IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dijous, 20 de febrer de 2014

Empatia

     En la nostra vida normal, en els nostres entrenaments i en les nostres carreres de cada dia, estem invariablement tan preocupats per nosaltres, que ens és difícil aplicar a altres la mateixa realitat i valor que ens donem a nosaltres mateixos. En resum, ens és difícil identificar-nos mentalment i afectivament amb els nostres companys, perquè estem molt concentrats en les nostres carreres i entrenaments.


      Segons Freud, estem per sempre tan preocupats de nosaltres mateixos que som incapaços de veure les vides d'altres exactament tan reals com les nostres.
     Si això és cert -i sens dubte hi ha veritat en això- llavors no és sorprenent que ens coste veure, sentir i comprendre les marques i les carreres dels altres.
     Este cap de setmana tres carreres, la Granadella, Benifaió i la Font d'en Carros on els nostres corredors han participat i tots hauran acabat contents -o no- amb una experiència i satisfacció difícil de comparar amb la que haurem sentit cada un de nosaltres.
     Posar-se en la pell de l'altre és difícil, és difícil oblidar-nos de les nostres experiències i ser totalment objectius quan valorem les actuacions dels nostres companys.
     És dur ser purament altruista. I… és especialment dur superar açò.
     És fàcil lloar, exalçar, inclús admirar amb paraules als altres, també ho és criticar, el difícil és comprendre-ho i sentir-ho, fer-ho nostre. Són conceptes diferents.


     El poder exercitar l'empatia amb els altres, col·locant-se, a dir popular, en les sabates de l'altre, ens vindria molt bé a l'hora de comprendre així com valorar les marques i les carreres. En cas contrari ens quedem amb el valor matemàtic dels temps.
      Com valore les carreres d'este cap de setmana? Pels trofeus, l'important és participar, per la classificació, marca personal etc.…
     El millor tal vegada siga lloar, ja que s'ha tornat costum, en alguns ambients, la crítica constant i sonant. La crítica negativa s'ha convertit en esport popular i tant els mitjans de comunicació com la gent mateixa s'afanyen, en més d'un cas, a jutjar, sentenciar i condemnar sense tan sols prendre's el treball de corroborar dades, fets i realitats.
     Parlar bé dels corredors dels nostres clubs i dels nostres companys és una tasca prou senzilla. És molt fàcil lloar a qui ens lloa, perquè d'alguna manera ens sentim correspostos en el nostre desig. Però no és tan senzill quan hem de donar opinions que vagen en sentit contrari.
     És bo dir les coses clares, no?
     Per descomptat. Però cal trobar també un sensat equilibri entre la hipocresia i el que podríem anomenar —mal anomenat— excés de sinceritat. Perquè es pot ser cortés sense adular, sincer sense tosquedat, i fidel als propis principis sense ofendre feixugament als altres.


    Dir la veritat que no resulta convenient revelar, o a qui no es deu, o en moment inadequat, més que mostra de sinceritat sol ser carència de sensatesa.
     Escriure o tirar fora la primera cosa que a un se li passa pel cap, sense a penes pensar-ho, o deixar escapar els impulsos i sentiments més primaris indiscriminadament, no pot considerar-se un acte virtuós de sinceritat. La sinceritat no és un simple desenfrenament verbal.
     Llavors, lloar els temps dels corredors de Dorsal 19 en Benifaió esta bé perquè tots es van esforçar i van realitzar una excel·lent carrera i lloar als corredors de Dorsal 19 per la forma amb què van córrer en la Granadella, és bo i esta bé.
     Però sóc sincer?
     Potser no es deurien haver estalviat eixes bones marques Carmen i Máximo sabent com saben que diumenge que ve han de córrer la Marató de Sevilla, potser no es deuria haver estalviat eixa bona marca Pascual sabent que la seua esquena li ho estarà recordant durant dies o setmanes, potser Jorge no sap que les mitges maratons són una distància en què no hauria de competir, potser Vicent no sàvia que es recuperaria millor de la seua cuixa si s'haguera dedicat només ha aplaudir i animar, potser Alberto, bo Alberto ho va fer perfecte.


