alegria en el Senyor Jesús!

dissabte, 12 de desembre de 2015

El 3 de gener l'entrenament del Polvoró

Ens acostem un any més a les Festes de Nadal i com tots els anys Dorsal 19 celebrarà amb dos actes estes festes.
Molts de nosaltres ja tindrem la nostra agenda plena de qualsevol classe de reunions, sopars, visites o dinars amb la família i segur que ja haureu col·locat entre totes estes activitats uns moments per a córrer.

     Haureu reservat unes hores per a córrer la Sant Silvestre el 31 de desembre, també tindreu present acudir el 3 de gener a l'entrenament de la Mantegada o del Polvorón que com tots els anys celebra Dorsal 19 i que acaba amb un avituallament en el passeig Cervantes a base dels productes típics del Nadal.
     Així mateix ja fa mesos que en la vostra agenda figura el 10 de gener com el dia en què Dorsal 19 celebra lel seu dinar de Nadal i on es tria la carrera i el dia on celebrarem el Trofeu Dorsal 19 l'any que ve.
      Segur que els que esteu llegint ara estes lletres ja haureu rebut molta informació sobre com cal acudir als molts dinars i sopars sense augmentar quilos, o com poder entrenar i divertir-se sense perdre la forma, també tindreu tota la informació del que haureu de comprar o com i on deureu realitzar les compres Nadalenques, hui estem i tenim molta informació perquè estes Festes Nadalenques no ens destrossen el nostre entrenament.

     Per tant no cal que ara torne a repetir això de tots els Nadals, ara ens anem a centrar en l'entrenament de la Mantegada o del Polvoró, que com vaig dir abans el realitzarem el 3 de gener de 2016, i que com tots els anys tindrà diverses distàncies perquè tots puguem participar i acabar a la mateixa hora en el passeig Cervantes.
     Ja ho vam dir, en estes festes es menja i molt, i entrenar és una excel·lent forma d'evitar augmentar alguns quilos. 
     El problema per a poder realitzar tots els dinars i sopars i poder eixir a entrenar no esta en el menjar sinó en l'alcohol, si hem menjat molt la millor opció és realitzar un entrenament lent i llarg perquè tindrem molt de combustible emmagatzemat encara que ens haurem d'esperar que el nostre cos acabe de realitzar la digestió.
     Però si vam beure alcohol en quantitat superior a la normal és millor córrer 30 minuts a un ritme tranquil i beure molta aigua perquè l'alcohol deshidrata, així que molta aigua, abans, durant i després de córrer. 
     Finalment, com el que ens agrada és córrer, la millor forma que tenim els corredors de celebrar el Nadal és fer justament això córrer, i córrer per a commemorar-ho tots junts és el motiu de la celebració de l'entrenament del Polvoró.

     Ja se que en estos dies l'avituallament a base de mantegades i polvoróns així com d'altres productes nadalencs no són necessaris perquè tindrem els depòsits d'energia plens però la tradició mana en estes dates i encara que no cal ser cap expert per a saber que la mantegada és un aliment energètic. La farina, en este cas, seria el més lleuger, de fet, 100 grams de mantegades aporten entre 500 i 600 Kcal. I un només 185.
     Quant al seu valor nutritiu, cal destacar la presència de l'ametla, amb totes les seues propietats. Entre elles els seus greixos saludables, la vitamina E i substancioses dosis de calci. En tot cas, la mantegada no l'anem a prendre pel seu valor nutritiu. Si no perquè, com el torró, és un dolç tradicional sense el qual la taula nadalenca no estaria completa.
     A més, estos no són dies per a anar comptant calories sinó per a disfrutar del Nadal.

Recorda que has de conduir-te en la vida com en un banquet. Un plat ha arribat fins a tu? Estén la teua mà sense ambició, pren-lo amb modèstia. S'allunya? No el retingues.” Epicteto

dimecres, 9 de desembre de 2015

Este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

     Després de moltes entrades en què hem escrit sobre la carrera a peu i en les que hem donat consells o hem mostrat la nostra forma de veure i d'entendre els entrenaments, per a poder millorar, va sent hora de relaxar-nos un poc.

