IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dijous, 30 d’octubre de 2014

Com tenim l'hort?.

     Després de veure com han passat estos dies en què hem patit i transitat d'un feliç sentiment d'admiració a un desgraciat sentiment de zels, sobretot al veure la classificació de la Mitja Marató de València i no sols pels primers classificats que seria normal si no pel bon estat de forma de tots els corredors de Dorsal 19 que van participar en ella.

     Després, també, de dos setmanes en què les celebracions sempre al voltant d'un menjar ens ha deixat davant de la Marató de València amb la sensació de tindre encara molt de camí per recórrer per a poder acabar els 42 195 metres amb la facilitat que desitjaríem, així doncs ens trobem ací, amb moltes raons per a estar queixosos del nostre estat de forma.
     Sí, sempre hi ha alguna bona raó per a estar preocupats davant d'una marató, sobretot si ens volem comparar amb els nostres companys i comprovem com van realitzar de bé els 30 quilòmetres diumenge passat i és que segons passen els dies i s'acosta el 16 de novembre he de començar a admetre la nostra pròpia zelosia.

     No sempre ens sentim entusiasmats, rumbosos i segurs amb el nostre estat de forma davant d'una marató. A vegades ens sentim cansats, queixosos i desil·lusionats. Necessitem que de tant en tant reconeguem que no passa res per sentir-nos d'eixa manera (encara que no hàgem d'actuar d'eixa manera), i esperar tranquils mentres busquem les millors solucions perquè la situació millore.
     Els nostres pares i la major part de la seua generació deien moltes vegades que: “Vivim en un vall de llàgrimes”. La nostra pròpia generació no esta acostumada a sentir d'eixa manera i tendix a veure estes situacions com fora de lloc, com una cosa que enfosquix la bellesa i el goig de la vida. Però hi ha quelcom positiu amagat en esta forma d'acceptar la vida. Es van donar a si mateixos permís per a acceptar les limitacions de les seues vides.
     Nosaltres els corredors i inclús més si caben en els maratonians podem trobar en eixes simbòliques frases la ferramenta per a manejar els revessos que tenim en la nostra preparació per a una marató, una cosa -pense jo- al que hem deixat de donar la importància que mereix.


     A vegades, davant de la marató, simplement cal acceptar que, tot el que nosaltres podem fer és posar el cos ha descansar i esperar!
     Això, que a més d'un li pot sonar a avís pronunciat des d'un cas particular, és només una reflexió general sobre l'estat d'ànim de molt de maratonià ant la proximitat dels 42195 metres. Ja que ens trobem en unes dates en què hem de començar a aclarir els dubtes sobre qual ha de ser el nostre ritme en la marató.
     Este cap de setmana, en el que realitzarem l'últim gran entrenament amb vista a la marató se'ns sol presentar amb la incertesa de no saber de ciència certa el que succeirà.
     Podríem ara fer una comparació amb les labors del camp. De la mateixa manera que seria ridícul oblidar-se de sembrar a la primavera, gandulejar després durant tot l'estiu, i pretendre al final acudir afanyadament a la tardor a arreplegar la collita..., per la mateixa raó, no es pot pretendre córrer bé la marató sense haver posat prèviament els mitjans necessaris.
     El camp, com la marató, és un sistema natural. Un fa l'esforç, el procés natural seguix el seu curs i –encara que el procés estiga exposat a incerteses - el normal és que es culla el que se sembra. I, per descomptat, si no se sembra, si el camp no es treballa, el normal és que no s'arrepleguen més que males herbes.

Mitja de Valencia
     Així que este cap de setmana hem de saber com tenim l'hort, ens espera realitzar el que des de fa algunes maratons coneixem com “cap de setmana especial marató”.
     Molts ja el coneixereu, el dissabte a la vesprada realitzem la distància de la mitja marató a un ritme un 10% més lent que el nostre ritme previst per a la marató i el diumenge al matí en la Mitja de Gandia correrem a ritme de marató i si hem entrenat ben no deuríem tindre cap problema a Gandia. Si al contrari ens costa acabar la Mitja de Gandia a eixe ritme, per a la marató de València deuríem córrer a un ritme més lent que el previst.

     Per tant, anime i que el cap de setmana ens confirme que no deuríem tindre cap problema a València.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

La llet amb xocolate, un altra opcio?

     Sempre quan ens acostem a la marató i hem de realitzar molts quilòmetres ens trobem davant de la incertesa de saber si podrem suportar tot l'entrenament que estem realitzant, però saludem primer a Máximo pel seu nou èxit en la carrera de Moraira.