     Potser, Què feien tots els corredors de Dorsal 19 fent bots de mata en mata, de penya en penya per la muntanya de la Granadella? Potser no saben que una caiguda els pot provocar una lesió, potser no saben que els seus tendons ja no estan per a tants bots i quan saben que el Circuit de la Marina esta a punt de començar.
     Potser, els que van estar en la Font … bo no cal continuar, criticar és molt fàcil sempre.
     Cal dir el que es pensa, però també s'ha de pensar el que es diu.
     Quina opinió és millor? Quina és la verdadera? Potser les dos són bones?
     Sabem que la paraula és l'expressió oral del que pensem.          D'ací que, per llei natural, allò que jo expresse és una cosa que hi ha de coincidir amb el que pense. Si la meua paraula no reflectix el que estic pensant, estic violentant l'orde natural de les coses, vaig contra natura. Per això es diu que la mentida és intrínsecament roïna, és a dir, no és roïna perquè algú la prohibisca, sinó que és roïna en si mateixa. I una cosa que és roín no pot produir res bo, encara que siguen molt bones les intencions de qui actua.
     Com veieu complicada esta la cosa.


     El més sensat és promoure els comentaris positius dins d'un club. Alguns dels conflictes dins d'un club o entre corredors poden sorgir d'alguna paraula feridora, de frases iròniques o comentaris negatius, etc. La influència que rebem d'alguns mitjans de comunicació ens pot induir a comportar-nos d'esta manera. Basta encendre la televisió per a veure com s'insulten els membres de distints partits polítics, com s'exageren els errors i defectes dels altres. El 90% de les telenovel·les ens mostren com sorgixen les intrigues familiars, en molts casos degudes a la mentida, a la calúmnia i a la difamació.
     Es pot crear un ambient molt positiu si al veure els resultats dels nostres companys, en compte de criticar les seues marques, comentem allò que hem trobat de bo en eixa carrera.      Parlar ben no significa mentir, no significa adular, comporta més aïna reconéixer les qualitats i virtuts dels altres.
     És important silenciar els defectes dels altres. En alguns ambients el xafardeig és el tema de murmuració de tots els dies. Esta és la influència que rebem diàriament gràcies a les “revistes del cor” i a certs programes televisius que únicament busquen ventilar les intimitats dels altres.

La Granadella.
     Si un dia es planteja mal una carrera o un entrenament, podem silenciar este defecte i aconsellar a eixe corredor. Si el meu company de club va fracassar a l'intentar aconseguir la seua marca personal, no tinc per què anar-ho pregonant a tot el món, més aïna podria comentar els aspectes positius que ha tingut la seua carrera. I si no tinc gens bo que dir, el millor és callar. Silenciar els errors no significa fer-se de la “vista grossa”, més aïna estipula que es comente alguna cosa només amb qui pot posar solució al problema. No significa aprovar els errors i defectes: es busca més aïna combatre l'error, però al mateix temps conservar la bona fama de qui el comet.
     Com veieu una altra vegada una entrada llarga, però parlar sempre bé de les nostres carreres no és fàcil i fer una bona critica tampoc ho és, però en açò estem i anem passant.

Per cert, Ana torna ha ser segona.
     El diumenge que ve moltes altres carreres entre elles la Marató de Sevilla amb el que representa per a tot corredor córrer els 42195 metres, allí també estarem representats i les experiències que els nostres corredors puguen sentir abans, durant i després, intentarem contar-les sempre des del nostre punt de vista encara que la realitat de cada un es quedara en cada corredor.

VI Mija Marató Roquette Benifaió.
Maximo Folques.- 01:16:45.
Carmen Sala.- 01:26:03.
Pascual Sendra.- 01:34:18.
Alberto Pons.- 01:34:55.

Jorge Alcaraz.- 01:51:36.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Recupararse pal Circuit de la Marina.

     L'altre dia no vaig posar les marques ni els corredors que van participar en Palmera perquè em van arribar tard les classificacions, però “mai tarda, qui arriba” i encara que el temps se m'acaba hui torne ha recuperar-lo.

Palmera.
      La carrera de Palmera ens pot anar donant ja pistes de com ens n'anem hi ha trobar en la Volta a la Marina, hem pogut veure que l'entrenament d'este hivern esta donant els seus fruits i els corredors de Dorsal 19 es van trobant cada vegada més ràpids.
     Els objectius són molt diversos perquè tenim a molts corredors que estan preparant algunes maratons i que estan suportant una elevada quantitat de quilòmetres setmanals i encara no podem saber quin serà el seu rendiment en les carreres de la Marina.
     La majoria de nosaltres estem utilitzant estes carreres com a preparació per a la Volta a la Marina però els que van ha córrer la marató de Sevilla van ha haver de realitzar una bona recuperació per a poder estar en condicions per ha córrer la carrera de Xabia, que no competir-la.
     Esta entrada va ha ser llarga perquè tinc algunes coses que comentar sobre la recuperació, si la recuperació ha de ser tranquil·la també ho ha de ser esta lectura.
     Poc hem escrit sobre la recuperació després d'una marató ja que generalment ens prenem unes setmanes de descans, però és bo conéixer com ens podem recuperar millor.