     Moltes vegades són tantes les dades i informacions que rebem de la carrera a peu que ens desborda, estem tan obsessionats amb ritmes, quilòmetres i carreres que podem arribar a tindre la carrera a peu com un treball més, que hem de realitzar cada dia.
     Es pot, tambe, eixir a córrer sense saber res del que estem fent, sense conéixer tots els quilòmetres que realitzarem i que ritme o si ens servirà per a millorar els nostres llindars o no, l'important moltes vegades és simplement córrer.
     I, al final ens pot resultar igual de beneficiós per al nostre estat de forma, és bo de tant en tant descansar no de córrer però si d'entrenar.
     És el que per ací s'anomena el "Prisencolinensinainciusol" de la carrera a peu, o siga córrer per córrer, sense que tinga cap significat, sense que tinga cap benefici per al nostre entrenament, ens agrada córrer per tant que millor que eixir a córrer.

     Hem arribat ja al temps del "Prisencolinensinainciusol", després de tants entrenaments programats per a la marató, després de tantes series per al 10k, després de preparar amb molta cura el Trofeu Dorsal 19, és ja hora de córrer per córrer.
     Nosaltres practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut qualsevol de les 6 etapes del “II Open summer circuit training” de Dorsal 19, l'hem posat en practica quan correm la carrera de Nadal, quan quedem per a parlar i córrer, quan un dia acabem de treballar i encara que no este planificat ens posem a córrer, quan estem de vacacions i ens posem les sabatilles i correm allí on ens trobem, en fi quan correm perquè ens agrada córrer.
     Quan Adriano Celentano allà pel 1972 publica “I mali del secolo” i pren una posició obertament ecologista amb forta càrrega social, on cada cançó aborda un problema social, on les lletres de les seues cançons tenien alguna cosa a dir, i davant de la invasió de les cançons en angles que la majoria no entén, decidix posar una lletra i un titule a una cançó que no significa res, no diu res i així naix "Prisencolinensinainciusol".
     Quantes vegades no hem taral·larejat o ballat una cançó sense saber el que diu la lletra, si ens agrada la ballem i la taral·laregem sense preocupar-nos per res més, això és igual a córrer per córrer.

     En canvi, no practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut les 24 X 1, o quan participem en alguna de les carreres de Marina, ni el dia del Trofeu de Dorsal 19, ni quan realitzem marca personal, menys inclús en el dia de la marató, ni quan realitzem el VAMEVAL, ni quan realitzem les sèries i els entrenaments que ens deuen ajudar a aconseguir els nostres objectius, ni quan estem pendents del crono o del GPS i per això és bo de tant en tant practicar el "Prisencolinensinainciusol" i eixir a córrer relaxats sense importar-nos res excepte córrer.
     Ja se que alguns no poden practicar el "Prisencolinensinainciusol” este Nadal perquè La Mitja de Santa Pola s'ho va a impedir però algun dia, després d'algun sopar o dinar, ho deurien provar.
     I, és que el "Prisencolinensinainciusol” sempre ha estat molt unit al Nadal, sobretot des que la marató de València es trasllada a novembre, ens acostem a un període privilegiat per als corredors ja que ens invita a recordar el passat, ens impulsa a viure el present i a preparar el futur.
     En les eixides que realitzarem per a córrer en el pròxim Nadal segur que parlarem de les maratons i les carreres que hem realitzat durant tot l'any, xarrarem de l'eixida del 10 de gener i la seua posterior dina i com no de la mitja de Santa Pola i del Circuit de la Marina, passarem un Nadal molt "Prisencolinensinainciusol”.

     Aprofitarem este temps per a pensar en què ens anem a trobar l'any que ve, quals seran els nostres objectius i com els aconseguirem. És important saber fer un alto en els entrenaments per a reflexionar sobre la nostra afició per la carrera a peu.

