diumenge, 31 de març de 2013

LaFerrari, LaMarató


     Me n'he adonat que quan parle o escric sobre marató solc utilitzar igualment el masculí o el femení, pense que no representa cap problema utilitzar les dos formes, encara que en espanyol esta clar que el substantiv marató és masculi, a partir d'ara utilitzaré igual que Ferrari en el seu ultime model, LaFerrari, el femení.


     La marató, intentare utilitzar el femení en contra de la RAE perquè pense que quan els corredors ens referim a “la marató” ho estem fent a “la carrera” de 42195 metres i perquè en valencià pense que tambe és femení.
     I d'altra banda, intentare que no se m'escape la paraula marató per a denominar a qualsevol altra carrera que cobrisca una distància distinta.


     I encara que d'ara en avant vaig a denominar-la en femení no per això deixa de ser una carrera dura i difícil, a la que ja no podem oblidar i menys viure sense ella.
     Ací teniu un articule interessant sobre: Marató, masculí o femení?

dissabte, 30 de març de 2013

No hem de canviar


     Quasi sense donar-nos compter se'ns ha passat la Setmana Santa i per a molts dels corredors que ens entrenem durant tot l'any per a estar en plenitud de forma només en dos esdeveniments durant l'any, estes festes representen l'oportunitat de realitzar els nostres entrenaments amb més tranquil·litat i dedicació, així com poder realitzar algun entrenament més especial i encara que molts acudim a les celebracions de Setmana Santa, hi ha temps més que suficient per a entrenar.


     Als que ens agrada la marató estar durant dotze mesos entrenant per a donar-ho tot en una carrera o màxim dos representa tindre una mentalitat especial, diferent dels esports en què es competix totes les setmanes.
     Ja haurem sentit moltes vegades que un tant per cent molt elevat de la marató esta en el cap, és cert, perquè durant eixos mesos en què entrenem passem per estats de forma molt diferents i saber escoltar al nostre cos i mantindre's amb el cap fred quan estem pensant que els entrenaments no ens ixen com nosaltres volguérem és una tasca molt complicada.
     Mantindre l'estat d'ànim elevat quan tenim algun problema i veiem com passa de llarg eixa marató que amb tanta il·lusió hem preparat sabent que haurem d'esperar un any per a tornar a intentar-ho és realment dur.


     No hem d'acovardir-nos si ens trobem amb eixos problemes, basta mantindre's brillants i trobar les raons per les quals hem arribat a eixa situació. Escoltant al nostre cos és com arribarem més fàcilment a trobar la solució. 
     Se'm revolucioná el galliner l'altre dia quan comente que ja hauríem d'estar pensant en la marató de València, no tots és veritat, però si aquells que van hi ha enfrontar-se amb la marató per primera vegada i no tenen encara el fons necessari.
     Com podem arribar a pensar en córrer una marató quan córrer la Volta a Pego ens resulta una empresa quasi impossible?
     Ja es que només el seu nom espanta: ma-ra-tó. Que imaginar-se alguns detalls com els 42195 metres, que de només llegir-ho ens fan mal les cames, que ens diguen que el rècord del món esta per les 2h i 3m'i que nosaltres passarem de les 4h es una bogeria!


     A molts els resulta difícil creure-s'ho, però córrer una marató és certament una aventura accessible a tots. Però, no de hui per a demà, ni a una velocitat exagerada. Fa falta molta calma, temps i una gradual preparació i així tots poden arribar a córrer-la, a qualsevol edat.
     Ja se que ha de ser una decisió personal i que no cal forçar a ningú a córrer-la però jo pense que és una experiència que tot corredor deu provar. La marató o la marató és una d'eixes aventures que, sense esperar-ho, canviara la vida de tot aficionat a la carrera a peu, perquè ens obliga a entrenar-nos durant molts mesos, a conéixer el nostre cos d'una manera que mai podíem imaginar i que suaument modificara el nostre estil de vida.
     La marató, és una aventura de la què tornarem diferents i tal vegada millors.
     La marató de València esta lluny però ningú a dit que esta aventura siga curta ni ràpida ni fàcil.
      No hem de canviar la nostra forma de correr, només aprendre, i aprendre no és canviar, és créixer.

dilluns, 25 de març de 2013

La Mitja Marató de Dénia.