     En principi podríem veure dos diferències, si acabem la marató completament trencats o si l'acabem sense que perdem el ritme en els últims quilòmetres.
     Basant-se en açò el temps de recuperació és diferent sobretot muscularment
     És este aspecte el que determina la duració de la recuperació mentres que en l'aspecte energètic ens podem recuperar en sis o huit dies el muscular podem necessitar unes quantes setmanes.
     És clar que els circuits plans amb poques revoltes són menys difícils per a córrer i podríem pensar que causen menys danys musculars, i és curiós que, els recorreguts amb lleugeres pujades, que aparentment poden paréixer perjudicials, resulten ser els que causen menor fatiga muscular perquè les variacions de la pendent determina que amen alternant els grups musculars. Les lleugeres pujades i baixades en el circuit impliquen diferent utilització i diferent amplitud articular determinant així una alternança de la tensió del múscul, en resum que ens repartim l'esforç entre més grups musculars.
     Una altra història són les llargues i dures pujades a les què seguixen les baixades, que són les que ens trencaran les cames.
     Per això hi ha maratons que tenint un alguns desnivells ens resulten menys estressants muscularment encara que siguen més complicats per a mantindre ritmes.
     Una altra cosa curiosa és que si la marató s'ha corregut amb condicions atmosfèriques adverses (molta calor i humida o molt de fred) la recuperació és més curta encara que l'esforç en la carrera siga molt elevat. Açò s'explica amb la impossibilitat de part del nostre organisme de donar el seu màxim potencial a causa dels factors climàtics.

Esta ací la revolució en l'entrenament de la MARATÓ?.
     Com la vinent marató és el diumenge que ve a Sevilla, és plana i no anem hi ha tindre problemes climàtics, si realitzem una bona marca el nostre desgast serà majúscul així que començarem a recuperar només creuar la meta.
     Buscarem aigua o begudes energètiques i ha beure, a vegades a causa de l'esforç l'aparell digestiu no tolera la ingestió de líquids ni de res sòlid, llavors si ens succeïx açò beurem en funció de la tolerància del nostre embafe prenent xicotets glops en compte d'una gran quantitat de beguda cada vegada.
     Haurem de triar begudes amb alta concentració de sucre i evitar les que siguen baixes en calories encara que és probable que durant la primera hora no ens abellisca res, llavors la botella d'aigua al costat i prenent xicotets glops.
     Cal tindre present, si no hem tingut nàusees ni marejos, que en la segona i tercera hora després de la marató és quan el nostre organismes esta particularment preparat per a assimilar l'energia que ha perdut durant la carrera. Les cèl·lules són particularment receptives ha absorbir qualsevol element energètic i és per això el moment ideal per a recuperar-se.
     Normalment la sensació de fam sol desaparéixer i sol aparéixer després de les tres o quatre hores següents és llavors el moment de menjar, l'ideal seria menjar hidrats de carboni, arròs o pasta, sense saciar-se i evitant en la mesura que es puga les proteïnes perquè ens causaran una digestió pesada i ens retardara la recuperació.


     Una recuperació ideal seria recuperar també ràpidament les proteïnes i per a això el millor és utilitzar els complements o begudes que continguen aminoàcids encara que açò representa una xicoteta complicació en la busca del producte que ens deurem prendre i pense que per al nostre nivell no val la pena complicar-se la vida.
     La fruita és ideal ja que ens aporta ensucres, sals minerals, vitamines i molta aigua i un altre producte també ideal són els gelats que tenen molt de sucre i aigua però sobretot són molt agradables de pendre.
     Haurem d'evitar la cervesa amb alcohol i el café perquè tendiran a deshidratar-nos.
     I les nostres cames, que fem amb elles?, pues quan acabem deurem no cansar-les estant molt de temps de peu. També seria ideal refrescar-les amb aigua fresca per a limitar el procés inflamatori dels músculs i tendons, hi ha maratons que compten amb poals d'aigua amb gel que si es pot suportar és interessant, encara que jo em conforme de refrescar-les.
     Una cosa que a mi no m'agrada, res més acabar és fer estirades o qualsevol tipus de massatge perquè pense que els músculs estan molt fatigats i són molt difícils de relaxar. Només a la nit, abans d'anar-nos-en ha dormir és bo fer una banyera amb aigua calenta i a més l'efecte relaxant ens permetrà dormir millor.