     I és llavors quan comencem ha pensar que no ens podem estar recuperant prou després de cada entrenament, i caiem en la temptació de recórrer a les begudes especials per a recuperar-nos. Així que enguany com en tots els anteriors he repassat tots els articles que he trobat per a convéncer-me que una coca-cola o una cervesa junt amb un bon esmorzar són com a mínim igual d'efectius que qualsevoll beguda que existix en el mercat.
     Però, esta vegada, m'he trobat amb un estudi de la central Washington University, que m'ha cridat molt l'atenció. Ja havia trobat algun articule que començava ha considerar a la llet com una beguda per a esportistes, però els de la Universitat de Washington en el seu estudi demostren que la llet xocolatada, o siga amb cacau, presa després d'una carrera de resistència és tan efectiva com la millor beguda recuperadora, o siga eixes begudes que porten carbohidratos i una part de proteïnes que estan tan de moda, i per descomptat més barata, això si, per als que els agrade la llet.

     Ja se que alguns de vosaltres a l'arribar a esta altura de l'entrada vos estareu com a mínim somrient però quan acabeu amb el somriure podeu anar a per un cartó de llet i repassar la seua composició, encara que és millor que vos espereu fins al final.
     Resulta que segons este estudi la llet amb Cola Cao va ser tan eficaç com la beguda de recuperació comercial per a atenuar el dany muscular produït durant un entrenament d'una setmana. A més, el consum de llet amb xocolate presa com una ajuda de recuperació post exercici va produir resultats de rendiment semblants a la beguda comercial.
     Bo, és hora que els lectors més inquiets comproven com la continguda mitjana de macronutrients de la llet amb xocolate i una beguda recuperadora, -amb proteïnes- no presenta cap diferència significativa quant al contingut de calories, carbohidratos i proteïnes encara que els més espavilats se n'hauran adonat que la llet té un poc més de greix si la seua llet és sencera. 
     Com en les botelles de llet i els pots de cacau només posen el contingut nutricional no trobaren la L-Arginina o l'acetat de d-l-alfa tocoferol, ciwujia, clorur de sodi, àcid ascòrbic, àcid cítric, L-Glutamina que si que esta en la beguda comercial, i dic jo, o la llet amb xocolate té també estos productes o estos productes no fan res.

     Però bo, cal provar-ho, si has de fer l'entrenament de 30 quilòmetres i tens por de no poder recuperar-te bé i no tens eixe tipus de begudes a casa quan arribes prepara't un bon got de llet amb cacau i a provar, i si preferixes assegurar vés amb els teus companys d'entrenament a realitzar un bon esmorzar mediterrani.
Si hi ha algú que vullga més informació sobre el tema ací la trobara:
Dirección para Envío de Correspondencia: Pritchett KL, PhD, Department of Health, Human Performance, and Nutrition, Central Washington University, Ellensburg, WA, US, 98926.  Phone (205)887-1809; Email: Kkerr@cwu.edu.

     Curiositats nutricionals a banda, Máximo contínua en un estat de forma magnífic i ha vençut en la carrera de Moraira i amb esta ja són tres les setmanes que porta de victòria en victòria, però Dorsal 19 també va estar molt ben representat en la Mitja d'Alzira, on Pascual realitza una gran carrera, i en el 10 K de l'Olleria on els nostres representants van complir amb el Circuit de la Vall d'Albaida.
     Se m'oblidava que el dijous també vam estar magníficament representats a Beniarbeig i Villalonga, per cert gran triomf de Vicent Sendra en la seua categoria, a Beniarbeig.
     Com podeu comprovar estem magníficament representats en la majoria de les carreres que se celebren en la nostra contornada i és que som un club molt viatger i actiu.
     En esta època en què estem procurant complir amb un entrenament i acudir els caps de setmana a córrer en alguna carrera poden arribar-nos els agobios.
     De fet, cridem-li "estrés" o "agobios", es tracta d'un fenomen fàcilment identificable i en el cas dels corredors sol ser per l'excés d'activitats que volem realitzar al mateix temps. És un notable error que solem cometre el no advertir que si la nostra atenció es dispersa en diverses ocupacions, inclús encara que siguen plaents o atractives, els resultats són moltíssim més pobres que si atenem a una activitat darrere d'una altra tractant de posar en cada una d'elles tota la nostra atenció.

     Els corredors no som màquines multitasca, sinó que aconseguim el nostre millor rendiment quan atenem a una sola activitat que ocupe per complet el nostre horitzó vital en eixe determinat moment. Per exemple, els que ens dediquem a treballar, atendre les tasques familiars, socials i a més ens agrada eixir a córrer i tenim un temps disponible limitat, hem de tractar a cada activitat com si fóra l'única del dia, sense distraure la nostra imaginació amb el que farem després.

     Moltes vegades creiem que és per l'excés d'obligacions o per voler realitzar tantes activitats pel que ens sentim aclaparats, però realment la causa pot estar a voler realitzar-les totes al mateix temps i no fent-les una darrere d'una altra.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Orgullosos de tindre a Carmen i a Máximo

     Les alegries i les sorpreses en Dorsal 19 no cessen, si la setmana passada en Sueca vam tindre la primera victòria d'un corredor masculí en la categoria absoluta este cap de setmana ens hem superat.
     Dorsal 19 a vençut en les dos categories absolutes, en la femenina i en la masculina, el lloc i la carrera han sigut la Mitja Marató d'Alaquas.

      Si la victòria de Máximo en Sueca podria denominar-se d'històrica per a Dorsal 19, la doble victòria en Alaquas no es queda arrere, no cal oblidar, a més, que som un xicotet club i que per tant fins a les satisfaccions més senzilles és bo que les compartim amb altres, o almenys ser contades a altres. Una persona no pot disfrutar completament d'una bonica casa, o d'un cotxe que acaba de comprar-se, o d'una nova peça de roba, o de la seua bellesa física, o d'un títol acadèmic, o inclús d'una bona cultura, si no té al seu voltant persones que el miren amb afecte, que s'alegren i puguen disfrutar-ho al seu costat.

     Esta entrada no va dirigida només a Carmen i Máximo sinó també a tots els corredors de Dorsal 19 i per extensió a tots els corredors populars. No pretenc que es considere a Dorsal 19 com un gran club, perquè encara no ho és, ni exaltar els seus èxits en excés, però si m'agrada que comencem a reconéixer els nostres xicotets èxits y el merit de Carmen i Máximo ja que a tots ens importa d'alguna manera el reconeixement dels altres.  I els que diuen que no els importa en absolut, probablement adopten una posa de suficiència que delata la seua pròpia inseguretat.
     En el món de la carrera a peu i encara més dins dels corredors populars no es tenen les ànsies d'aconseguir molt de prestigi, encara que està clar que no és roín, ni negatiu, voler tindre un prestigi personal, una bona reputació. Al contrari, és una pretensió lògica i positiva, perquè ens fa millorar com a corredors i com a persones. Però no hem de córrer, ni entrenar ni tampoc viure per a ser reconeguts, sinó per a trobar el nostre camí de millora personal segons la nostra qualitat i les nostres possibilitats.

     Encara que tots necessitem una certa aprovació dels altres i, al temps, tots necessitem no dependre massa de la confirmació dels altres. Som interdependents uns de altres. Tots volem ser saludats, felicitats, sol·licitats, tinguts en compte. Tots necessitem autonomia i, al mateix temps, necessitem de l'estima i de l'afecte dels altres.
     A tots ens agrada que ens animen en les carreres i que criden els nostres noms quan ens encoratgen i per descomptat quan pugem a arreplegar algun premi, inclús quan estem realitzant algun test o sèrie en les pistes d'atletisme però no hem de viure pendents d'eixe reconeixement, però sí que hem d'estar pendents de reconéixer el mèrit i la dignitat dels altres. Reconéixer els triomfs de Carmen i Máximo. Reconéixer les bones carreres que estan realitzant Manolo, Bay, Tino, Fede i tants altres. Estem en un club on gràcies a Déu tots rebem el reconeixement pels nostres xicotets èxits però igualment hem d'agrair el reconeixement que rebem dels altres sense prendre'l com a excusa per a creure'ns superiors o imprescindibles.

     Els corredors de Dorsal 19 intentem fomentar en el nostre entorn eixa dinàmica d'estima, d'estima i de gratitud que ens ha de fer traure el millor de nosaltres mateixos, i exigir-nos més, siguen moltes o poques les nostres qualitats naturals. Una dinàmica que no exalça al millor dotat per a envanir-lo estúpidament, ni humilia a què posseïx menys talent, sinó que transmet a tots un desig de divertir-se amb la carrera a peu i fer bé les coses, intentem transmetre un sentiment de seguretat personal, d'estímul per a ser millor. Sentir-se reconegut quan s'obra bé és vital per a construir un bon club, perquè ens fa sentir-nos més compromesos i rendir més.
     Cal procurar donar reconeixement és a dir el més just en el moment apropiat. Premiar l'esforç i l'actitud, no sols el resultat final. No solen ser necessaris grans elogis ni recompenses materials. Moltes vegades basta amb un somriure o unes senzilles paraules d'estima, millor si les donem de persona a persona quan tinguem l'ocasió i no sols per mitjans digitals. Un detall d'atenció que expressa la nostra satisfacció, que transmet eixa energia que prové de saber-se valorat. Un reconeixement que no genera addicció, perquè no està centrat en l'afalac personal, sinó en l'esforç per millorar i en el sentit de servici als altres.