     No vaig poder córrer la Mitja Marató de Dénia per problemes no físics sinó burocràtics perquè no vaig poder amb la targeta realitzar el pagament i això em va donar l'oportunitat de passar un matí veient la carrera i parlant de marató i emvaig adonar de la por que tenen als 42195 metres molts corredors.


     Molts de nosaltres al llegir i escoltar les històries de corredors en la marató podem arribar a pensar que la marató és per a súper hòmens però no és així.
     Quan veiem que els corredors professionals són capaços de córrer una marató a una velocitat pròxima als vint quilòmetres hora ens espantem, sobretot al donar-nos compte que molts de nosaltres ens costaria a eixa velocitat realitzar amb una bicicleta una marató.
     És clar que l'elit és una altra història i cal tindre un físic especial per a poder córrer durant 42195 metres a eixa velocitat però els populars som una altra història.
     La nostra marató és molt més fàcil de preparar i de córrer.
     El gran problema de la marató és que no existix ser humà, ja siga elit o popular, que tinga la suficient reserva energètica per a acabar una marató.


     El cos humà posseïx de mitjana uns depòsits de glucogen que estan prop de donar-nos unes 2000 calories, però per a acabar una marató ens fan falta almenys 2500. El corredor que gràcies al seu entrenament siga capaç de consumir menys energia per quilòmetre acabara en millors condicions la marató.
     Ací esta el nostre limite, la maquina humana per molt entrenada que este només és capaç de guardar en el fetge 600 grams de sucre en forma de glucogen que se'ns acabara entre els quilòmetres 30 i 35 de la nostra marató. El mite del mur en la marató prop del quilòmetre 30 no és una llegenda, és una llei fisiològica.
     Que ens succeïx llavors fins a arribar a meta, pues que el nostre cos començara a consumir greixos el que ens obligara a baixar el nostre ritme perquè no produïxen la mateixa quantitat d'energia, arribats a este punt molts corredors no estan acostumats que els seus cossos consumisquen greixos i ho passen prou mal fins a arribar a meta.


     Per a un corredor popular la solució és fàcil, cal entrenar molts quilòmetres consumint greixos i açò és molt fàcil d'aconseguir perquè només hem d'entrenar més lentament, el problema vindria si no volem que el nostre ritme baixe molt, però com a populars només de mantindre-ho tenim més que suficient.
     Pareix fàcil, però molts de nosaltres no ho fem perquè cada vegada que realitzem un “llarg” el realitzem massa prop del nostre ritme de marató i així no aconseguirem entrenar consumint greixos, molts pensen que córrer llarg i lent és una perduda de temps però més temps perdrem quan passem el quilòmetre 35 i hàgem de recórrer als greixos, per molts gels que hàgem pres pensant que així aconseguirem més combustible.


     Els més de 30.000 passos que hem de donar per a acabar una marató és només un xicotet problema que s'ha de solucionar amb paciència i molts entrenaments.
     Basta tindre un físic normal, adequadament entrenat, per a intentar i, quasi segur acabar la marató.
     A Dénia hem pogut veure com estem entrenant, uns mirant la Volta a la Marina, altres a la marató de Paris, altres la marató de Praga i algun ja mira la marató de València, si, la marató de València encara que puga paréixer que este lluny no l'esta tant per als que no poden arribar a les dos hores corrents sense parar, tenen molt de camí per caminar i el temps passa volant.


     Les imatges d'esta entrada estan realitzades per Pedro Gilabert Riera i les he trobat en la seu pagina de Facebook, des d'ací gràcies, que vull aprofitar per a fer extensives a Claudia i a Vicent Esteve a qui contínuament estic robant fotos.

MITJA MARATO.

CARLOS SISCAR BAY.-             1:24:23
CARMEN SALA FERRER.-          1:27:34
CARLOS BAÑULS ORTOLA.-      1:37:20.
SENDRA FRANQUEZA VICENT.-1:37:56.
PIERA FERRER BAUTISTA.-       1:39:42.
PONS SORIANO ALBERTO.-      1:40:25.
WOODALL TONY.-                    1:42:37.