    Practiquem per tant este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

diumenge, 6 de desembre de 2015

La Marató de Castelló, ja esta tot en el seu lloc.

     Després d'unes setmanes en què les activitats de Dorsal 19 s'han ralentitzat ja siga per la marató o per haver acabat la temporada, és ja hora de començar una altra vegada a moure'ns.

     Ens hem replegat per uns dies als “quarters d'hivern” i encara que l'activitat del club no s'a detingut per complet camina a un ritme més lent.
     De totes maneres hem col·laborat en l'organització de la Carrera amb gos que s'a celebrat a Pego i estem preparant el menjar de Nadal que tindrà lloc el diumenge 10 de gener, així com la participació en La Mitja Marató de Santa Pola encara que abans també col·laborarem en la Sant Silvestre de Pego que tindrà lloc el 31 de desembre.
     Com veieu ens movem, i això que la majoria de nosaltres estem amb la mirada posada en el pròxim Nadal que encara que llunyà, cada vegada comencen més prompte les festes.
     Com no podia ser d'una altra manera he d'oblidar-me de tot el que pensava escriure en esta entrada i felicitar a Fede per la seua marca personal en la Marató de Castelló i m'he de concentrar en ell perquè jo se'l que es patix quan se t'escapa l'ocasió de realitzar marca en una marató com la de València per una favada.

     Que se t'escape una marca quan saps que la pots realitzar i que per una mala nit no pugues ni intentar-ho és uns dels pitjors malsons que pot tindre un maratonià.
     El sentit de culpa no se t'oblida fins que aconseguixes realitzar la marca. Ni la naturalesa, ni els animals, ni les màquines fetes per l'home, s'equivoquen i menys encara incorren en culpa. El que s'equivoca i el que comet errors és només l'home, que actua davall l'àmbit de la intel·ligència i de la voluntat lliure.
     El corredor sap que ha comés un error, que no a pogut realitzar la seua marca per culpa seua i no se sentirà tranquil fins que repare el seu culpa i la millor forma és realitzant eixa marca el més ràpidament possible.
     Per això se'l descansat que estarà Fede, el pes que s'haurà llevat de damunt i amb la marató de Castelló a aconseguit no sols realitzar eixa marca que tant d'entrenament li ha costat sinó oblidar per fi la nit del 14 de novembre.
     I és que el maratonià ha d'estar d'acord amb eixa frase en la “Tempestat” de William Shakespeare; “Som del mateix material de què es tixen els somnis, la nostra xicoteta vida està rodejada de somnis”, el maratonià esta fet de somnis i la seua vida esta rodejada d'eixos somnis en cas contrari estaria “mort”. I complir un somni és tornar a la “vida”, el maratonià esta fet d'entrenaments, de quilòmetres, de sèries i de ritmes que tixen les seues il·lusions i els seus projectes i tota la seua vida gira al voltant d'eixe somni perquè sense ells no seria un maratonià.
     Fede ha tornat a sentir-se maratonià, ja ho era però ara pot tornar a estar tranquil i començar a rodejar-se de xicotets somnis fins que un dia torne a sentir la necessitat tornar a córrer una marató.

     El maratonià no és un corredor solitari, encara que puga paréixer-ho, realitzar un somni necessita moltes vegades de l'ajuda i del suport de molta més gent, es necessita la família i dels amics per a poder realitzar durant mesos tots els entrenaments necessaris i es necessita del suport d'altres corredors per a eixe dia, en el que et vas a trobar amb els 42195 metres, i encara que seran només les nostres cames les que s'enfrontaran amb la marató, la nostra ment necessitarà tota l'ajuda que se la puga prestar.
     Dorsal 19 té la sort de comptar amb molts corredors capaços de realitzar eixa labor d'ajuda i suport durant la marató, ho hem vist a València i ho hem tornat a veure a Castelló. Tenim grans corredors que porten realitzant eixa labor durant alguns anys, els hem vist amb cartells, amb globus o sense res especial que els identifique i a Castelló sa unit a eixe grup Máximo, ja tenim un més i curiosament és a l'únic que de moment Dorsal 19 no pot prestar eixa ajuda.
     Crida l'atenció que mai hem escrit sobre les anomenades “llebres”, dels nostres corredors “guia” que per uns quilòmetres es convertixen en autèntics líders per a guiar als altres corredors.
     
