dissabte, 30 d’agost de 2014

La 6a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, 1ª part.

     Bo, s'acosta ja la que segurament serà la ultima etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, ens ha passat l'estiu sense donar-nos compte entre carreres i etapes d'este circuit que ens hem inventat per a donar forma a una sèrie d'eixides en grup que ja s'estaven realitzant sense cap orde.



     Ens queda la 6a etapa, que com tots els anys podrem triar entre tres distàncies, 20 km., 15,200 km i 13 km.  On els últims quilòmetres són els mateixos.
     El circuit podríem denominar-lo d'exigent ja que són constants els canvis en el desnivell, o anem pujant o anem baixant ja que no crec que existisquen més de 200 metres de terreny pla però la bellesa que ens rodejara farà que si anem al nostre ritme el puguem disfrutar.
     És interessant que en este tipus de circuits es formen ràpidament els diferents grups perquè en cas contrari ens podem trobar amb uns ritmes de carrera que al no ser els nostres ens esgoten massa prompte i el circuit de la 6a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, no ens va a perdonar i ens obligara a arribar al càmping d'Alcalá realment esgotats.
     Encara que les dutxes ens podran ajudar a recuperar-nos i l'esmorzar col·laborara també a això no tenim perquè convertir un alegre i divertid matí corrent en un innecessari calvari.


     Encara que puga paréixer que estic utilitzant eixe recurs a la por que tan utilitzat esta sent hui en dia, el que en realitat estic intentant és abordar els problemes que ens poden sorgir d'una manera racional.
     La 6a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 no és ni dura ni difícil per si mateixa sinó que la farem difícil o fàcil nosaltres mateixos. Si ens resulta difícil realitzar 20 quilòmetres llavors en el circuit del el Vall d'Alcalà encara ho serà molt més i llavors és preferible triar molt bé el nostre ritme des de la mateixa eixida i per tant als nostres companys de viatge o qualsevol dels altres circuits.
     No és fàcil enumerar totes les bondats que posseïx la carrera a peu. Promou la salut del cos i, amb ella, contribuïx també a la salut mental. És font de sacrifici. La carrera a peu és competència i superació, repte i meta, una metàfora de la vida humana.
     Però la mesura també és una virtut, potser el criteri de totes elles. I els corredors moltes vegades ens trobem amenaçats per l'excés. Mes l'excés, inclús del bo, sempre és un mal.
     És evident que a tots ens agradara realitzar la 6a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 completa i per a això haurem de ser sensats.

     Que els més lents puguen començar amb només 10 minuts d'avanç és una mesura que dóna tranquil·litat a tots i que permetria que les diferències no fossen molt grans.
     Moltes vegades eixe minut per quilòmetre que existix entre els més ràpids i els més lents requerix que al final l'espera siga molt llarga, en este cas 20 minuts que seran més perquè el cansament sempre es nota més en els dèbils.
    Cal pensar també que esta és una etapa que pel circuit invita a la tranquilitad, a la relaxació i al gaudi de la naturalesa com cap de les anteriors i que l'estrés produït per voler complir els horaris o els ritmes trenca amb el fi principal d'estos entrenaments que no és un altre que disfrutar corrent però sense aclaparaments.
     Si algun decidix córrer algun dels circuits més curts tindrà la satisfacció de poder comprovar el motiu pel qual la 5a i la 6a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 estan unides, eixe nexe d'unió és el Pacte del Pouet, pel que es passa, este pacte va ser firmat en 1245 als afores del castell d'Alcalá per al-azraq i l'infant Alfonso d'Aragó. 

     
     El pacte, que tracta del lliurament a Jaume el Conqueridor dels castells de Pop i Tárbena, el manteniment per al-Azraq dels castells d'Alcalà i Perpuxent, i el compromís de cessió en tres anys dels castells de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells que posseïa al-Azraq. El pacte pren el nom del lloc on és va signar, la font que està en els proximitats o en la partida del pouet que és troba entre la Foradà i la Penya Alta.
    Com veieu els castells d'Alcalá i el de Perpuxent són els que ens permeten per mitjà de la història buscar un motiu més d'unió entre les diferents etapes d'este “I Open summer circuit training” de Dorsal 19.
     

     Este serà l'horari d'esta 6a etapa:
Dia: Diumenge 7 de septembre.
Reunió: 06:15 en el bar Caçadors.
Eixida cap a la Vall d'Alcalá: 06:30.
1a eixida des del Càmping d'Alcalá dels més lents: 07:00.
2a eixida des del Càmping d'Alcalá: 07:15.
Dutxes en el Càmping: 09:15.
Esmorzar en bar de la Piscina: 9:45.
P.D.: Més o menys.


dijous, 28 d’agost de 2014

Fins a l'any que ve, tren "xixarra"

     La 5a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 esta ja complida, hem acabat una de les etapes reines d'este circuit, sens dubte és la més allunyada de Pego pel que és complicada de realitzar però per sort tot ha funcionat bé i s'ha desenrotllat sense cap contratemps.

     La Reprimala-Lorcha- Reprimala la tenim associada a la ruta que seguia el tren “xixarra” o dels anglesos, també la tenim associada al riu Serpis perquè tota es desenrotlla al seu costat i ens oblidem del Castell de Perputxent que ens vigila des del seu monticle i és este castell el que ens servirà de nexe d'unió de la 5a etapa amb la 6a. 
     Abans de buscar eixe nexe d'unió entre les dos etapes anem hi ha recordar com s'ha desenrotllat esta. Dir que ràpidament s'han format els diferents grups i que s'han mantingut durant tot el recorregut i que només s'han vist en els avituallaments i en l'esmorzar, és resumir no sols esta etapa sinó la majoria de les etapes. 

     I a molts els pot paréixer estrany que en una eixida per a entrenar en un club existisquen tants grups distints, si l'objectiu és mateix.
     En efecte, a tots ens agrada córrer i ens reunim per a córrer junts.
     Per tant, si hi ha eixos grups i l'objectiu de cada un d'ells és el mateix, la conclusió lògica pareix, en efecte, que no serien necessaris, més encara, podria pensar-se que és una cosa que sobra i, en la practica, així pot pensar molta gent, que sent desconfiança davant d'estes eixides d'entrenament amb un grup gran.

    Llavors no seria millor la creació de xicotets clubs de corredors?
     En canvi, veiem que en tots els clubs existixen de fet multitud de grups. No sols això, sinó que els propis clubs els aproven i promouen.
     Si examinem la formació i el funcionament de Dorsal 19 nos en adonarem que sempre a buscat crear grups xicotets de corredors amb interessos diferents però que estan units pel mateix gust per la carrera a peu.

     Què és el que tara, llavors, en el raonament de la pregunta? Al meu parer, el problema està en la forma de plantejar-la. No és una qüestió de què li falte alguna cosa a un club de corredors i calga buscar-ho en eixos grups més xicotets. Succeïx exactament el contrari. És una qüestió de la sobreabundància del món de la carrera a peu i de les immenses riqueses que ens oferix i ens regala amb la seua infinitat de possibilitats.
     El món de la carrera a peu no és agarra amb els seus corredors. Començant des de l'increïble esdeveniment que representa per a tots el simple acte de córrer, mai s'ha limitat a l'estrictament necessari, sinó que sempre malgasta infinitat de possibilitats. Tots els calendaris de carreres estan plens d'exemples d'eixa sobreabundància d'especialitats. Tenim per exemple quatre especialitats que vénen directament de l'atletisme. És que alguna d'elles ens diu coses distintes que les altres tres? No bastaria amb una sola? No obstant això, a ningú se li ocorreria dir que existint el 10 K que ens sobren els 5000 metres, la mitja i la marató.

     Per a fer que encara fóra més fàcil començar en este món de la carrera a peu tenim la senzillesa dels 5000 metres en moltes de les Voltes a Peu, per a veure complits els nostres desitjos de veure'ns com a verdaders corredors tenim els 10 K, per a meravellar-nos amb la nostra capacitat per a entrenar tenim les mitges i per a sentir-nos com a verdaders aventurers tenim la marató.
     Per no parlar de les carreres de muntanya amb totes les seues variants i és que la carrera a peu no és única, uniforme, amb una única manera de córrer. Si no que és una cosa viva, sempre canviant per tant hui estic entrenant un 10 K i d'ací a uns mesos una marató, així doncs un club deu suscitar constantment noves experiències, noves formes de veure i sentir la carrera a peu. Eixes noves experiències amb els seus xicotets grups que sorgixen són, per tant, una expressió més de la carrera a peu.