QUARTA.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.-  0:41:09.
CARLOS FELIU SENDRA.-         0:53:18.
PEP PONS PUCHOL.-                0:54:13.
JUAN BAUTIST BOLTA NAYA.-   0:55:25.
TINO SENDRA ALCINA.-           0:55:38.
ARMANDO GINER MOMPARLER.- 0:57:29.
FRANCISCO CERESOLA PIERA.-  0:59:26.
FELIPE TORRE DE MIGUEL.-       1:00:04.

dissabte, 23 de març de 2013

Córrer una marató té un secret a veus.


     Hi ha una frase en este món de la carrera a peu que deixa escrita algun corredor anònim que diu més o menys “Si no pots guanyar, que el corredor que estiga davant de tu realitze la seua marca personal” i així és per als realment competitius.
     Córrer és una activitat que ens esta donant molts anys de satisfaccions i que ens dóna una vida més saludable, però per a molts de nosaltres el verdader motiu pel qual la continuem practicant és que ens divertix igual que fa molts anys, quan vam començar a córrer com un joc.


     Molts de nosaltres ja som corredors veterans que fa anys que vam arribar a la nostra cima esportiva i continuem corrent perquè ens divertix, ens divertim.
     Córrer una marató té un secret a veus que tots els maratonians hem de tindre present, el divertir-nos.
     Una carrera tan dura d'entrenar i de córrer com la marató només es pot acabar amb satisfacció si ens divertim des del primer quilòmetre del nostre entrenament, alguns mesos abans, fins als últims 195 metres.
     Qualsevol especialitat de l'atletisme requerix un gran esforç físic però la marató requerix a de mes una força mental pareguda a la de les arts marcials.


     Els llargs entrenaments són moments que ens permeten pensar i reflexionar i en esta vida tan afaenada que portem és molt important tindre tots els dies uns moments pa que la nostra ment es relaxe, és fàcil que este siga el motiu pel qual cada vegada més persones ixen a córrer i a participar en maratons.
     La carrera a peu ens brinda l'oportunitat de tindre uns moments per a reflexionar i pensar, la marató quasi ens obliga a passar moltes hores a soles amb nosaltres mateixos, moments que cada vegada són més difícils de trobar en el nostre quefer diari.
     El món del corredor popular creix cada any de forma vertiginosa tal vegada per la necessitat que tenim d'estar a soles amb els nostres pensaments i una prova d'això és la quantitat de corredors que participen no sols en voltes a peu si no en maratons.


     Este passat cap de setmana ho vam tornar a comprovar a Barcelona, la 34a edició de la Zuric Marató de Barcelona, va reunir el diumenge 17 de març, a 18.389 corredors de 81 nacionalitats diferents, en un esdeveniment que ja és el quart en participació del continent, un dels punts forts de la carrera és la seua internacionalitat, ja que un 40% dels inscrits són estrangers. Entre els països que compten amb més participants, França, Anglaterra i Itàlia ocupen les primeres posicions.
     El 60 % restant són espanyols i representen un total de 11.087 corredors/és, 4 dels quals són de Pego i de Dorsal 19. En percentatges, estes xifres es concreten de la manera següent: 80,8% dels inscrits provenen de Catalunya, mentres que el 19,2% restant vénen de la resta d'Espanya.
     Encara que la carrera encara està lluny de ser paritària a nivell de gènere, el percentatge de dones en esta edició ha crescut lleugerament, representant el 14,2% del total de participants, o el que és el mateix, 15.782 corredors inscrits i 2.607 corredores. Destaquem especialment el creixement femení viscut a Espanya, on les dones passen a ser el 7,8 % en 2012, al 9,8% este 2013.


     La marato de Barcelona te millor marca masculina en poder del kenyà Jackson Kotut amb 2h07:30 des de 2010 i la femenina l'ostenta, des de la passada edició, la seua compatriota Emily Chepkomi amb 2h26:53.
     Per a esta edició Dorsal 19 no a pogut optar a la victòria final però els seus quatre corredors han aconseguit realitzar unes marques molt respectables que han portat a Fede a aconseguir una nova marca personal i a Màxim hi ha estar molt prop de tornar a batre la seua marca, però el mes destacable a sigut el bon cap de setmana que han disfrutat a Barcelona els nostres corredors.
     Molts són els corredors que tots els dies veiem pels camins de Pego, molts d'ells per mantindre's en forma, però a poc a poc eixe costum es va convertint en un xicotet plaer que acaba per ser un hobby irrenunciable.
     Es comença amb pocs quilòmetres i amb molt d'esforç per arribar a poder córrer tres dies a la setmana en qualsevol condició climàtica o familiar.
     I quasi sempre després d'uns anys i sobretot després de sobrepassar els trenta anys arriba un dia en què és impossible escapar-se de la crida, de veritat irresistible, de córrer una marató.