     Si ens dolgueren molt les cames abans de dormir una aspirina ve bé per a reduir l'estrés dels músculs, tendons i lligaments.
     I al matí següent, normalment despres de alçar-me del llit sentiré les cames arruïnades, ah se m'oblidava durant els tres dies següents cal alimentar-se igual que els tres dies anteriors amb molts hidrats de carboni, bo continuem amb les meues cames amb el efecte marbre i molt dolorides, encara que després de caminar un poc i encara que romandran els dolors notarem com van millorant.
     Si he corregut malament la marató tindré serioses dificultats per a baixar les escales però si l'he acabat bé notare un lleuger dolor generalitzat en les cames degut a la gran quantitat de xafades que hem realitzat i no tindrem molta dificultat per a caminar.
      S'ha de córrer o no, el dia després de la marató? És esta una gran pregunta. A mi, quan puc trobe interessant trotar alguns minuts molt tranquil·lament, millor sobre herba o pista, ja que l'exercici bla estimula el flux de sang en les cames i és útil per a netejar els nostres músculs de les restes de la fatiga. Notarem que després d'alguns minuts de carrera suau les nostres cames es troben més lleugeres en cas contrari és millor parar per a evitar crear més estrés muscular.
     Sabent que un poc d'activitat física en les nostres cames facilita la recuperació podem agafar la bicicleta o millor nadar. En este cas, l'acció de l'aigua sobre les nostres cames exercix un lleuger i beneficiós massatge, millor inclús un hidromassatge i com no un bon massatge relaxant. Com ens tocara viatge de tornada realitzarem el que puguem.
     El segon dia, el dimarts, repòs, és esta una regla que no m'agrada botar-me perquè els  nostres músculs necessiten molt eixes 24 hores de descans per a eliminar al màxim la fatiga.
     El dimecres continuarem com el dilluns, massatge si podem, accions defatigans com a hidromassatges, banyera amb aigua calenta, realitzar algunes estirades encara que molt suaus pa que els nostres músculs tornen a la seua longitud normal. Podem córrer però molt lentament i pocs minuts.
     Recordem que ens estem recuperant d'una marató, un poc d'activitat física és bona i encara que pensem que estiguem recuperats i la nostra ment ens diga que ja podem entrenar normalment, sobretot al què hagen realitzat una bona marató, no és cert, haurem de continuar així la primera setmana. Ja se que a molts els agradara córrer la Mitja d'Oliva i que pensaran que s'han recuperat però només serà una recuperació psicològica i no muscular.


     Continuem per tant recuperant-nos, activitat física suau.
     No sols poden tindre ganes d'entrenar o de competir els que han realitzat una bona marató sinó els que no hem acabat com volguérem podem caure en la temptació de tornar hi ha entrenar fort per a recuperar-nos prompte del xicotet desastre.
     Ja siga d'una forma o una altra no hem d'exagerar i tindre el cap fred i si hem corregut a Sevilla hem de descansar en Oliva, i anar nomes ha animar als nostres companys, ja que sinó tindrem un davallada física al voltant de 10 dies després.
     Recordem la primera setmana per a recuperar, exercicis fàcils i que no representen cap esforç pues la primera setmana després de Sevilla és també la primera setmana per a la marató de València.
     La segona setmana ja podem realitzar alguns entrenaments amb alguna variació d'intensitat encara breu i poc intensa sense acostar-nos al ritme de marató.
     Hi ha una regla no escrita que diu que els populars no deurien córrer a ritme de competició fins passats tants dies com a quilòmetres ha tingut la carrera, així que si voldríem fer cas d'este consell hauríem d'esperar 42 dies per a arribar a eixa intensitat d'entrenament.
     He centrat tota esta entrada a Sevilla i Oliva per ser les més pròximes però el mateix servix per a la marató de Barcelona i la de Madrid.
La gran Ana un altra vegada al podium.
      Acabe esta llarga entrada amb els resultats de la carrera de Palmera i la felicitació a Ana González que es classifiqua segona en la seua carrera i que contínua amb la seua preparació per a la Volta a la Marina.
PALMERA.


diumenge, 9 de febrer de 2014

El XVIII Circuit a Peu Marina Alta, ja esta açi














     Dimecres passat es presentà la XVIII Volta a la Marina o com s'anomena en la seua denominació oficial XVIII Circuit a Peu Marina Alta i com des de fa 18 anys sent un poc de nerviosisme perquè descobrisc que hi ha moltes coses per  fer.