     És hora, en estes setmanes, de donar el merescut reconeixement pels seus èxits als nostres companys però és hora també de sentir-se orgullosos de tindre entre nosaltres a Carmen i a Máximo així com ells estan orgullosos de pertànyer a Dorsal 19.
      Unes setmanes en què els entrenaments per a la marató i les classificacions en altres carreres han quedat un poc apartats en este blog però que continuaren en els pròxims dies ja que els corredors de Dorsal 19 no s'estan quiets mai i sempre tenim alguna activitat que narrar.

dijous, 2 d’octubre de 2014

Setembre ens ha deixat

     Un any més setembre ens ha deixat, i esta vegada ho fa amb un últim gran cap de setmana, la marató de Berlín ens mostra com dos corredors són capaços de batre el rècord del món de marató.

     Emmanuel Mutai segon classificat també va córrer més ràpid que Wilson Kipsang, però tot l'honor quedara per al primer classificat Dennis Kimetto al córrer la distància en 2h:02:57 rebaixant en 26 segons el rècord de Wilson Kipsang.
     La victòria en Sueca de Máximo, el dissabte, ja ens preparava per a un gran cap de setmana que també comptava amb les carreres de la Xara, Paterna i la de Llutxent, excepte a Berlín en totes les altres va estar present Dorsal 19.
     Així que amb estos antecedents ens rep octubre, un mes que si bé no compta amb cap objectiu de primer orde per a Dorsal 19 ja que la majoria de nosaltres hem posat les nostres metes en les carreres de novembre, és octubre on haurem de posar la màxima atenció en la nostra preparació.

    A molts ens agradaria poder controlar tots els aspectes del nostre entrenament, i fem tot el que es puga per a aconseguir-ho.
     Preparar bé els detalls d'un entrenament, parlar amb els nostres companys perquè ens ajuden a traure el màxim rendiment, evitar els riscos de patir algun tipus de lesió, buscar unes solucions per als nostres antics problemes. Són actes que realitzem perquè no ens sorprenga un imprevist, perquè un mal pas no pose el nostre entrenament ja de per si complicat i difícil, en situacions que voldríem veure el més lluny possible del nostre camí quotidià.
     Però la vida ens sorprén. Escapa i corre molt més enllà i més ràpid que les nostres previsions. Aquell consell que se'ns va donar que tot estava ben no va poder preveure que al següent entrenament un rastell ens danyara el turmell. El test que va certificar el bon estat de forma que teníem no havia sigut capaç de descobrir que iniciaríem un procés gripal que ens deixe en llit durant una setmana. L'amic que ens va assegurar que esta carrera estava homologada i es podia fer una bona marca no va poder imaginar que a l'anar a posar els punts quilomètrics va haver-hi un error i la carrera va ser més llarga.

     No es tracta, per descomptat, de veure perills en totes parts, ni de deixar de prendre precaucions per a evitar mals que, amb un poc d'atenció, podem allunyar. La previsió i l'anàlisi amatent de la realitat són part de la virtut de la prudència, eixa virtut que els filòsofs consideraven la reina de les virtuts, perquè tota la resta depén d'ella.
     Però també és part de la mateixa prudència i del realisme el reconéixer que hi ha una enorme quantitat d'esdeveniments i de coses en la carrera a peu que escapen al nostre control. Com també és realisme abandonar qualsevol obsessió teclosa que ens paralitze precisament perquè volem tindre tots els fils en la mà, tot baix control.
     Hem de reconéixer esta senzilla veritat: no podem tindre tot baix control. La carrera a peu i el seu entrenament, per la seua mateixa naturalesa, ens porta al risc i a l'aventura, a l'imprevisible, a l'inesperat. També, cal dir-ho, amb sorpreses felices: aquella meta que ens pareixia impossible, de sobte ha deixat d'existir perquè l'hem sobrepassat. La falta de temps per a entrenar se soluciona de sobte quan un amic ens anima a entrenar junts a l'alba, molts problemes ens van sorgint i els anem solucionant quasi sense donar-nos compte.

     Darrere de l'imprevisible, darrere de les mil sorpreses que ens anem trobant en els entrenaments sempre sorgix una solució que ens permet continuar corrent. Encara que moltes coses no estiguen, segons el meu pobre punt de vista, baix control.

     D'altra banda, despedim setembre amb eixes marques tan sospitoses de la Xara que fan somiar a tants corredors i que ens fan pensar que tot és possible.