     El corredor “guia” ha de sentir, en el fons, la necessitat identificar-se amb el seu acompanyant. És a dir, ha de sentir el més fidelment possible el que li succeïx al seu company, anticipar-se a les seues possibles dificultats i buscar-li solucions, d'ací l'important de comptar amb molta experiència, per això Bay és tan bon guia i Máximo ho ha sigut per a Fede a Castelló.
     La manera més profunda per a arribar a saber el que sent un maratonià és ser un maratonià. Potser el guia no siga molt llest, ni un gran corredor, ni un expert en entrenaments. Però si té autèntic entusiasme, si creu en el que esta fent, si intenta descobrir en cada gest i en cada moment el que esta succeint en la marató, serà un verdader líder i en definitiva serà un gran guia. I si a més li podem afegir qualitat atlètica tindrem al guia perfecte.

     Máximo i Bay són els guies perfectes, tenim molta sort en Dorsal 19.

dijous, 3 de desembre de 2015

Cap de setmana enfosquit.

     El que va ser un excel·lent cap de setmana, amb el triomf de diversos corredors pegolins en les categories inferiors, entre els que es trobava la nostra Cristina i els podis de Rafa i Máximo en Fontilles, així com la victòria de Carmen en La Mitja Marató de Benidorm queda enfosquit per la mort a Benidorm d'un corredor després de creuar la línia de meta.

     Que jo siga conscient, és la segona vegada que mor un corredor en una carrera en què he participat, la primera vegada va ser en la que fóra l'última edició de La Mitja Marató de Villalonga fa ja molts anys, eixa sensació de proximitat ens fa sentir amb major intensitat la perduda d'un company i ens adonar-nos de com pot de fàcil resultar morir-se.
     Sabem que morirem però no ens detenim a pensar en això fins que veiem a la mort prop. És una idea latent en el nostre interior però vivim com si eixe moment mai ens fora a atrapar i menys realitzant una activitat que tant ens agrada. Que ens anem a morir un diumenge al matí corrent no entra en el cap de cap corredor.
     Alguna vegada llegim en els periòdics la mort d'un corredor i quasi no li donem importància, però la cosa canvia quan succeïx en una carrera en què acabem de participar i llavors ens recordem de algo molt senzill però que a vegades pareix que se'ns escapa o que no som conscients d'això: que esta vida s'acaba, que esta vida té una fi.

     Acostumats com estem a anar i vindre, a viure frenèticament i sense un minut de descans, ens oblidem moltes vegades que la meua vida arribarà a la seua fi, algun dia, inexorablement. Sabem que prompte o tard estarem sepultats baix terra però eixe pensament, eixa realitat la tenim ara sepultada per mil i una ocupacions.
     Ara pensàreu que esta entrada va camí de convertir-se en lúgubre i fúnebre però pensar en la mort no significa pensar en aspectes tètrics. Pensar en la mort podríem dir que és també pensar en la vida. La mort ens ensenya a veure la vida de forma molt diferent i no precisament d'una forma pessimista.
     Segurament estiguem equivocats si pensem que la mort ha d'emportar-nos únicament a veure les coses negativament.