     D'alguna manera, els clubs ens trobem davant de diversos ovulets de llana enredats, dels que cal anar tirant fins a cabdellar-los per separat; treball de xinesos. No obstant això, l'esperança que en uns mesos començàrem a contemplar els resultats ens ajuda a prendre aire i començar, a poc a poc, a desnugar semblant caos organitzatiu.
     En el 2014 van hi ha formar part de la Volta a la Marina, perdó, Circuit a Peu Marina Alta, 10 pobles amb les seues respectives carreres amb què aconseguirem un rècord de representació dels municipis de la comarca.

Gran Fons d'Ondara.
     L'auge de la carrera a peu fa possible que cada vegada siguen més les carreres que s'organitzen en la nostra comarca pel que inclús queden pobles que no estan representats en este Circuit com són la Xara, Benidoleig, Dénia i Orba, el que fa que existisca una bona base per a poder confiar en una llarga vida a este Circuit.
     Davant del panorama que ens rodeja, no obstant això, és necessari començar amb empenta, continuar amb empenta i finalitzar la tasca amb l'empenta renovada. I no em referisc només a la crisi econòmica, una eventualitat de què eixirem més o meyns mal parats. Pense en el treball que ens queda per realitzar als organitzadors, en el nostre circuit, en els nostres avituallaments, en els permisos i assegurances que hem d'anar concretant en estos dies.
     És hora ja d'anar reunint a eixe xicotet grup de persones que any rere any es comprometen que la Volta a Peu es duga a terme.
     El treball en equip és la base de tota organització en una carrera, tant per al treball que realitzen els socis, com el que realitzen els membres de l'ajuntament.
     L'esforç individual de cada un de nosaltres no garantix bons resultats, estos s'aconseguixen cooperant, compartint informació i coneixements, “dos caps pensen millor que un”.

Mitja de Sueca.
     Així que ens hem de posar ja hi ha treballar perquè el 3 de maig d'este 2014 puguem una vegada més tindre una carrera a Pego.
     “Si vols fer una cosa bé, fes-ho tu mateix” Quina frase tan contundent, tan directa, tan senzilla i tan… errònia!
     Hi ha una millor: si vols fer una cosa gran, meravellósa i duradora, busca un bon equip.
     L'equip encarregat d'organitzar el Circuit a Peu Marina Alta ja porta mesos preparant el circuit i el seu treball es pot dir que acaba el dimecres passat amb la presentació, ara li toca el torn als clubs triar el seu equip per a organitzar la seua carrera.
     Les inscripcions al circuit ja estan obertes, ara li toca als clubs donar continuïtat a tot el treball que ha realitzat la junta encarregada de posar en marxa el circuit, quasi 100 quilòmetres per tota la Marina Alta ens esperen i 10 es correran en la XXXII Volta a Peu a Pego, ens toca per tant moure'ns, comencem.

Gran Fons d'Ondara.
     No basta sentir el missatge; cal posar-lo en pràctica, d'ací a 3 setmanes començarem amb les reunions per a la carrera, les celebrarem en les pistes d'atletisme i l'objectiu és clar; organitzar una bona Volta a Peu.
     També hauríem de continuar entrenant per a estar preparats per a la primera carrera en Xàbia, l'any passat vam aconseguir classificar al club en el lloc 15 de la classificació final del circuit, enguany el nostre objectiu hauria de ser el lloc 14, com va ha ser molt difícil i dur almenys l'hauríem de convertir en divertit.
     Però anem pel bon camí, ja siga en l'organització de la Volta a Peu o amb els nostres entrenaments perquè tenim al nostre favor que estem descontents amb el que vam realitzar el passat any.
     Pot paréixer estrany, però estar descontents amb allò que s'ha realitzat és positiu, no es tracta d'un descontentament angoixós o paralitzador, sinó d'un descontent que és impulse i estímule per a continuar treballant i entrenant. Significa que tenim davant dels nostres ulls un objectiu molt alt. Significa que encara no hem pogut aconseguir-lo. La distància entre els nostres objectius per a enguany i el que succeïx l'any passat continua sent molt gran. I llavors queda una inquietud permanent en el nostre interior que no ens deixa tranquils. I això, des del punt de vista psicològic, vol dir que viu un anhel molt profund en nosaltres. I si som hòmens i dones de l'anhel, serem en la mateixa mesura hòmens i dones de la realització.

Mitja de Sueca.
     És ací on ha d'estar la nostra força, si cultivem eixe anhel en nosaltres tindrem les ganes renovades per a començar un any més amb tot el tràfec de l'organització i dels entrenaments.
     No és fàcil començar una altra vegada, amb ànim renovat, després de les fallades que vam cometre l'any passat. I tampoc és fàcil passar per alt les derrotes i decepcions personals.
     Hem de deixar arrere ja tot el que passa i mirar cap esta edició de la Volta a Peu. És hora per tant, d'orientar-se de nou en la XXXII Volta a Peu i en el XVIII Circuit Marina Alta, els nostres reptes estan ací.
     Espere que no caiguem o millor dita no cometem l'error de ser indiferents o d'acostumar-nos als errors. No es tracta de cometre algun o un altra fallada, sinó de “engolir” habitualment els errors, sense lluitar ni preocupar-se dels. No siguem tebis, ja que la tebiesa és, per tant, un estat d'immobilització, d'indiferència.

Mitja de Sueca
    A pesar de tot, les carreres no cessen, el cap de setmana passat la Mitja de Sueca, el cross de San Gabriel i el Gran Fons d'Ondara, este cap de setmana la Mitja d'Orihuela i la Volta a Peu a Palmera. Llocs a on anar ha córrer no ens van a faltar mentres ens preparem per a complir amb la gran cita esportiva de Pego la seua XXXII Volta a Peu.
CROSS DE SAN GABRIEL.
JORGE ALCARAZ ESCOLANO.
MITJA DE SUECA.
MAXIMO FALQUES LORENTE.- 1:14:34.
CARMEN SALA FERRER.- 1:25:29.
ENRIQUE LLAMBIES SENDRA.- 1:31:38.
SERVER COSTA FREDERIC.- 1:35:22.
SALA GONZALEZ VICENT.- 1:36:30.
SENDRA FRAQUEZA PASCUAL.- 1:36:44.

Mitja de Sueca.

GRAN FONS D’ONDARA
SENDRA FRANQUEZA, VICENT.- 01:08:55.
MAS, FERRAN.- 01:09:55.
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE.- 01:10:44.
ARBONA CARAVACA, VICENTE.- 01:11:05.
WOODALL, TONY.- 01:19:14.
BOLTA MIRALLES, ROSA MARI.- 01:25:37.
BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA.- 01:25:48.
ALEMANY SENDRA, RAMON.- 1:35:40.
MITJA DE ORIHUELA.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.- 01:17:06.

dissabte, 1 de febrer de 2014

Les muntanyes

     Per a mí que sent la muntanya com a muntanyer o millor dit com a senderista, que veig la muntanya com un lloc on relaxar-se i aïllar-se, que m'escape uns dies quan puc a les cimes el més alt i lluny que puc per a deixar de xafar els carrers i les carreteres, que vaig a la muntanya per a desdenyar això que anomenem civilització, no entenc molt bé l'èxit de les carreres de muntanya.


      Oh, en les muntanyes, veient la posta del sol!
     Viure uns dies en el silenci i del silenci de les muntanyes, nosaltres, els que normalment vivim en sarau i del sarau!
     En les muntanyes no rep un les notícies, les queixes, les preguntes, les amonestacions i reprotxes. Com podria suportar esta tossuda lluita d'un dia després d'un altre i un i un altre mes i l'un i l'altre any, si no fera de tant en tant una escapada a les muntanyes?
     Com podria jo portar a la muntanya l'algaravia i l'aldarull? Quan allí, en les muntanyes, embolicat en el silenci, puc somiar, pensar i xarrar tranquil·lament.
     Però en canvi el numero de carreres de muntanya i els seus participants creix i creix, catapultat per clubs, empreses i corredors que s'involucren en la seua organització.


     Abans gaudir de la naturalesa era sinònim d'excursió relaxada. Però hui els corredors la creuen de cap a peus a tota velocitat.
     Així és, el record de les marxes per la muntanya i l'esperança de tornar a caminar per les seues sendes és una de les coses que més i millor em sostenen enmig del tràfec diari. Hi ha potser plaer major que, assentat en un tossal observar davall els teus peus la fonda vall?
     Ho comprenc, Què ho comprenc! Que la carrera de muntanya està de moda, i ha arribat per a quedar-se i que comença a apegar fort.
     Però no entenc perquè he de portar el tràfec dels carrers a les sendes, hi ha coses de les ciutats que ni porte ni vull portar a la muntanya, hi ha moltes coses que m'agrada deixar quan m'enjogassaré entre valls i muntanyes, i és la ciutat odiable i odiosa del tragí social, dels cafés, dels bars, l'odiosa ciutat de les vanitats i les enveges. Fuig d'esta ciutat, en quan puc. Les muntanyes són un alliberament.
     Trista tasca, la de deixar-se les carreres i els entrenaments a casa per a anar-se a la muntanya però és necessari tindre un refugi on poder descansar de tot per a després tornar amb les forces renovades.
     Però, perquè correr per les muntanyes? Hi ha algo més llacerant, més molest, més insuls que córrer per les muntanyes com si fores un turista? L'enemic del què va a la muntanya per passió, per alegria o per tristesa, per a recordar o per a oblidar, és el que va per vanitat o per moda. I hi ha qui correrà per la muntanya, ho he dit abans d'ara, per a fugir de les carreres clàssiques, no buscant la grandiositat de les muntanyes, sinó escapant-se de l'asfalt a què ha pertangut des de sempre perquè es creu un fracassat de l'asfalt.


     Pot arribar un dia en què el ritme constant que mantenim en una carrera per asfalt ens coste molt de mantindre i ens diuen que en les carreres de muntanya se'n va més relaxat i és veritat a mitges, en les carreres a ritme constant sempre estem utilitzant el mateix tipus d'energia el famós glucogen i normalment per falta d'entrenament notem molt el canvi als greixos però en les carreres de muntanya a l'utilitzar diferents ritmes utilitzem diferents fonts d'energia i la seua falta es nota menys perquè al caminar podem utilitzar els greixos i sempre se sol menjar alguna cosa durant la carrera.
     Ara bé, alguns poden dir que la febra de la carrera de muntanya comença a apegar tan fort perquè la poden practicar corredors menys preparats ja que pots córrer, caminar i parar-se a menjar però el problema és muscular perquè generalment els corredors de muntanya són persones sense experiència i amb poca habilitat tècnica que s'enfronten a grans desnivells i baixades implacables que les nostres articulacions pagaran amb el temps, en canvi jo sóc de l'opinió que és un esport que requerix d'un entrenament molt especial i també, cal reconéixer-ho molt atractiu.
     Oblida't de “correré mitja hora, torne de seguida” el corredor de muntanya ha d'adonar-se que el que està fent és un treball molt intens i que té molt de risc, per això mateix la preparació ha de ser molt minuciosa.
     En els corredors de muntanya la força muscular cobra molta importància especialment per la geografia del terreny, els seus alts i baixos repetitius, els seus pronunciats desnivells faran que hàgem de comptar amb un to muscular òptim especialment en membres inferiors, i abdominals.

     Abans d'apuntar-nos a una carrera de muntanya hem d'aprendre a córrer per sendes i per pistes forestals. Una vegada que ens volem iniciar en esta disciplina, hem de ser cautelosos i sobretot primar la seguretat, amb això vull dir, tindre bon material, en principi anar acompanyat o amb un telèfon per si tenim algun problema i una cosa que per a mi és bàsic, conéixer el terreny, la millor forma d'iniciar-se és caminant per la muntanya, és una forma de conéixer el terreny, els seus desnivells i totes les seues dificultats que el dia que vages a córrer agrairàs.
     Pense que cal realitzar algunes sessions de gimnàs, reforçant abdominals, lumbars alhora que enfortim membres inferiors i si és el cas muscular el tren superior per a l'ús dels bastons, no és el primer que es recorda dels braços a mitja carrera quan porta una bona estona usant els bastons.
     Suportar pujades intenses amb pendents increïbles és d'una exigència molt elevada però si a això li sumem baixades esteses a una velocitat elevada, possiblement l'impacte articular de les baixades si no tens la musculatura acostumada al treball muscular excèntric serà sinònim d'una lesió.
     Inclou exercicis excèntrics en el gimnàs especialment en pretemporada on el treball de força serà més evident, posteriorment vete traslladant a la muntanya els entrenaments de força, realitzant sèries de costes o descendents, o fartlek amb els pendents naturals del terreny, tot açò sense descuidar el treball en el gimnàs.
     
   
     Com ja he comentat abans, les baixades són molt més lesives que les grans ascensions, a l'impactar contra el sòl el múscul s'estira i es contrau al mateix temps, sent per exemple les lesions en els isquiotibials molt comuns en els corredors de muntanya, has d'aconseguir baixar amb eficiència i amb soltesa malgastant la mínima energia i evitant el gran impacte articular que té anar frenant-se i bloquejant les articulacions en cada pas.
     Jo, continuare ascendint les muntanyes pas a pas i alé a alé per la senda per a fer provisió de sol i d'aire i de repòs.
      Als que els agrada córrer per la muntanya, espere que no porten auriculars amb música per a distraure's o divertir-se. No, per Déu, no! Ni distracció, ni diversio, sinó més aïna in-tracció i in-versió. En la muntanya cal ficar-se en si mateix. Però en el millor de si. Meditar, açò és, vagabundejar amb l'esperit mentres es contemplen els paisatges que es van succeint.
     Si en compte de caminar tranquil·lament per la muntanya fins i tot preferixes participar en una carrera per ella el millor és que realitzes abans eixides caminant per muntanya o anar alternant caminar i córrer per a dominar el terreny i acostumar al cos que no tot és córrer, el caminar serà igual d'important, ja que una gran part de les carreres es realitzen caminant a pas ràpid, especialment en pendents ascendents.
     Intenta adaptar el teu ritme segons la dificultat del terreny, en sendes obertes i lliures d'obstacles aprofita per a augmentar la velocitat, però quan el terreny es complique hauràs de disminuir-la i augmentar la teua atenció.
     Procura anticipar el teu recorregut, no vages mirant cap als peus, has de prestar atenció al terreny però sempre uns passos per davant.
     Alterna els teus entrenaments, no abuses de la muntanya, per molt fracassat de l'asfalt que et sentes, també serà un mitjà on hauràs d'entrenar, encara que vullgues ser un corredor de muntanya no significa que únicament córregues per muntanya, sigues llest i aprofita el terreny uniforme de l'asfalt per a fer entrenaments de velocitat, la qual cosa és complicat en la muntanya.

         Tin atenció a la superfície de contacte dels teus peus minimitza-la, realitza passos curts abans que llargues camallades, especialment en les baixades on si abuses d'una longitud de camallada estaràs arriscant-te a lesionar-te.
     Sobretot les 3 S, seguretat, seguretat i seguretat, esta serà la primera, la segona i la tercera regla de tot corredor de muntanya. No l'oblides mai.
     I quan pugues agafa la teua motxilla, el teu bastó i un poc d'aigua i puja a qualsevol de les nostres muntanyes perquè l'efecte i la sensació que les muntanyes ens produïxen, no creix, ni amb molt, a mesura de la seua altura. Perquè així com des d'un globus que s'eleva a 2.000 metres sobre el sòl no es comprén amb la vista doble extensió de terreny que es comprenia quan només s'ha pujat 1.000 metres, ni moltíssim menys, així l'efecte de les muntanyes no creix amb la seua altura.
     Havent de tindre's a més en compte la seua altura, no sobre el nivell del mar, sinó sobre el camp circumdant que les rodeja. I d'ací que no siguen les muntanyes més elevades del món les que produïxen efectes més emocionants als que pugen a unes i a altres. Són molts els que preferim els Pirineus als Alps i els Alps a altres serralades més altes.
     El Chellibre, que junt amb Pego s'eleva escassament 900 metres, m'ha paregut sempre tan imponent com la Pica d'Estats que supera els 3000 metres. I estic segur que cimes del doble no em produirien no ja el doble d'impressió, si açò poguera mesurar-se, que altres de 2000 m'han produït. L'altura geomètrica és d'una importància secundària e el respecte estètic.
     Espere que este simple anàlisi vos faça reflexionar sobre si estem preparats per a córrer per muntanya, i que vos en adoneu que necessitem preparar-nos per a afrontar les irregularitats del terreny.


     En fi, practiquem esport, igual en la muntanya que en el pla i intentem millorar sempre la nostra salut i entrena-vos per a les carreres de muntanya perquè si arribe algun dia hi ha ser també un fracassat de l'asfalt, aneu hi ha tindre un dur rival a qui batre.
MITJA MARATÓ DE MUNTANYA OCAIVE PEDREGUER
Server Costa, Frederic.- 02:38:34
Cambrils Camarena, Joan Carles.- 02:40:45
Arbona Escriva, Juan Jose.-  02:51:29

Piera Ferrer, Bautista.- 03:01:56