     No correran en un principi contra cap adversari sinó contra ells mateixos, els rivals vindran més tard i és llavors quan els obligarem a realitzar les seues marques personals.
     Als nostres quatre corredors els esta passant que ja no poden combatre el vici per córrer maratons perquè els hem vist a València, Castelló i ara Barcelona i inclús li queda a un d'ells, d'ací a uns dies la marató de Paris.
     Com hem dit anteriorment l'important és divertir-se.

MARATO DE BARCELONA.

Maximo Folques Lorente.-    03:00:09.
Carlos Siscar Bay        .-      03:16:17.
Frederic Server Costa.-        03:25:18.
Pascual Sendra Franqueza.- 03:39:00.

dilluns, 18 de març de 2013

Mai arribarem a ser perfectes,


     És necessari plantejar-se millorar, tots els corredors així com Dorsal 19 poden i han d'aspirar a millorar cada dia al llarg de la seua existència. Es tracta d'una tasca que sempre ens produïx grans satisfaccions, i que, en certa manera, ompli de sentit la nostra existència.


     Però saludem primer a tots els corredors i organitzadors que cada dia intenten divertir-se i realitzar millor els seus entrenaments i les seues carreres.
     Així que hem de continuar intentant millorar en les nostres carreres i Dorsal 19 també ho farà en la XXXI Volta a Peu.
     En la Volta a Peu, mantenint tot el que vam fer l'any passat, només uns xicotets canvis en el quilòmetre 7 per a donar eixida al trafique en la zona del convent i de la carretera de Sagra que no afegiran cap dificultat al circuit. Consolidarem la zona de meta i eixida en el passeig Cervantes, igual que l'any passat, i tornarem a passar pel centre, provant una vegada més els carrers estrets i els bol·lards.


     Mai arribarem a ser perfectes, és veritat, i per això no ha de confondre's el buscar la nostra millora amb un malaltís afany perfeccionista. Voler realitzar les coses cada vegada millor és molt diferent del perfeccionisme o pretendre no tindre cap defecte, o més perillós encara, de voler que els altres tampoc els tinguen.
     Com a corredors anem ha intentar que les nostres visites al gimnàs, a la piscina, alguna eixida amb bicicleta i caminar per la muntanya, que no córrer, siguen algunes de les millores que incorporarem en esta temporada. I encara que molts de nosaltres ja ho estem fent cal continuar controlant la nostra alimentació, cuidant que siga el més variada possible i buscant si potser que la qualitat de les nostres cerveses i vi siguen millors.
     Els corredors i a més Dorsal 19 han d'enfrontar-se als seus defectes d'una manera intel·ligent, aprenent de cada error, procurant que no ens succeïsquen de nou, coneixent les nostres limitacions —Sense por de mirar-les de front— per a evitar exposar-se innecessàriament a coses que superen la nostra capacitat física o d'organització.


     El treball diari d'anar millorant en els nostres entrenaments, d'anar buscant com organitzar millor la XXXI Volta a Peu no ha d'afrontar-se com algo crispat, angoixós o estressant. Ha de ser una tasca contínua, que s'aborda en el dia a dia amb ànim seré, de manera cordial i amb esperit esportiu, sabent les dificultats amb què ens enfrontarem i la importància radical de la constància en eixe propòsit.
     En els últims anys l'entrenament dels corredors populars i les organitzacions de les Voltes a Peu s'han basat a enfortir l'autoestima de corredors i organitzadors prodigant alabances inclús quan els resultats eren desoladors. La idea era que, actuant així, eixes persones tindrien en el futur molts menys problemes, perquè la seua elevada autoestima els impediria tindre un comportament de rebuig de la carrera a peu.


