IN MEMORIAM

dilluns, 8 de desembre del 2014

La Marató de Castelló

     Tots diuen i amb raó que el protagonisme en tota marató se'l porta el maratonià. En la marató de Castelló m'he pogut donar compte que el protagonisme l'aconseguixen a base del punt d'honor que demostren els maratonians, que em recorda aquell formidable pardal mitològic que renaixia de les seues pròpies cendres, davant dels meus ulls he vist la capacitat del maratonià per a refer-se.

     Tot corredor passa per situacions de crisi, en les que tot pareix impulsar-los a desistir, en les que abandonar-se a la desgràcia pareix el més raonable. Són crisis més o menys profundes i en un sentit ampli podria dir-se que tots passem en la marató per diverses d'elles.
     El maratonià tal vegada pels seus llargs entrenaments i per les seues constants batalles moltes vegades menudes, en les que va temperant el seu ànim, en les que aprén a prendre eixes xicotetes decisions que formen en ell una manera de reaccionar davant del que li contraria, en les que afronta un contratemps o es deixa portar per el seu solc de pessimisme i abatiment, a educat lo que podríem anomenar una capacitat per a refer-se.
     Ho he vist a Castelló, he vist com els nostres corredors han aprés a refer-se, he vist com saben controlar eixes funcions psíquiques internes que els proporcionen uns sentiments d'audàcia i de generositat, d'entusiasme i de constància.
     Ací ha estat la intel·ligència dels nostres corredors. Això és intel·ligència, perquè la intel·ligència és molt més que fer raonaments o resoldre problemes formals: la intel·ligència del maratonià ha de dirigir la seua motivació, portar hàbilment la negociació amb les seues limitacions, i també saber resistir-se quan veu que ens rendim abans d'hora. Perquè moltes vegades admetem massa prompte que no som capaços de resoldre un problema, o que el problema no té solució, quan el verdader problema és la nostra precipitada cancel·lació de l'esforç.

     ¿Cuantes vegades he oïd a Castelló als nostres corredors lamentar-se i queixar-se de com resulta de dura la marató? ¿Cuantes vegades els he oïd amenaçar-se en abandonar i de retirar-se? ¿Cuantes vegades els he oïd desfogar-se i maleir pel que estaven patint? Pues ho he escoltat les mateixes vegades que els he vist refer-se de cada un dels seus laments.
     Dorsal 19 s'ha fet més maratonià a Castelló, és ara un club molt més maratonià, un club que ha deixat escampades pels carrers de Castelló molt de suor i moltes llàgrimes, suor i llágrimes que hem sabut convertir en preciosos trofeus que ens faran millors corredors.
Els nostres corredors estaven preparats en Castelló, els seus objectius eren realistes però la marató no són només els 42 195 xicotets obstacles d'un metre, la marató són tots eixos obstacles concentrats en un sol dia d'una setmana que hem triat fa mesos i a molts més obstacles que no podem predir.
     Si la marató només presentara la dificultat de recórrer els 42 195 metres estaríem salvats, si poguérem triar en quines condicions hem d'enfrontar-nos amb la marató possiblement perdria part de la seua llegenda, el mític de la marató no és entrenar per a realitzar-la en un temps en concret, lo fabulós és que només sabem això. 

     Res podem saber si farà va fred, si dormirem bé eixa nit, ni si estarem refredats, ni si el sopar o el desdejuni ens assentara bé, o si farà vent, només coneixem una xicoteta part del que ens trobarem eixe dia, perquè només ens han deixat triar el dia no les seues condicions.
     A Castelló m'equivoque en les meues prediccions, no es va aconseguir la millor marca de la temporada però si una heroica pitjor marca de la temporada.
      Máximo no va poder millorar la seua millor marca de la temporada però en canvi Juanito si que va aconseguir millorar la pitjor marca de Patxi a València, Juanito supera la marca de Patxi només amb els freds números del cronometre però l'iguala en valentia, punt d'honor, patiment i sacrifici. Curiosament dels dos em vaig despedir en el quilòmetre 25 amb la paraula “abandono” escrita en les seues cares i inexplicablement els dos van acabar la marató.


     La marató de Juanito, per circumstàncies de la meua carrera la vaig viure més, perquè en vaig alegrar al veure que encara continuava corrent en el 28, l'abandoni en el 32 caminant en busca de l'hotel i en 42 l'ovacioni al veure que continuava trotant cap a la meta. Juanito recordara cada metre de la marató de Castelló durant molts anys, a mi ja se m'ha oblidat tot el que li escolti dir però recordare eixa marató com la millor experiència maratoniana que he tingut sense dorsal.
     Va haver-hi més històries, Máximo, Bay, Briones i Pascual van tindre les seues.
     Máximo disfruta durant molts quilòmetres l'alegria de veure millorada la seua marca i només la segona mitja marató molt complica pel vent i els lleugers desnivells li ho van impedir.
     Bay en la seua labor de guia de 3 hores 15 minuts ajuda a fer que molts corredors tingueren una bonica història que contar.

     Carlos Briones va patir molt en els últims quilòmetres, les seues cames se li van rebel·lar i volien parar, però en la marató qui mana és el cap, i la seua ment que no podia fer una altra cosa que sentir les paraules d'animo de Tino que no la deixava pensar i que li animaven contínuament a continuar corrent, i la seua ment no es va atrevir no va tindre el valor de donar la fatídica orde de parar, i no para fins després de creuar la meta. Excel·lent marca per lo que va patir.
     Pascual ha escrit i ha sigut protagonista d'una història que ens ensenya el valor de l'experiència en una marató, va córrer a l'espera, esperant eixe moment en què la seua esquena, com tantes vegades es rebel·lara, quan arriba eixe moment estava preparat i soluciona el problema, acabant la marató amb una excel·lent marca.
     Només una poques paraules per al meu llebrer, perquè tota llebre té un o més llebrers que la perseguixen, encara que he de dir que era llebrera.
     A Rosa no li cap a falta una llebre, eu tènia tot per a triomfar en la seua primera marató sense cap suport, només amb les seues hores d'entrenament tènia prou per a disfrutar i acabar sense problemes i amb la marca prevista, el “mur” ja se'l trobara en una altra ocasió.
     Acabe, amb els protagonistes secundaris que tota història té, i les històries dels quals van irremeiablement unides a la dels protagonistes principals. Els que vam acudir a Castelló per a animar i acompanyar durant alguns quilòmetres als nostres corredors tenim les nostres històries unides a les dels nostres companys, els seus èxits són els nostres èxits, les seues alegries les nostres alegries, el seu patiment el nostre patiment i si la marató de Castelló ha sigut un èxit per a Dorsal 19 també ho és per a tots els que vam col·laborar animant i espentant, i és que el fracasos, l'èxit i l'alegries de les llebres és el fracas, l'èxit i l'alegria dels llebrers.

     Però no tot va ser Marató de Castelló en este cap de setmana, així que demà publicare els èxits o els fracasos de Dorsal 19 en Algemesí, Alcoi i el Raval.


MAXIMO FOLQUES LORENTE:      02:42:51.
CARLES SISCAR BAY:                 03:14:19.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA:  03:32:11.
CARLOS BRIONES RUIZ:             03:37:40.

BAUTISTA PIERA FERRER:          03:56:41.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada