IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dissabte, 22 de març de 2014

Normativa de la XXXII Volta a Peu a Pego

     Vull que servisca d'introducció el que vam comentar l'altre dia en l'entrada -El Circuit a peu Marina Alta alguna cosa mes que carreres?- i que deia: Com a organitzadors no ens deuríem dedicar ha redactar un reglament on fóra impossible el seu trencament, ni establir uns sistemes ferreros de control per a controlar uns fets que tot corredor deuria saber respectar.
     Hi ha potser corredors que no saben que cal utilitzar un dorsal i que deu ser el propi, hi ha potser corredors que no saben que cal realitzar unes inscripcions i seguir unes normes tan bàsiques de conducta que no faria falta que estigueren reflectides en un reglament, perquè si n'hi ha, ensenyem-los però no en les carreres desclassificant-los sinó en cada un dels seus entrenaments amb el seu club o els seus companys, és ací on realment cal educar perquè no tot ha de ser com millorar una marca sinó també com millorar com a persona.”
     Hui ens toca dir que ja tenim publicat en el blog de la XXXII Volta a Peu a Pego el seu reglament i que bàsicament és el mateix que existix en la majoria de les carreres en què participem encara que el d'esta edició té algunes variants.
     Hem augmentat el numere de categories en concret han sigut quatre, dos en categoria masculina i dos en la categoria femenina a fi d'establir més igualtat en els veterans, vista la quantitat d'estos corredors que acudixen cada any.


     Altres dos canvis importants són el de prohibir la participació de corredors amb cotxes de xiquets i els que van acompanyats amb gossos.
     Ja se que la paraula “prohibir” pot resultar políticament incorrecta i podria haver utilitzat el que esta en el reglament “No està permés córrer amb…” però el significat és el mateix.
     Han sigut unes mesures molt discutides però davant dels problemes que vam patir en la passada edició ens hem vist obligats ha establir-les.
     Com sabem que en la majoria de les carreres populars els organitzadors no poden establir mesures de control molt fortes, perquè prou tenim d'organitzar mitjanament bé la carrera com per a establir uns controls exhaustius, encara que és també veritat que si redactes un reglament estes obligat que es complisca, és este un problema complicat per a les organitzacions xicotetes com nosaltres.
     Per això, apel·lem a l'ajuda i bona voluntat dels corredors, no denunciant ni acusant els seus companys sinó complint el reglament.
     El que acabem de dir, pel que pareix, no és fàcil d'entendre, i menys encara en estos dies.
     En tot cas, és molt significatiu que l'organitzador no expose en el reglament com s'ha de córrer una carrera si no com no devem fer-ho, pareix que ens agrada més prohibir que donar uns bons consells perquè tots puguen córrer millor i que només els recordem com no fer-ho: “SERAN AUTOMÀTICAMENT DESQUALIFICATS DE LA PROVA TOTS ELS CORREDORS QUE:  
- No passen pels punts de control establits. 
- No realitzen el recorregut complet. 
- Alteren o oculten la publicitat del dorsal. 
- Porten el dorsal adjudicat a un altre corredor. 
- No porten el dorsal original assignat per a esta edició. 
- Entren en META sense dorsal.
- Entren en META sense xip.
- No atenguen als instruccions dels jutges i/o personal de l'organització.
- No està permés córrer amb carret de xiquets.
- No està permés córrer amb gossos.
Els corredors desqualificats perdran automàticament tota opció als premos.
Per a tots estos corredors l'organització habilitara un desviació amb la finalitat que no arriben a la línia de META.”


     Certament, el tema del compliment dels reglaments és controvertit. L'any passat vam comptabilitzar 52 corredors entrats en meta sense dorsal, fàcilment comprovable en les imatges d'entrada en meta, corredors que es presenten sense D.N.I. per a arreplegar el dorsal i moltes altres infraccions que encara que puga paréixer que no tinguen importància per al desenrotllament final de la carrera són un motiu de preocupació per a l'organitzador que li agradaria que és compliren unes poques normes. 
     En tot cas, l'organitzador indica al corredor unes regles. Però, córrer té un "reglament" i una "normativa"? Perquè, sí. Com tot joc, també el "joc de córrer" té unes regles. Més encara, esta normativa -que no és arbitrària, sinó que reflexa les exigències d'una competició- fa possible que puguem córrer; este reglament no és per al corredor una amenaça, sinó que indica el camí pel qual el corredor es relaciona amb els seus companys i amb l'organitzador.
     Si cada un volguera inventar-se el reglament (segons la seua visió de la carrera a peu), senzillament, no podríem participar en una carrera.
     Provem tan sols imaginar-nos, posem per cas, la ridícula situació que es plantejaria si un corredor decidira pel seu compte prendre l'eixida o posar-se a córrer per on volguera. Lògicament, l'organitzador denunciaria la infracció del reglament. Podríem concebre que el corredor s'encarara amb l'organitzador, dient-li que ell ja és prou major com per a poder córrer com li parega i que ningú ha de dir-li res, i menys encara "imposar-li" un reglament? "Disculpe -diria l'organitzador-, però jo no faig més que recordar-li el reglament establit per a esta carrera i vetlar pel seu compliment. Si jo no ho fera així i permetera que cada un s'inventara el reglament segons el seu capritx, llavors vosté no podria tan sols disputar esta carrera. Si a vosté li agrada córrer quan vullga i per on vullga, pot practicar este esport tranquil·lament on li abellisca, però no en una carrera, ja que el que definix esta competició és, precisament, córrer tots en les mateixes condicions i seguint les mateixes regles".
     En fi, u és bén lliure de córrer o no córrer, però si decidix competir en este esport, haurà de fer-ho seguint unes regles i, a més, haurà de respectar el reglament. I esta normativa no restringix la llibertat de córrer, sinó que la protegix: sense reglament no hi ha joc.

     Com degué seguir i complir el reglament de la carrera de Xàbia, Carlos González per a aconseguir guanyar en la categoria de prebenjamins en Xàbia donant-nos una alegria que lamentablement se'ns oblida anomenar la setmana passada, servisca per tant estes breus línies per a fer-ho saber a tots els que no ens vam quedar a veure les ultimes carreres. 

dilluns, 17 de març de 2014

La marato de Barcelona i la destral

     Cap de setmana amb molt d'entrenament i a més amb la marató de Barcelona, per a començar esta primavera que ens esta esperant per a veure'ns disfrutar del bon clima.
     Si l'entrenament ha sigut bo, d'excel·lent deurem catalogar l'esmorzar que hem realitzat a continuació ja que el seguiment dels parcials dels nostres companys a Barcelona amb els comentaris i les cerveses segur que han estat a l'altura del millor comentarista esportiu.
     
Patin durant el marato de Barcelona.
     Hem viscut quasi en directe els passos pels primers parcials i com se'ns afonava a poc a poc Tony, que veia com Vicent anava agafant el ritme a partir de la mitja marató, hem vist també com Bay a partir del 30 perdia el ritme fins a ser atrapat per Vicent un poc despres del 35 i com per fi els pronòstics de la majoria es complien i Vicent realitzava amb 03:20 una excel·lent marca, com Bay complia amb el seu pla i es plantava per davall de les 03:30 i realitzava 03:28, també complia amb els pronòstics Tony que encara que intenta no batre la pitjor marca de la temporada no va poder amb eixos dos quilòmetres finals que li van portar a les 03:49:07.

  
    Un matí intens de carrera a peu, on hem utilitzat l'ajuda de la tecnologia per a passar un agradable matí, la setmana que ve ja serà una altra història perquè torna el Circuit a peu Marina Alta i la competició tornarà a generar tota l'adrenalina necessària per a fer-nos vibrar d'emoció.
     Encara que el cap de setmana ha sigut molt intens esportivament parlant, és possible que ens hàgem oblidat d'algunes coses que també són importants. La XXXII Volta a Peu a Pego.

     Quantes vegades estem tan ocupats amb el que ens pareix divertit i immediat, que li llevem temps al que és tambe important!
     Ens sol passar també quan correm, li donem més importància a les carreres dels caps de setmana que a l'entrenament diari o pensem moltes vegades més en entrenar que a descansar.

     Hi ha una anècdota que sempre manté la seua actualitat, i és la del llenyater que va anar a buscar treball.
El primer dia el capatàs li va entregar una destral, assignant-li una zona espessa d'arbres. L'home va eixir entusiasmat i va tallar díhuit arbres.
El capatàs el va felicitar, invitant-lo a continuar esforçant-se. Molt content, el llenyater se'n va anar ben enjorn al llit, decidit que l'endemà milloraria la seua pròpia marca.
Bé de bon matí estava ja treballant àrduament en el bosc. No obstant això, no va aconseguir tallar més que quinze arbres.
“Que rar, he d'haver-me-hi haver cansat”, va pensar, i va decidir gitar-se a penes va fosquejar. A l'alba, va eixir decidit a batre la seua marca de díhuit arbres.
No obstant això, eixe dia no va arribar ni a la mitat. I a l'altre dia van ser set, després cinc, i l'últim dia va estar lluitant tota la vesprada fins a aconseguir a penes tombar un segon arbre.
Molt mortificat, pensant en el que el seu capatàs li diria, el llenyater li va comptar el que li estava passant, i li va jurar i va perjurar que ell s'esforçava fins a l'esgotament.
Va ser llavors quan el capatàs li va preguntar: “I la teua destral, quan la vas esmolar l'última vegada?”
“Esmolar-la? Ni tan sols vaig pensar en això, no vaig perdre temps a esmolar-la, estava massa ocupat tallant arbres!”
     I jo et pregunte, t'invite a pensar: Quina és la destral, eixa destral que no estàs prenent temps per a esmolar-la? En què estàs ocupant el teu temps, a què li estàs prestant atenció? Tal vegada estàs tan ocupat a voler aconseguir coses, a fer coses, a arribar al final d'un camí i aconseguir la meta que t'has traçat, que t'oblides de disfrutar el paisatge que vas trobant!


     La destral de Dorsal 19 és participar en el Circuit a peu de la Marina Alta però hem d'esmolar la XXXII Volta a Peu a Pego pa què tot este perfecte, perquè encara que no ho parega les dos coses estan unides, són almenys fins ara, inseparables.
     De moment, un any més estem units a la Volta a Peu a Pego, el que ens obliga a intentar millorar-la, hi ha que cada edició siga millor que l'anterior i que el pas del temps no pose la pols de la rutina en ella. 
     Sí, ja sé que desitjaríem tindre més possibilitats per ha millorar i que tant de bo no ens estiguérem acostant a la ultima edició però les coses, arriben com arriben, i ha pesar que estem en un mal moment o en un moment difícil, anem hi ha intentar un any més que la Volta a Peu a Pego siga una bona carrera que faça honor a eixos 32 anys en què ens ha acompanyat.
     Hem d'intentar no ofegar-nos mútuament, la Volta a Peu no ha d'ofegar a Dorsal 19, cada una té la seua idiosincràsia, els seus trets, característiques, etc., distintius i propis. Però per ara i des de fa molts anys estem units i mentres continue així hauríem d'intentar millorar les dos.
     Però, no se “sufoquem”, no vullguen veure amb açò el final d'un cicle, però cal estar alerta davant del pes de la crisi econòmica per la que estem passant. No oblidem que no som perfectes. Per això cal tindre una actitud contínua de superació, per a eixir dels clots.
     El món en què vivim no ajuda a la XXXII Volta a Peu a Pego. Dorsal 19 intentara lluitar contra el món però sense morir en l'intent.

     Ja veuen, ma eixit un sermó de nou. És un vici que tinc des de fa anys. Però no es podeu imaginar l'alegria que sent al veure que Dorsal 19 contínua sent un any més l'ànima de la XXXII Volta a Peu a Pego.

dijous, 13 de març de 2014

Els artistes de la carrera a peu

     El XVIII Circuit a peu Marina Alta ja ha començat i esta vegada he vist els “bous” des de la barrera, quan vas d'espectador si obris bé els ulls i eres observador pots veure moltes coses i entre tant de corredor pots diferenciar moltes classes de corredors. Els he vist que mentres corren s'agraden, estan enamorats de si mateixos. Els he vist també que quan corren ho fan de cara a la “galeria” que es veja que són esportistes. També he vist als que quan corren fan l'amor a la carrera a peu, estan disfrutant amb la carrera. 


     Per descomptat, no és difícil discernir de qui vaig ha parlar. Aquell que fa l'amor a la carrera a peu, per descomptat, és el que millor honra a este esport i arranca energia d'algun lloc més profund.
     I fa açò per que inclús sense saber-ho és un artista, capaç de traure d'ella el millor que té, són artistes de la carrera a peu. El que fa un bon artista -siga cantant, escriptor, pintor, artesà, fuster o jardiner- és connectar amb les forces profundes que hi ha en el cor de les coses i traure-les per a crear alguna cosa que siga única, verdadera, bona, bella. Al fi la creativitat no és sobre la persona que fa la creació. És sobre l'obra que realitza.
     Molts de vosaltres els haureu vist, i els haureu vist en les tres fases, en els preliminars, en l'elaboració i en l'èxtasi final. Fan l'amor.

     A molts corredors els succeïx, preparar una carrera significa entrenar unes quantes setmanes abans. Significa acariciar dolçament i suaument la idea del que pensem fer. Significa imaginar i somiar cada moviment del nostre cos i de totes les corbes amb les seues pujades i baixades, tancar els ulls i poder recórrer tot el circuit, saber on és més suau per a poder-lo acariciar, on accelerar i on no podem tocar ni atacar i és que no podem deixar res a l'atzar encara que eixe dia siga fàcil que seguim al nostre instint més primitiu i salvatge. Igual que abans de fer l'amor, quan ens trobem davant de la línia d'eixida i l'adrenalina s'apodera de nosaltres, tots els nostres músculs treballen al mateix temps, les pupil·les es dilaten, el frenesí i l'excitació arriben fins al cel i som un embolic de nervis que no veuen l'hora de fondre's.


     Després de mesos de preparació finalment arriba el fatídic moment. Donen l'eixida, comencem donant el millor de nosaltres, correm, ens preocupem, procurem no perdre el ritme, ara amb suavitat, ara més ràpid. En eixos moments la nostra ment viatja lleugera, només pensaments positius ja que no volem que després de tant d'entrenament res ens moleste. Però, el destí és bromista, i de tant en tant tenim algun pensament negatiu, alguna preocupació ressorgix i obri una porta en la nostra ment per on van entrant sensacions panolis que estan fora de lloc i si els fem cas el resultat és terrible, abandonem la carrera i fallem en l'acte final i no anem ha ser capaços de rematar la carrera, amb gran desil·lusió ja siga del nostre club o de la nostra companya o company. Però si podem mantindre a ratlla les nostres preocupacions i tot funciona sense problemes, gest després de gest, carícia a carícia, pas a pas, murmuri darrere de murmuri, amb gran plaer ens acostem a la línia de meta.


     Estem acabant, ens divertim, hem corregut, ara la meta esta molt, molt prop. Ens assegurem que tot funcione correctament, l'últim tram de la carrera sol ser el més bell, és aquell on en els ulls i en els nostres llavis un somriure ens il·lumina. Accelerem, el nostre ritme és més seductor més lleuger, ens movem en sincronia completa i el nostre nivell d'excitació arriba al seu punt màxim just abans de la línia de meta. La creuem i ací és quan s'arriba a l'èxtasi del corredor.  Ah ah… alliberament, que felicitat que sensació única i incomparable. Estem cansats i esgotats, però l'única cosa que volem és relaxar-nos un moment amb un cigarret o sense ell i tornar a començar de nou.
     Cuantes vegades ens ha succeït una cosa pareguda a nosaltres i açò es veu moltes vegades en una carrera popular i és important per moltes raons.


     No tot són marques ni classificacions, moltes vegades mentres correm o a l'acabar notem que alguna cosa hem fet que ens ha agradat, que es important, alguna cosa hem creat, quelcom nou ha sorgit mentres corríem que té algun sentit, i així, generalment, callem i amaguem les nostres experiències perquè no podem fer el que fan els millors i només li donem valor als freds números de marques i de classificacions.
     Però eixa és una idea equivocada de la carrera a peu. Ens apuntem a les carreres, no perquè puguem guanyar o pujar al podi. Participem en les carreres perquè creem en nosaltres sensacions noves que ens omplin de satisfacció. Finalment, no és important que el que fem siga reconegut públicament, siga publicat o ens faça aconseguir un premi monetari. La creativitat és el seu propi premi. Quan tu actues com un artista, aconseguixes sentir-te artista, o, almenys, aconseguixes sentir una admirable energia divina.
     
Xábia
     
     Molts de vosaltres, ara estareu pensant “només ho puc fer una vegada cada mil” un corredor no pot convertir-se en cada carrera en un artista, i és fàcil que un poc de raó tingueu però jo vos he de contestar “rebaixeu el vostre nivell”.
     Tinc raó! No ens exigim tant, no siguem tan rigorosos amb els nostres resultats. No hauríem d'emmordassar les nostres energies creatives perquè no ens sentim particularment inspirats en esta carrera, o perquè no ens prenen amb serietat els nostres entrenaments, o perquè no podem aconseguir que algú parle de nosaltres, o perquè el que hem aconseguit en una carrera parega amateur o de segona categoria en comparació amb el que fan els millors. No correm, ni entrenem, ni competim, ni suem, ni acabem cansats, ni ens esforcem tant perquè ens reconeguen els nostres esforços i ser admirats per la gent. Ho fem per nosaltres, per a entrar en una dansa divina, per a connectar-nos al cor de les coses.

Anim Tino, encara que l'excusa és bona, recupera't prompte que el 16 de novembre anem hi ha tindre un   orgasme amb la marató.
     Si mirem les imatges d'entrada a meta de Xàbia podrem endevinar qui són els corredors artistes, els que li van fer l'amor a la carrera a peu, a tots ells, FELICITATS! 

diumenge, 9 de març de 2014

El Circuit a peu Marina Alta ¿algo més que carreres?

     Hui va ha començar un any més la Volta a la Marina, corredors de diferents pobles ens reunirem en Xàbia per a començar algo més que un circuit de carreres.

     Xàbia serà testimoni per primera vegada enguany del que ha de ser de veritat la carrera a peu en la Marina Alta, un lloc de trobada on poder dialogar i canviar impressions sobre la nostra afició i com no practicar-la.
      La Volta a la Marina no vol plegarse a les exigències del mercat ni convertint-se en una mera fàbrica de marques i classificacions, tenint en compte que la missió pròpia de les carreres populars és el servici apassionat als corredors perquè els siga fàcil practicar un esport saludable. Per això, intenta any rere any estudiar els greus problemes que tenen els corredors i buscar-los una solució, de manera que el Circuit a peu de la Marina Alta siga pionera en este gran món de la carrera a peu.
     Els clubs que organitzen estes carreres intenten primar no sols els valors atlètics si no també la formació integral de la persona, que integre l'esportivitat, camaraderia… i que busque la millora del corredor no sols en l'àmbit competitiu sinó en el purament humà. Només així, evitarem un món dominat per experts en marques, rècords, trofeus, classificacions…


     La missió d'un club popular de corredors no està completa si no aspira a ensenyar no sols a córrer sinó al “perquè” cal córrer, perquè els nostres clubs seran el que siguen els seus corredors i com es comporten.  L'esdevenidor de molts clubs no esta en el seu potencial econòmic sinó en mans dels que sàpien donar als corredors que vinguen raons per a córrer i raons per a millorar.
     El Circuit a peu Marina Alta esta altra vegada en marxa, i l'esta, intentant fugir de la tendència actual de convertir les carreres populars en una indústria, en un gran sistema industrial amb carreres cada vegada més planes, més ràpides, amb més corredors, amb millors marques, millors regals i amb un sistema estandarditzat d'organització de tal manera que en el futur siga indiferent córrer en un lloc o en un altre.
     El Circuit a peu de la Marina Alta estaria cridat a afavorir un altre tipus de carreres, cada una amb una personalitat pròpia, amb una forma diferent d'afrontar-la, amb un tàctica diferent i sense buscar necessàriament els resultats que només es poden mostrar amb els números.
     I com a nucli de les nostres carreres hauria de destacar la relació entre organitzador i corredor, que és on es juga la verdadera personalitat de cada carrera.
     Com a organitzadors no ens deuríem dedicar ha redactar un reglament on fóra impossible el seu trencament, ni establir uns sistemes ferreros de control per a controlar uns fets que tot corredor deuria saber respectar.


     Hi ha potser corredors que no saben que cal utilitzar un dorsal i que deu ser el propi, hi ha potser corredors que no saben que cal realitzar unes inscripcions i seguir unes normes tan bàsiques de conducta que no faria falta que estigueren reflectides en un reglament, perquè si n'hi ha ensenyem-los però no en les carreres desclassificant-los sinó en cada un dels seus entrenaments amb el seu club o els seus companys, és ací on realment cal educar perquè no tot ha de ser com millorar una marca sinó també com millorar com a persona.
     En este nou any que s'obri en Xàbia anem hi ha tindre gran quantitat d'informació, totes les carreres estan informatitzades amb una quantitat immensa de dades i imatges, on el flux d'informació de qualsevol tipus i a tot nivell circulara per Internet, sense límits de quantitat ni de qualitat, anem hi ha tindre l'edició amb més informació i més immediata, perquè els telèfons mòbils van ha llançar per tota la xarxa molta informació, així que tinguem atenció i fem un bon ús de tota esta era digital que per sort ens ha tocat viure. 
     Paraules, paraules i més paraules que poden paréixer fora de lloc però esta bé marcar-se uns objectius quan ens enfrontem a un esdeveniment que va ha agrupar tanta gent, que uns siguen organitzadors i altres corredors no és ni de bon tros un problema perquè esta separació consistix només en una distinció, que no és ni de bon tros una oposició i que no impedix tindre una participació més activa de tots en el respecte de les competències de cada u.

Anem allà! Comencem!

dissabte, 8 de març de 2014

El nostre futur

     No vaig estar en Oliva, és veritat, però he pogut veure les marques i estic meravellad o millor dit sorpres pel bon estat físic de Dorsal 19, jo, que ja tènia fetes les previsions per a la primavera em done compte que no hauria encertat així que no tinc una altra opció que tornar a replantejar-les.


     Puc endevinar el futur? Basat en l'experiència puc preveure alguna cosa del que succeirà, encara que la seguretat d'encertar depén de la major o menor connexió entre les nostres condicions presents i les futures. Així es fan les prediccions meteorològiques: s'estudia el present tenint en compte el passat, i es trauen conclusions més o menys precises sobre el futur.
     Però funciona igual amb la carrera a peu? O es falla igual que ho fa l'home del temps?
     Si considerem com les cites més importants per a enguany, la carrera del club en Villamalea i la Marató de València resulta que tots es troben en perfectes condicions, encara que em falta esbrinar allò que s'ha succeït a Batiste i Armando, jo que considerava que sent capaç de córrer a 4' 15'' en Villamalea i a 4' 45'' a València seria capaç de fer suar a molts resulta que hauré de canviar el meu pla d'entrenament per a no quedar tan despenjat.


     S'endevina el futur? No, no. Simplement em permet que la meua imaginació es distraga inventant faules, carreres, entrenaments i ritmes inventats per altres que tampoc coneixen el futur.
     Què succeiria si coneguérem el futur per complet? A banda de tranquil·litzar la nostra curiositat, la conseqüència principal seria deixar d'esforçar-se. ¿Per a què entrenar si faça el que faça ja sé el que passarà? Per açò, és millor no saber tant sobre el futur. 
     Hi ha algun mode de conéixer el que passara esta temporada? Hi ha un mode curiós de conéixer un poc del futur propi. Es requerix posseir i exercitar la virtut de la lleialtat. Esta virtut és l'hàbit de complir la paraula donada, els compromisos adquirits. En conseqüència, si una persona lleial es compromet a una cosa, endevina part del seu futur perquè sap que complirà la seua paraula. Per exemple, si jo em compromet a córrer al 100% en eixes carreres i normalment complisc amb la paraula donada, ja conec prou bé el que m'oferix el futur, en Villamalea i a València, correré a límit. Curiós.


     Però sempre és bo recordar dos veritats fonamentals, tan senzilles que pareix estrany que ens oblidem d'elles. La primera: per més voltes que donem per a reflexionar i encertar a l'hora de triar el que farem, no tindrem quasi mai tots els elements de juí en el nostre poder. Sempre hi ha coses que no comprenem bé, o que no és possible preveure, encara que recorreguem a tota la nostra experiència. 
     La segona: inclús una decisió presa després d'una bona estona de reflexió i estudi, després d'haver tingut en compte molts elements i circumstàncies, després d'haver consultat molts llibres i moltes pagines webs, no podem escapar a l'imprevisible de la vida, perquè no podem dominar el que els altres decidixen ni tampoc estan davall el nostre poder molts fenòmens naturals que no acabem de conéixer a fons.
     De moment, ens guardem les marques d'Oliva i les compararem amb les de Xàbia dema i després ja veurem com esta el pati.


     Una cosa clara ja sabem d'allò que s'ha succeït en Oliva, els trofeus aconseguits, Màxim torna ha pujar al podi i ho fa a lo gran perquè va ser segon de la general, un gran lloc tenint en compte que va córrer la marató de Sevilla. Però va haver-hi altres pegolins que també van pujar, Laura segona en la general i Pascual tercer de la seua categoria en la quarta.
     Jorge Alcaraz també va pujar a arreplegar el seu trofeu en el circuit de cross que esta corrent a Alacant, i és que les distàncies curtes és el que millor li funciona.
     Un altre fet que no necessita que recorreguem a l'endevinació ni a profecies és el retorn de Bay a les carreres, ja era hora, la seua presència sempre és un estimul per a nosaltres.
     No recorrerem a l'endevinació, ni als horòscops, ni a l'astrologia, ni a la quiromància, ni a la interpretació de presagis i de sorts, ni a "mèdiums", sinó que ens dedicarem ha estudiar les marques, els entrenaments i hi ha realitzar un bon entrenament per a poder estar en el millor estat de forma possible en les dates importants i això dependrà de nosaltres, del que decidim fer per a entrenar i del sistema que triem després de comprovar les nostres característiques i forma física. 


     Per desgràcia, és ací on més ens agradaria ser endevins, perquè tots voldríem prendre la decisió justa, eixa que evitaria que ens equivocàrem.
     No obstant això, precisament estes decisions, per dependre exclusivament de nosaltres, no poden ser determinats per un endeví, perquè, en cas contrari, no dependrien de mi, no serien les meues decisions. No entrenare els dilluns perquè ho diuen les estreles, sinó perquè decidisc fer-ho o no fer-ho. El “destí” no ha determinat en res la meua llibertat: sóc jo el que trie, encara que després puga queixar-me per haver fet açò o allò altre. Sóc jo el responsable d'haver-me fet cas.

dissabte, 1 de març de 2014

Me´n vaig de carnestoltes

     Difícil cap de setmana per a Dorsal 19, dissabte de carnestoltes i diumenge de carrera en Oliva. El carnestoltes s'ha convertit a Pego en una tradició i acudir el diumenge a una carrera tan volguda per nosaltres com la Mitja Marató d'Oliva és un xicotet problema.


     Però intentarem passar-ho bé els dos dies, la clau pot estar a saber gaudir i divertir-se durant el carnestoltes. No hauria de ser necessàriament esta nit el “regne del desorde”.
     Poguera paréixer que el carnestoltes és només la celebració dels bacanals romans, orgies de vi, embriaguesa i desenfreno, que la “carn” (carn-val) ho val tot, com eren les festes romanes en honor de Saturn, les Saturnalias, en les que durant diversos dies es vivia en una atmosfera d'eufòria i exaltació. Es donava llibertat als esclaus i s'elegia entre les classes inferiors al rei dels bufons, que governava un món al revés, incitant el seu seguici a ballar, a divertir-se i a disfressar-se de les diverses formes. S'invertien els conceptes: l'amo es disfressava d'esclau, l'home de dona, el llibertí de purità, el vell de xiquet. Tot en aquells dies pareixia un món al revés, ja que els amos servien als esclaus, invertint-se l'orde social.


     Si seguim el carnestoltes en honor de Saturn se'ns pot complicar la carrera en Oliva, ens convé més un carnestoltes seguint la seua expressió llatina que significa 'adéu a la carn', i indica els últims dies en què es podia menjar carn abans d'entrar en l'època arreplegada i austera de la Quaresma.
     Preparem un bo sopar on la carn siga la protagonista, acompanyem-la amb un bon vi i després isquem a celebrar el “adéu a la carn”, si podem recobrem els valors artístics i culturals del nostre poble i posem-los de manifest esta nit. Pense que quan les festes es mantenen en els seus cànons, la moral en el seu lloc i el respecte, les festes són belles. I tot el que es bell, lloable i bo val la pena que es cultive en el nostre poble fins a l'extrem. Lo chabacano espanta a tot el que tinga una sensibilitat normal. Un poble sense alegria sana, és un poble trist, deia Demòcrit.

     Ho sent per Oliva, però a mi m'agrada el carnestoltes. La disfressa, la xaranga, per a trencar la rutina i oblidar les preocupacions durant un estona. La nostra naturalesa llatina tendix a la vacació, a la reunió social, a la desinhibició, a la disfressa com a recreació d'un altre jo, amb el que ens convertim en el que voldríem ser, inclús en una burla de nosaltres mateixos, de la nostra pobra condició humana. El carnestoltes ens permet prendre forces després d'una marató de Sevilla un poc trista i davant de la llarga Volta a la Marina que ens espera amb tants dissabtes en què la carrera a peu serà la protagonista.
     


     Perquè el carnestoltes no sols és desgavell i paganisme, com van decidir creure els quaranta anys de censura, sinó una festa per a tots en mitat de l'hivern, quan el fred i la Mitja d'Oliva invita a quedar-se a l'abric de la taula de braser però el cos exigix música, dansa, acudit i rialla. Per això no entenc la persistència d'alguns a l'hora de convertir el carnestoltes en un afront religiós, vinga a disfressar-se de bisbes, capellans i monges –poca imaginació, sempre la mateixa matraca–, encabotats a burlar-se del que molts consideren sagrat. Per què convertir l'alegria en provocació? Tinguem la festa en pau. Deixem tranquil·les les sagristies, la intimitat dels credos, i isquem als carrers a omplir-nos els pulmons de ganes de viure.

     Bo, me'n vaig ja de carnestoltes i encara que demà no podré estar en Oliva per culpa de Sevilla esta nit sopar, música, disfressa i moltes rialles.  

La marató de Sevilla 2014

     No va anar perfecta per a Dorsal 19 la marató de Sevilla, és veritat, però la perfecció a la què moltes vegades aspirem és un mite i una fantasia, les persones no som –ni serem- perfectes.
     La marató de Sevilla va estar bé per al Dorsal 19 sobretot per a Cosmas Kiplimo Lagat que portant el 19 va aconseguir una victòria impressionant batent el rècord de la prova amb 2h08:33, i confirma com és de maratonià un Dorsal 19.


     S'unix així a tots els que portem el Dorsal 19 allí a on correm, Cosmas Kiplimo Lagat és ja un altre dels corredors a guanyar una marató amb un Dorsal 19, primer va ser Dorando Pietri a Londres, després Rod Dixon a Nova York i ara Kiplimo Lagat a Sevilla.
     Però hi havia altres quatre, Dorsal 19 va estar ben representat cobrint tot el ventall de possibilitats en una marató.


     Vam guanyar amb Kiplimo Lagat i vam aconseguir el rècord de la carrera, amb Màxim Folques vam confirmar la bona salut que té la marató a Pego, amb Ferran Mas vam aconseguir fer més gran la pitjor marca de la temporada, amb Carmen Sala vam demostrar que “fins a la cua tot és bou” i amb Vicent Sala demostrarem que “soldat que fuig servix per a una altra guerra”.
     Traiem moltes coses positives de Sevilla, no cal ser victimista ni arribar a la desesperació, al ploriqueig, al va conformisme davant de l'infortuni. I anem ha lluitar per millorar en les vinents maratons, ha posar entusiasme, no som d'eixos corredors que ens agrade exhibir les nostres desgràcies ni descriure els patiments que suportem.


     Hi ha bàsicament dos maneres de tractar una desil·lusió. La primera és assumir la pròpia culpa i traure les conclusions que puguen emportar-nos a aprendre d'eixe entropessó. La segona, que no anem ha utilitzar, és afanar-se a culpar a altres, buscar bravament responsables de la nostra adversitat. De la primera forma, anem ha adquirir experiència per a superar eixa decepció; de la segona, ens disposaríem a tornar a caure fàcilment en ella, tornant a culpar a altres i eludint un sa examen de les nostres responsabilitats.
     Tot en esta vida té una explicació, ens agrade més o menys, massa entrenament pot tindre Màxim, poc Carmen, relaxar l'entrenament les ultimes setmanes Ferran i tal vegada massa ganes Vicent.


     Però la marca no ho és tot en una marató, hi ha molts entrenaments divertits que recordar, molts moments alegres preparant el viatge, dos dies intensos a Sevilla.
   La carrera a peu, i inclús més la marató, està ple de reptes, de somnis, d'esperances, d'esforços, de lluites. A vegades, aconseguim el nostre objectiu: aconseguim una marca personal o aconseguim el temps que volíem.
     Altres vegades, l'esforç no va ser suficient per a aconseguir el que perseguíem. La derrota ha cridat a les nostres portes. És llavors quan plorem perquè l'entrenament no va aconseguir l'efecte desitjat, perquè la marató que tant esperàvem ha passat sense donar-nos el que buscàvem, perquè una lesió es va encreuar en el nostre camí i va canviar completament els plans que teníem entre les mans.


     Cada victòria, cada derrota, afecta en major o menor mesura a les persones. Normalment la victòria genera una sensació d'alegria, de triomf, d'optimisme. La derrota, en canvi, pot desencadenar sentiments d'amargor, frustració, desengany i apatia.
     Altres corredors de Dorsal 19 estaran en les maratons de Barcelona, Paris i Madrid amb les seues alegries, les seues presses, les seues llàgrimes, els seus moments d'amarga monotonia o de victòria i de dita, la marató contínua.

     Máximo tornarà a intentar en una altra marató acostar-se a les dos hores i mitja, tal vegada València 2014. Carmen, no se, tal vegada no la tornem a veure una altra vegada corrent una marató encara que “mai digues mai de la vida”. Ferran i Vicent d'assegur intentaran les 3 hores i 20 minuts el 16 de novembre del 2014.
La marató de Sevilla 2014 ha mort, visca la MARATÓ.


MAXIMO FOLQUES LORENTE.- 02:44:16.
FERRAN MAS SISCAR.- 03:46:33.
CARMEN SALA.-  Va abandonar.
VICENT SALA.- No va participar.