     Ara és quan ens fiquem en temes més personals i hem de preguntar-nos si pensem que estem formats només d'un cos que naix i mor o posseïm també una ànima. Vivim en un món on tot té un començament i tot té una fi. És molt difícil per a nosaltres concebre la dimensió de l'eternitat. I no obstant això nosaltres, si posseïm ànima considerem que està feta per a viure en eixa dimensió. Què són quaranta, seixanta, huitanta, noranta anys de cara a la a eternitat? Un punt, un sospir. Res.
      Veure les coses a contrallum de la mort és veure amb el valor que tenen amb relació a l'eternitat. La mort, ho sabem molt bé els cristians, no és el fi de la vida, és tan sols el pas, dolorós en alguns casos, per a arribar a la possessió definitiva de la vida eterna. És la porta cap a l'eternitat, per la que un dia tots, prompte o tard, devem passar.
     Hauríem de viure de cara a l'eternitat. Donar-li a tota la nostra vida eixe valor d'eternitat. I no obstant això pensem que l'etern són totes eixes coses materials que acumulem. Jorge Manrique deia aquell "nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar que es el morir". Però en realitat, no cal aprendre a morir sinó a viure, a viure a gust, i així es morirà un a gust.

     Pareix que en el món de hui no es vol fer referència a esta veritat. “Parlem de coses agradables...” i volem allargar la vida, sense pensar en la mort, amb la qual cosa es convertix en un “tabú”, és a dir al voler-ho oblidar s'augmenta la por, no es fa més que augmentar el trauma, i al llevar el sentit de la mort en el fons estem llevant el sentit de la vida.
     En fi, una altra vegada se m'ha complicat l'entrada, lamentem des d'ací la mort del nostre company a Benidorm i donem el nostre sincer condol a tots els seus familiars i amics.

  Continuarem corrent i participant en carreres pero sense perdre-li el respecte a la carrera a peu.

dissabte, 28 de novembre de 2015

La marató de Castelló i un poc més

     Podíem caure en la temptació de pensar que amb la Marató de València acabàvem amb els 42 195 metres, però van quedar algunes coses pendents, hi ha inclús certes coses que aclarir i alguns caps que lligar.

      Com vaig dir en l'entrada anterior, hi ha un xicotet percentatge de corredors que no van quedar satisfets de la Marató de València, i Castelló és una bona opció per a acabar el treball començat. 
     Els que hem corregut les dos maratons sabem que Castelló és una marató on l'estratègia de carrera ha de ser molt més exacta, triar adequadament els ritmes en cada part de la marató a Castelló és un art i una necessitat.
     Solem dir que en una marató han d'existir tres tipus de ritmes; el ritme de marató, el d'atac i el de supervivència.
     El ritme de marató seria el que ens ha de portar des de l'eixida fins a la meta per a aconseguir el nostre objectiu.
     El ritme d'atac és el que tots els maratonians volen disfrutar quan una vegada passats els primers trenta i tants quilòmetres ens n'hem adonat que el ritme de marató ens permet córrer més ràpid els quilòmetres que ens falten i decidim accelerar fins meta.
     El ritme de supervivència és el que una vegada arribat als primers trenta i tants quilòmetres nos en adonem que hem sigut massa optimistes amb el ritme de marató i hem d'ajustar-nos a un ritme que ens porte fins meta.

     Estos ritmes són els que tots els maratonians busquem en els entrenaments i que portem memoritzats o apuntats en qualsevol lloc.
     Com veieu és fàcil; el ritme de marató ens portara fins a la marca que busquem, el ritme de marató més el d'atac ens portara a l'èxit més absolut o siga córrer per davall del que esperàvem i el ritme de marató més el de supervivència ens portara a perdre eixe minut o com a màxim dos minuts que inclús ens deixara satisfets per la marató que hem corregut.
     Estos ritmes són fàcils de complir en una marató com València i són els únics que portem preparats, però Castelló necessita que portem alguns ritmes més en les nostres anotacions.
     Castelló és una marató molt més oberta on és fàcil que bufe més el vent, cal abaixar al port i després pujar i després del quilòmetre 28 hi ha algunes pendents que fan al maratonià ser molt més estrateg, perquè cal accelerar un poc en la baixades i amb vent a favor però no massa per a no passar-nos, i abaixar un poc el ritme en les pujades i amb vent en contra per a no esgotar-nos però no molt per a no perdre massa temps.
     Com veieu, Castelló és una marató molt més tàctica i per tant també per a maratonians més experts i amb més recursos.

     Ja se que a molts els agrada córrer per sensacions i no es volen calfar el cap amb ritmes i esta molt bé si no ens interessen les marques i només córrer una marató pel plaer de córrer-la.
     Però córrer una marató pot arribar a ser un poc més que córrer, no encertar amb el ritme de marató pot ser un error però no fer-li cas no és un error sinó una decisió que hem pres i per tant serem els culpables de les conseqüències. 
     Generalment la majoria dels maratonians després realitzar un pla d'entrenament per a una marató tenim un ritme de marató en les nostres cames, les nostres cames tenen un ritme capaç d'emportar-nos el més ràpidament possible a meta, el problema sorgix al voler esbrinar qual és.
     El normal és que preparem una marató amb la idea de realitzar una marca i moltes vegades ens dol reconéixer que no podrem perquè setmanes abans ja anem notant que no ens trobem còmodes amb el ritme de marató que volíem i com ens dol renunciar a mesos d'entrenament i no rectifiquem.

     Si no canviem el nostre ritme de marató pensant que amb el ritme de supervivència podrem salvar la carrera nos en adonarem que si no hem pogut amb el ritme de marató el de supervivència ens va a ser impossible.
      Conéixer el ritme de marató és fonamental, jo diria més, és una obligació per als maratonians.
     Hui tots els corredors coneixem molts test o formules que ens poden indicar qual serà la nostra marca per tant qual ha de ser el nostre ritme de marató i no vaig ara a repassar-los, estan tots molt ben explicats en Internet, però, i és que sempre hi ha un però.
     Jo pense que la immensa majoria de les proves per a esbrinar el nostre ritme de marató ens diuen qual serà el nostre ritme de marató si l'entrenem, no qual és el nostre ritme de marató d'ací a quinze dies.
     Si llegim l'entrada sobre Arthur Lydiard, segons el meu paréixer, els test per a calcular el ritme de marató s'han de fer després de l'etapa de “potenciació” para així en l'etapa ja “especifica” d'entrenament per a la marató poder entrenar a eixos ritmes.
     Per a la meua modesta forma de veure la marató els tests de les ultimes setmanes només ens han de servir per a convéncer-nos que estem en el camí adequat i mai, repetisc mai, per a esbrinar qual ha de ser el nostre ritme de carrera d'ací a uns dies.
     Per descomptat hi ha infinitat de teories i formes d'entrenar la marató, cap és la definitiva i que la frase “les marques s'aconseguixen en els entrenaments i el dia de la carrera només vas a confirmar-les” me la podeu discutir i és molt discutible, però la carrera a peu i sobretot la marató no és només la mística del córrer, tindre una experiència quasi divína corrent o l'eròtica del córrer és també la planificació, l'estratègia, la teoria, la tàctica i sobretot parlar i conversar sobre córrer.  
     I la marató, sobretot la marató de Castelló es corre també la vespra assentats en una taula davant d'un bloc, un bolígraf i una calculadora, i si és possible amb bons companys i un bon carajillo.

divendres, 20 de novembre de 2015

La Marató de València, I ara?

     La Marató de València va tornar a ser un any més una gran festa, una gran història, i com tots els anys ens podem trobar amb faules de moltes classes i amb diverses moralitats. Històries que cada protagonista deu recordar i afrontar per a traure d'ella la millor ensenyança possible.

     No tots els corredors aconseguixen desfer-se del seu passat i començar hi ha pensar en el seu següent objectiu, en el seu següent marató. Hi haurà corredors que estaran tristos i el pessimisme els rodejara. Altres sobreïxents de felicitat i contents. Per a tots ells la causa serà la mateixa, la Marató de València. A uns i a altres, els invite a respondre, amb serenitat, amb decisió, a esta senzilla pregunta: a mi que m'agrada córrer, què estic disposat a fer amb la meua afició per la carrera a peu?

     Són estes setmanes després del nostre gran objectiu un bon moment per a prendre decisions, els que estiguen sobreïxents d'alegria hauran de calmar un poc els seus ànims i als que no els agrada la seua actuació hauran de buscar una bona solució a les seues decepcions.
     Ara, amb els peus plens de bambolles i dolorits pels 42 195 metres és quan comprenem que l'important no era el donar molts passos, ni realitzar molts quilòmetres, ni la velocitat de les camallades, sinó l'horitzó que vam voler conquistar amb cada un d'ells. Ara mirant els mesos d'entrenament, observant el resultat que hem aconseguit i del que volem aconseguir percibim amb claredat la necessitat de tindre un objectiu molt més ampli que no es limite a metes immediates i passatgeres.

     Ja sabem els resultats dels corredors de Dorsal 19 en el 10K i en la Marató, ara ens toca saber com afecten eixos resultats als seus projectes, si continuaran amb els seus plans o realitzaran canvis, si ha sigut una etapa més que se suma a totes les que ja han realitzat i que a poc a poc va marcant el seu itinerari. O veiem amb sorpresa que ha sigut un esforç en va, que hem caminat sense avançar, que hem entrenat sense aconseguir res. 
     És un bon moment per a fer-nos preguntes. A on anem? Contemplant les xafades deixades a les nostres esquenes en la marató la resposta, tal vegada, serà la incertesa del no saber. Els que han realitzat les seues marques personals, tal vegada, troben molt difícil tornar-les a batre o que l'esforç realitzat per a aconseguir-ho és massa gran per a tornar-ho a conquistar. Els que han fracassat ja siga per no haver aconseguit el seu objectiu o per haver abandonat, tal vegada, senten que han gastat ja totes les seues forces i que la marató enguany no és per a ells.

      Podria ser que al plantejar-nos esta pregunta trobem que estem corrent sense una meta clara, fent dels nostres entrenaments un laberint sense rumb fix. També podria ser que amb alegria vegem que allò que s'ha succeït en la Marató de València és un pas més en la mateixa direcció, un pas més cap al mateix objectiu final; poder, d'ací a molts anys tirar la vista arrere i veure com el que succeïx el 15 de novembre del 2015 va ser només una experiència més que ens servirà per a la carrera que correrem l'endemà.
     I és que moltes vegades ens obcequem amb els objectius presents i de futurs immediats quan lo millor podria ser que ens preguntàrem que ens volem trobar quan tingam 70 anys y tirem una mirada arrere.

     Però col·loquem la mirada en el present. Diumenge passat Dorsal 19 va estar a València participant en el 10K i en la Marató i podem dir que va ser un cap de setmana molt ben aprofitat.
     El 99,98 % dels objectius per al 10K es van aconseguir, només eixe 0,02 % que equival a 30 segons i a un cap massa esvalotat han impedit l'èxit total.
     En la marató va estar més repartit, el 50 % dels corredors van aconseguir els seus objectius, el 37,5% no van acabar la marató i el 12,5 % no van aconseguir la seua meta, va haver-hi per tant de tot encara que les alegries van aconseguir deixar en un segon pla eixos objectius que no es van poder aconseguir. 

      "A Déu pregant, però amb la maça donant." Este antic refrany, sent tan antic, no perd en actualitat i realisme. Podem esperar l'ajuda Divina o buscar tindre sort però el nostre entrenament i esforç són fonamentals si volem que els nostres objectius continuen complint-se, cal continuar entrenant si volem arribar a complir algun.
     La resposta la tenim en les nostres mans, ningú més que nosaltres som els artífexs de la nostra realitat. Respira profund i comença a córrer, que ningú ho farà per tu, i al final l'important és que arribes a la meta amb la satisfacció d'haver corregut bé. Bona sort i avant!
Ningú aconseguix la meta al primer intent.
Ningú realitza marques sense equivocar-se algunes vegades.
Ningú s'enfronta a la marató sense acovardir-se moltes vegades.
Ningú sent l'èxit sense provar les seues llàgrimes, ni arreplega roses sense sentir les seues espines.
Ningú aconseguix la seua meta somiada sense haver pensat moltes vegades que perseguia un impossible.