     Els grups, ja siguen per especialitats o per qualitats no són algo paral·lel a l'essència d'un club, sinó simplement realitzacions concretes de la carrera a peu, que han d'estar units a la resta de corredors.
     En eixe sentit, els grups, les tendències a córrer la marató o les carreres de muntanya poden aparéixer i desaparéixer quan cada un dels membres d'un club va canviant d'especialitat pel motiu que siga.
     D'altra banda, constituïx una autentica sort tindre en un club tants corredors dedicats a tantes especialitats, ens correspon per tant estar agraïts a tots ells. Qui som nosaltres per a dir quina especialitat és l'única o la principal? La carrera a peu és com el vent, que ningú sap d'on ve ni a on va, sinó que bufa on vol. Volem preparar la marató però no podem per qualsevol circumstància i de sobte ens trobem entrenant per a una mitja o una carrera de muntanya per a continuació estar preparant un triatló, seria un embolic estar canviant de club segons l'especialitat que ens abellira practicar.
     Conte tot açò dels grups perquè una vegada que comence setembre apareixerà un grup de corredors que van hi ha començar a preparar la marató de València i podria paréixer que Dorsal 19 fóra un club de maratonians.

      Als maratonians, pel seu entrenament especial, els correspon vetlar per que es mantinga la unió del club, de manera que un grup no trenque l'harmonia, sinó que és el seu haver el respectar i valorar els distintes peculiaritats dels altres corredors com el que són, característiques especials de la carrera a peu.
     Em pareix essencial que els diferents grups que existixen dins d'un mateix club pertanyen a tots els seus corredors i no sols a qui practiquen eixa especialitat. No necessite ser corredor de muntanya per a disfrutar dels entrenaments que es realitzen per a la Botamargens o per a La Mitja de muntanya de Pego, ni ser maratonià per a comprendre que eixos llargs entrenaments requerixen uns horaris i unes característiques especials.

     En fi, anem hi ha preparar-nos per a un tardor plena de molts i variats entrenaments que intentarem unificar el màxim possible i que “la soledat del corredor de fons” siga només el nom d'una pel·lícula.

dissabte, 23 d’agost de 2014

Un cap de setmana molt divertit

     Ens trobem en un cap de setmana molt divertit però al mateix temps molt complicat ja que ens trobem davant de la possibilitat de córrer una carrera esta vesprada a Piles i demà realitzar un llarg de dos hores en la 5a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, la Reprimala-Lorcha- Reprimala.


     Estem preparats per a poder-ho fer, ja que ja portem algunes setmanes en què les nostres carreres llargues s'acosten als 100 minuts, encara que no traurem els beneficis que aconseguirem d'ací a algunes setmanes amb este tipus d'entrenament.
     L'entrenament conjunt del dissabte a la vesprada junt amb ell del diumenge al matí té la majoria de les vegades la intenció d'augmentar els nostres depòsits de glucogen i al mateix temps acostumar-nos al consum dels greixos, ja que entre la carrera del dissabte i els primers quilòmetres de la del diumenge haurem consumit tot el glucogen i haurem d'utilitzar com a combustible els greixos, per això en eixos entrenaments no cal reposar per complet tots els hidrats de carboni el dissabte a la nit ni prendre cap tipus de gel en la carrera del diumenge.
     Però en este cap de setmana no estem preparats encara pa què este fenomen fisiològic comence a funcionar ja que encara no hem buidat per complet cap vegada els nostres depòsits, podríem dir que l'entrenament del diumenge de dos hores és el principi per a poder-ho aconseguir.
     Així que, el dissabte després de la carrera és interessant recuperar el màxim possible tot el que em perdut i el diumenge no estaria mal portar algun gel, ja que la primera vegada que passem a utilitzar els greixos notarem una sensació de cansament per a la que no estem acostumats.
     L'avantatge que tindrem el diumenge en la la 5a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, la Reprimala-Lorcha- Reprimala, és que els últims nou quilòmetres són en lleuger descens pel que si algú es passa amb la suma dels esforços podrà acabar sense més problemes.
     Com veieu un altre cap de setmana amb molta activitat i per a la que haurem de comptar amb l'ajuda o almenys de l'aprovació dels nostres familiars i amics més pròxims que seran els que hauran d'adaptar-se, un poc, també als nostres entrenaments.


     La majoria dels corredors tenim un caràcter prou diferent del que tenen les persones amb què tractem perquè tenim moltes necessitats que cobrir, moltes hores d'entrenaments, molts hàbits que no coincidixen amb els de la majoria de què ens rodegen i si ens acostumem a voler satisfer massa els nostres desitjos i a intentar imposar-los sobre els dels altres, el resultat pot ser la frustració tant per l'augment dels nostres propis desitjos com pels conflictes que es produiran amb els desitjos dels que ens rodegen. 
     Per això, cal intentar no passar-nos amb les nostres exigències a l'hora de realitzar els nostres entrenaments. És una tasca difícil, que ens obliga a relativitzar un poc la nostra necessitat entrenar, a saber renunciar a alguns entrenaments o a algunes carreres que tan sovint ens impedix sintonitzar amb els nostres més acostats. Es tracta d'una renúncia que a vegades costa terriblement però que ens ajuda a conviure millor amb tots els que estan al nostre voltant.

     Este cap de setmana intentarem complir no sols amb els entrenaments si no també amb la família i amics. A més, tots sabem el feliços que ens sentim quan vencem el propi egoisme i proporcionem també alegries als altres.

diumenge, 17 d’agost de 2014

El segon cap de setmana 'agost, el principi.

     El segon cap de setmana d'agost sempre ha sigut ell cap de setmana de la carrera a peu a la Comunitat Valenciana, el Gran Fons Internacional de Set Aigües porta 35 anys marcant el punt a partir del qual es comença a pensar en la tardor, la gran carrera de l'estiu ja ha passat i molts de nosaltres comencem una altra vegada.

     Encara que la gran quantitat de carreres que per sort tenim obliguen als organitzadors a coincidir en el mateix cap de setmana, i en este també vam estar a Barx i en la Pobla del Duc.
     És també un cap de setmana on les temperatures comencen a baixar i on ja ens abellix recórrer més quilòmetres en els entrenaments i on es comencen a elaborar els projectes que ens mantindran ocupats tot l'hivern.
     Moltes vegades sorgixen com a xicotets propòsits que naixen en xicotetes reunions i que només fa falta alimentar un poc perquè cresquen i es convertisquen en grans plans plens de grans il·lusions.
     No és bo moltes vegades perdre's en l'ensomni d'un futur grandíssim.
     Volem ser millors, volem superar-nos, volem fer coses grans, volem fer alguna cosa que realment siga tota una proesa, que es veja!

     Volem aconseguir moltes coses en estes xicotetes reunions d'agost però moltes vegades ens oblidem d'això de seguida, però...Això serà "demà" perquè ara estem molt ocupats amb la marató de València, hem d'entrenar. Tal vegada quan ens recuperem de les nostres xicotetes molèsties. Si estem lesionats, quan estiguem bé. Si estem cansats, quan tinguem millor ànim.
     Molts de les nostres bones idees es queden en "això", per a un millor moment, per a "demà"... I la temporada se'ns va i no nos en adonem que són, eixes xicotetes idees i projectes que naixen sense donar-nos compte els que poden convertir-se en una part fonamental de tota la nostra història en la carrera a peu.
     Anar a córrer la Mitja Marató o el Marató de Viena el 12 d'abril del 2015 potser no siga una cosa xicoteta i insignificant però ara si què ho és, i sobretot si comencem ara que és un xicotet projecte a canalitzar-lo perquè vaja creixent al nostre gust.
     En estos xicotets projectes pot estar la verdadera grandesa de la temporada 2014-15 si la sabem dirigir, si sabem convertir el normal en el més extraordinari.

     Estos projectes, ara simples, xicotets vénen a nosaltres, ixen a la nostra trobada com abans ho van fer els de la marató de Sant Sebastian i la de Sevilla i és ara quan hem de tindre l'ànim preparat i la voluntat decidida.
     No esperem a eixe "demà" comencem hui, ara, en este mateix moment.
    Mirem en la web de la Marató de Viena, en la web de viatges Sport Travel i en la de Marathinez, busquem alguna altra possibilitat i estudiem-la ara quan és xicoteta ja que abans que ens puguem donar compte el temps haurà passat i ja només serà un altre bon projecte.


     De moment mentres observem si este nou projecte camina cap avant disfrutem del que tenim entre les mans, la 5a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, la Reprimala-Lorcha- Reprimala, el diumenge que ve ens espera ja completament desenrotllada, moltes vegades realitzada i per tots coneguda però no per això ha perdut res del seu encant ni de la seua capacitat per a fer-nos matinar i desplaçar-nos fins a Villalonga, una vegada allí eixos xicotets inconvenients seran història i el recorregut per l'antiga via del tren ens dirà que hem encertat amb la matinada i que les llençols poden esperar, el diumenge que ve toca matinar, toca disfrutar d'una bona excursió. 

La Pobla del Duc.

SET AIGÜES.
SISCAR BAY, CARLES: 1.03.40.
SALA FERRER, CARMEN: 1.06.07.
SALA GONZALEZ, VICENT: 1.17.38.

divendres, 15 d’agost de 2014

La 5ª etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19.

     Passat tot el tràfec del V Trofeu Dorsal 19 tornem al “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 i a la seua 5a etapa que ens portara a realitzar el trajecte la Reprimala - Lorcha anada i tornada per l'antiga via del tren que comunicava Gandia amb Alcoi.
     A estes altures de l'estiu ja podrem realitzar els 23 quilòmetres que té tot el recorregut, enguany com continua sent habitual es podrà realitzar només amb 17 quilòmetres, anem hi ha poder triar.
     Molt hem parlat d'esta etapa en anys anteriors perquè ja són diversos els anys que Dorsal 19 l'esta realitzant, Reprimala, però per als que mai han tingut la sort de córrer al costat del riu Serpis només dir-los que la mitat del trajecte és en lleugera pujada el que facilita la tornada perquè sempre és en baixada.
     Que guardem la Reprimala-Lorcha per la quinta etapa no és casual, perquè hem anat augmentat les distàncies en les altres etapes paquè tots ens puguem enfrontar a estos quasi 20 quilòmetres.
     A la majoria de nosaltres no ens eixiran els números, perquè tots els anys la distància era de 20 quilòmetres i de 17 però enguany hem afegit tres quilòmetres només per als que pensen en la Marató de València ja que és una data ideal per a realitzar per primera vegada les dos hores de carrera, pensant clar esta que serem capaços de controlar el nostre ritme, mai més ràpid de cinc minuts el quilòmetre ni més lent de cinc trenta.
     Per a la resta 17 quilòmetres disfrutant d'un paisatge realment encantador, això si cal matinar.
     Esta quinta etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19 complix ja la doble missió d'entretindre i d'entrenar, ens servix per a recrear-nos amb el panorama de la vall del Serpis i per a preparar no sols la marató de València sinó també la sexta etapa que serà la que ens portara per les muntanyes de la la Vall d'Alcalà de la Jovada, etapa esta ultima per a la que haurem d'estar en forma per a realitzar-la completa.
     Parlar de la Reprimala-Lorcha és parlar d'aventura, de naturalesa salvatge, de paisatges espectaculars, de so de sabres, de la brillantor de les navaixes però també de relaxació, d'assossec, de placidesa, de xarrada tranquil·la i reposada i com no d'esmorzar espectacular, de cervesa freda, d'entrepà de truita amb formatge, d'ensalada i de cacauets en resum de “I Open summer circuit training” de Dorsal 19.
     Sens dubte no és una etapa més perquè té tots els al·licients per a ser l'etapa reina, honor que s'haurà de guanyar amb la del el Vall d'Alcalà, al ser un recorregut d'anada i tornada és assequible perquè el recorregut es pot adaptar a totes els corredors.

dijous, 14 d’agost de 2014

Alcalá de Moncayo dóna l'eixida

     Acabem de començar la temporada 2014 – 2015 i ja tenim les primeres marques en mitja marató, posseïm a partir d'ara les primeres referències per al VI Trofeu Dorsal 19.
     Comencem amb la Mitja Marató d'Alcalá de Moncayo una temporada en què tindrem moltes oportunitats per a millorar i empitjorar unes marques que de moment són sols un punt de partida.
     Per això tenen un atractiu especial, les primeres marques de la temporada ens fan experimentar el sentiment d'estar ja en marxa, Dorsal 19 ja té als seus corredors entrenant i preparant una temporada que vora com a les seues millors i pitjors marques en Mitja i Marató afegirem els 10 K, i és que la quantitat de carreres homologades de 10 K és cada dia més gran i ens dóna l'oportunitat d'ampliar les nostres classificacions.
     Ja estem tots en camí, encara que no serà fins a setembre on les marques començaran a moure's, però en camí cap a on? Hi ha una meta comuna? I quina és esta meta?

     Podríem dir que una meta cap a la qual ens dirigim molts seria la Marató de València però hi ha moltes més, cada un de nosaltres tracta de buscar un objectiu per a dirigir cap a ell els seus entrenaments i com en la vida cada un de nosaltres sempre té la necessitat d'anar variant les seues il·lusions, de tornar a trobar el sentit a l'afició de córrer, de la mateixa manera és necessari renovar sempre l'horitzó cap al qual ens estem encaminant. L'horitzó de la il·lusió! Eixe és l'horitzó per a fer un bon entrenament i una bona temporada.
     Fa unes quantes setmanes que alguns de nosaltres ja estem buscant quin serà el nostre objectiu en la marató de València, perquè com comente en alguna entrada l'entrenament d'enguany té algunes variacions respecte al d'anys anteriors, que era més clàssic.
     Per a sorpresa de molts de nosaltres, la fase en què ens trobem que podríem anomenar-la premarató no és la clàssica, perquè estem realitzant un treball de velocitat.

     Ja ens estem acostumant a les sèries de 200m, 400m, 800m'i 1500m que són més habituals en corredors de 5000 i 10000 metres, i això per què? Perquè intentarem desenvolupar primer la nostra velocitat de manera que aquesta no siga un factor limitant en la fase d'entrenament per la marató, que començarem a mitat setembre. Com tots els anys l'objectiu de l'entrenament de marató és esgotar-nos amb la duració dels entrenaments i no amb la velocitat, de manera que la velocitat necessita desenvolupar-se primer. I en això estem.
     Així que, com millor fem el nostre entrenament en aquesta fase de premarató, més benefici obtindrem de l'entrenament específic de la marató. L'objectiu és augmentar la nostra velocitat de mode tal que en les sessions de marató mai estiguem limitats per la nostra velocitat, sinó que estiguem cansats simplement per la duració dels entrenaments. Sona com la marató, no? No és que no puguem córrer al ritme de la marató, sinó que simplement no podem mantindre'l. Intentarem que açò no succeïsca. 

Volta a Peu a Belgida
     Veurem si així som capaços de fer un nombre més gran d'entrenaments específics de marató i de major qualitat perquè no estarem limitats per la nostra falta de velocitat.
    Com veieu un altre camí que s'ha de seguir i un altre horitzó a què intentar arribar i explorar. La temporada 2014- 2015 que aquests dies comencem, ens torna l'horitzó de l'esperança, una esperança que no decep perquè està fundada en les ganes de divertir-se i passar-ho bé. Una esperança que no decep senzillament perquè la carrera a peu no decep mai! Som ja inseparables.
     Pensem i apreciem la nostra sort!

diumenge, 10 d’agost de 2014

S'acabat el V Trofeu Dorsal 19

     Que bonic ens quedá en l'entrada anterior l'homenatge que vam fer a tots els triomfadors que no corren, i que lleig el no posar cap imatge seua, encara que els vam anomenar no els vam mostrar i això és en realitat el que succeïx sempre, estan però no es veuen.