     Per això, córrer és una aventura que comporta tindre moltes ganes de córrer. Ningú, sinó tu, eres el protagonista d'esta aventura. Sé que no tot serà fàcil, però et tocarà a tu traure'ls el profit i orientar-les pa que isca de tu el millor.

     NO HO OBLIDES, NO ESTES SOL EN ESTA AVENTURA, DORSAL 19 VA AMB TU.

divendres, 13 de novembre de 2015

No trobe paraules, "l'emozione non ha voce"

"Io non so parlar d'amore 
l'emozione non ha voce
e mi manca un po il respiro"
     Estes tres primeres frases d'una cançó d'Adriano Celentano representen el que sent cada vegada que he de transmetre als altres el que sentim els maratonians quan s'acosta el dia en què ens anem a enfrontar als 42 195 metres.

     Els corredors quan ja no busquem només mantindre'ns en forma sinó que comencem a buscar on es troba el nostre limit, busquem unes metes que aconseguir i comencem a tindre grans il·lusions, projectes, desitjos, en definitiva, molts caiem en les xarxes de la marató.
     Encara que no som conscients del que esta paraula en realitat significa i tota l'aventura, emoció i responsabilitat que s'amaga després d'eixa curta paraula: marató.
     Per la nostra condició humana necessitem tindre un ressort, una mà que ens espente a realitzar quelcom, a viure la vida amb sentit, amb plenitud, amb la consciència que la vida és una i només es viu una vegada.

“Tot maratonià ho sap, córrer és un poc més que posar un peu davant de l'altre, es tracta del nostre estil de vida i del que som". Joan Benoit Samuelson
     La marató ens permet buscar un sentit a la carrera a peu, va estretament lligada a un ideal, un ideal que ens permet eixir a entrenar tots els dies, un ideal que ens mou, un ideal que òmpliga d'alegria i de reptes la nostra vida de corredor. Com més alt siga el nostre ideal més satisfactori i plena serà la meta i la marató posseïx dins de la carrera a peu tots els ingredients per a ser un excel·lent ideal.
     És fàcil estancar-se en les comoditats que es presenten amb el plaer de córrer tots els dies per a mantindre'ns en forma, no és necessàriament roín, però no hi ha dubte que pot ajudar a amansir la voluntat i a ennuvolar algunes il·lusions i desitjos que ens mourien a buscar nous reptes.

     El que tria córrer una marató tria eixir de la comoditat i buscar un ideal que l'involucrara en una aventura, una aventura perquè implica llançar-se en la conquista d'uns territoris on mai havia estat. Hi haurà, com en tota aventura que es pree, emboscades, caigudes, esforços, però no hi ha dubte que el resultat final serà una enorme alegria i la certesa que eres de veritat un corredor especial, llest per a afrontar quasi qualsevol situació en la vida.
     Al llarg dels anys molts corredors han corroborat amb el seu testimoni que a pesar de les dificultats que podien trobar, que el tindre com a meta la marató ha sigut bo en la seua vida i que s'ha convertit en sosteniment i motivació per a continuar entrenant tots els dies durant molts anys. 

     Un any més ens n'anem hi ha trobar amb la marató, ens anem a situar darrere dels 42 195 metres amb la intenció de sobrepassar-los i vaig hi ha acabar esta entrada amb les ultimes estrofes d'esta cançó d'amor que igual que la marató ens portara a sentir emocions a què mai pensàvem que es poguera arribar amb una carrera a peu. 
"ed e importante questo sai
per sentirci pienamente noi
 Un'altra vita mi darai
che io non conosco
la mia compagna tu sarai
fino a quando lo vorrai"