     I estan perquè la majoria de nosaltres no podríem tindre un hobby com la carrera a peu sense eixos col·laboradors essencials que ens faciliten que isquem ha córrer. 
     A un club li succeïx el mateix, necessita persones de fora per a poder realitzar moltes de les seues activitats, si només comptara amb els seus socis estaria limitat per la seua quantitat. Una tassa de café no pot contindre més del que permet la seua capacitat, una vegada plena encara queda més café en la cafetera. Un club ha de ser capaç d'utilitzar tot el café de la cafetera i no sols el que cap en la seua tassa.

     «L'essencial —assenyalava el Principito— és invisible als ulls», i així és, el que fa que puga existir un club moltes vegades no es veu en els sopars ni en els entrenaments sinó que esta fora en silenci.
     En esta temporada que comencem intentarem tindre present a totes eixes persones i donar-los veu e imatge.

     Un aspecte que se'ns oblida comentar en tot Trofeu Dorsal 19 és el sopar, i és que Dorsal 19 és un club de corredors i de menjadors.
     Sempre que ens reunim estem corrent o assentats al voltant d'una taula ja siga en l'esmorzar, en el dinar o en el sopar i és que les menjars del club són un poc més que menjar junts i saciar la fam, les menjars en grup és una antiga i excel·lent tradició que va passant de generació en generació en les costes mediterrànies.

     Enguany hem tingut sort amb el restaurant Sant Agustí de Villamalea, seu del V Trofeu Dorsal 19, va estar bé en tots els aspectes, no sols pel que fa al menjar si no que també en la presentació i amb el tracte que ens van brindar. Va ser bonic reunir al voltant d'una taula a tots els participants, als seus amics i familiars.

     Aprenem moltes coses en estes reunions. Aprenem entrenaments i històries del club. Aprenem a comunicar-nos i a saber escoltar. Comentem temes que concernixen al club i a la carrera a peu. Escoltem i som escoltats. Contem les nostres històries, sense tindre por de no ser atesos o fer el ridícul.

     En estes menjades es fomenta l'acostament i la convivència de tots, evitant els possibles distanciaments i al mateix temps generem connexió entre tots, aprenem els uns dels altres impulsant a més la pràctica de la carrera a peu.

     Generalment ens interessem per les coses dels altres i nos en adonem que els altres es preocupen de les de cada u, perquè ens escoltem sobre el que cada un fa, patix i gaudix.
     Moltes vegades si tenim asprors amb alguns companys se solen llimar en estes reunions.
     I el més important és que ens sentim partícips d'un grup de persones que tenen la nostra mateixa passió.

     No és fàcil de totes maneres que moltes d'estes coses succeïsquen, s'han de donar algunes circumstàncies com pot ser encertar amb el lloc o que el menjar este bén presentad i ben fet, ja que entra primer per la vista, després per l'olfacte i posteriorment pel paladar.

     Que un sopar d'estes característiques es convertisca en un lloc de comunicació i dialogue és una de les alegries més grans que puga tindre un club i en el V Trofeu Dorsal 19 es va aconseguir, ja que no vam tindre discussions de cap classe i si hi havia algun tipus de problemes es van deixar aparcats ja que en tot moment la comunicació va ser alegre i animada.

     Resumint, un gran V Trofeu Dorsal 19 que ens deixa en perfectes condicions perquè la temporada que ara comença i que acabara qui sap on ni quan es presente plena de bones expectatives. El camí cap al VI Trofeu Dorsal 19 ha començat.

dimecres, 6 d’agost de 2014

Un primer repàs al V Trofeu Dorsal 19.

     Anem ara a repassar els trofeus, recordatoris i la classificació del V Trofeu Dorsal 19.
Esperant l'autobus en el passeig.
     Tots sabem que tres són els apartats amb què compta el Trofeu Dorsal 19. D'ells només un es decidix en la carrera a la què acudim, els altres dos es van decidint durant tota la temporada.
     Tots ja sabem que en Villamalea es decidia als cinc primers classificats del V Trofeu Dorsal 19, les seues 3 Llegües van servir per a decidir als cinc triomfadors i que des de la Mitja Marató de Rubielos de Mora de l'any passat fins a les 3 Llegües de Villamalea del cap de setmana passat, ha sigut el temps que ens hem donat per a esbrinar quals han sigut les millors i les pitjors marques en Marató i en Mitja Marató de Dorsal 19. Així hem aconseguit a quatre triomfadors més.

Patxi rebent el premi pel seu 1r Marató.

Batiste rebent el premi pel seu 1r Marató.
    
Vicent rebent en nom de Vicent Arbona el premi per la seua 1ª Marato.

 Hem donat també un homenatge a tots els nostres corredors que en el mateix espai de temps s'han atrevit amb el seu primer MARATÓ. Enguany han sigut tres els triomfadors.
     En total 12 triomfadors que van rebre l'aplaudiment i el reconeixement de tot Dorsal 19.
     A vegades els triomfadors no són només aquells a què tot el món va aplaudir en el restaurant Sant Agustí de Villamalea. No són només els que van realitzar grans marques o les pitjors. Els triomfadors no són només els que es van atrevir amb la seua primera marató.
Carmen rebent en nom de Picayna el premi a la pitjor marca en Mitja.

Ramon rebent en nom de Bay el premi a la pitjor marca en Marato.
     Per això, tal vegada no els vam reconéixer enmig de tant de guanyador, de tant maratonià, de tants premis. Perquè el triomfador pot ser també el que calladament entrena i disfruta de la carrera a peu, encara que no siga un gran corredor o un brillant maratonià.
El triomfador pot ser igualment el que ens pinta un cuadre del nostre Dorando Pietri pa que el sortegem.
El Triomfador pot ser igualmente el que va córrer per primera vegada una carrera i l'acaba amb satisfacció.

Màximo rebent els seus dos premis per les millors marques en Marató i en Mitja Marató..
     És el que potser mai va alçar la seua mà en el podium dels vencedors, però va triomfar calladament amb la seua família i amb els seus amics veient-lo com corria.
     És, potser, el que mai va aparéixer en els primers llocs en les classificacions de les carreres, però sí que va rebre el reconeixement dels seus.


Masso rebent el trofeu pel 5t lloc en el V Trofeu Dorsal 19.

Fede rebent el trofeu pel 4t lloc en el V Trofeu Dorsal 19.
     És triomfador el que no obstant sense córrer servix de suport perquè altres córreguen. Esta temporada que acabem de començar la dedicarem no sols als corredors, sinó com podem veure en la foto que il·lustra la nostra portada del blog, no sols Dorando Pietri porta el Dorsal 19 també el porten els que l'acompanyen amb bicicleta, i és que un club de corredors com a Dorsal 19 no podria existir sense eixes altres persones que també porten el Dorsal 19 en el seu pit, encara que no córreguen.

Enrique rebent el trofeu pel 3r lloc en el V Trofeu Dorsal 19.

Vicent rebent el trofeu pel 2e lloc en el V Trofeu Dorsal 19.
     I és que, a vegades el triomfador no és el que passa a la història d'un club, sinó el que fa possible la història d'eixe club; el que troba gratificant convéncer i animar als seus amics i familiars a què córreguen i el que d'una manera plàcida i decidida es queda a casa mentres el seu fill, esposa, marit, germà o germana es van a entrenar.


Maximo rebent el trofeu pel 1e lloc en el V Trofeu Dorsal 19.
     A vegades el triomfador sol ser la meua esposa, el meu fill, el meu marit, el meu amic, la meua companya, o tal vegada l'espectador que ens anima en les carreres, el que ens dóna l'avituallament o la camiseta, perquè com a persones van triomfar sobre la peresa o el desengany i amb el seu esforç quotidià fan possible que este món de la carrera a peu continue.


Carlos Vicente el pintor, Dorando Pietri el pintat i Masso l'afortunat.
     El V Trofeu Dorsal 19 també té com a triomfadors a tots els corredors i no corredors que ens ajuden a continuar corrent.


Uns quants triomfadors del V Trofeu Dorsal 19.