     Si posem molt interés en no culpabilitzar a ningú dels nostres mals entrenaments i de defendre qualsevol error en l'organització de la carrera, el resultat és que acabem parapetant-nos després en eixes opinions i ens fem impermeables al consell i a qualsevol crítica constructiva, ja que tota observació que se'ns faça que no siga d'alabança la rebem negativament.
     La conclusió pareix clara: dir als nostres companys que tots els entrenaments que fan estan bé, o que facen el que els parega be mentres ho facen amb alegria i convicció, que la Volta a Peu ix bé perquè posem il·lusió, que els corredors no es perdran encara que no pintem el circuit, el lloar-ho tot, o relativitzar-ho tot, o coses per l'estil, acaba per deixar-nos en una posició molt vulnerable.
     Com a corredors i organitzadors ens sentirem tremendament defraudats quan al final xoquem amb la dura realitat: no millorem en les nostres marques i la Volta a Peu se'ns va convertint en una carrera en què només pensem a donar i aconseguir més regals als corredors oblidant-nos que el millor regal que podem oferir als corredors és poder córrer, córrer segurs i tranquils.
     Com es diu moltes vegades, és millor basar les anàlisis sobre els nostres entrenaments i carreres en èxits reals. No es tracta d'entrenar i organitzar, lloar eixe treball, i després oblidar-se de tot el que es realitza. Es tracta d'anar avançant basant-nos en el que ja tenim, deixar de lamentar-nos dels nostres problemes i basant-nos en estos forjar els nous entrenaments i les noves decisions sobre la XXXI Volta a Peu. 
     Si no aconseguim millorar d'esta manera, almenys estarem vivint en el món real.

dissabte, 16 de març de 2013

Bé està el que bé acaba


     Hem acabat ara una setmana molt complicada, amb moltes coses que fer i un refredat que no ens ha permés realitzar quasi res, l'única cosa que el nostre cos desitjava era deixar de pensar i per tant dormir.
     A sigut una danya, teníem moltes coses que contar i molts entrenaments que estudiar i realitzar, però el final de l'hivern ens ha portat un refredat que s'ha portat tota una crònica de la Presentació de la Volta a la Marina, de l'èxit del concurs de Paelles de què per cert ens ha sobrat material per a anar de paella una altra vegada, segurament el dia 31 de març, i no hem pogut contar les peripècies en la ultima setmana dels nostres corredors en la marató de Barcelona.


     Hui és dissabte i Pascual, Bay, Máximo i Fede ja estaran camí del seu primer marató en este 2013 sense haver-hi llegit l'anime que des d'este, el seu blog, ens haguera agradat donar-los, encara que estem segurs que sentiran demà tota la nostra força en eixos 42,195 metres.
     Ha acabat també la setmana sense que molts de vosaltres sàpien lo bonica i divertida que va ser la presentació de la Volta a la Marina que un any més serà l'esdeveniment esportiu que ens ocupara tota la primavera, no hem pogut recordar la unió entre primavera i Volta a la Marina, una danya.
     Molts de vosaltres, lamentablement s'han quedat sense poder realitzar els entrenaments que hauríem d'haver realitzat durant una setmana sempre important com ho és la que ens porta a uns dies de festa, una danya també.


     Tot penes i reprotxes per a esta setmana que se'ns ha acabat i de la que hem d'aprofitar el seu cap de setmana, esperem per tant acabar bé perquè com diu el titule d'una obra de William Shakespeare: “Bé està el que bé acaba” traduïda a vegades també com “A bon fi no hi ha mal principi”.
Bon cap de setmana i festes falleres.

dijous, 7 de març de 2013

No als remordiments


     Si vas hi ha tindre problemes de consciència el diumenge quan vages a la presentació de la Volta a la Marina, a Dénia, o vas hi ha estar en les paelles, de la Falla la Font, o tal vegada vas hi ha estar en les dos, llavors si penses que menjaràs i hi ha beure massa llavors no tens més remei que acudir el diumenge a les 08,00 hores en la Piscina Coberta per a realitzar un entrenament.
     Podràs triar diferents distàncies, segons el que penses menjar i beure.
     Si recorda, si penses divertir-te en les menjars divertix-te abans amb la carrera a peu.
10 de març.
08,00 hores.
Piscina Municipal Coberta.
     I no tindràs remordiments.

dimecres, 6 de març de 2013

Chévere, chévere, chévereee


     Com diria el meu amic Blanco Herrera, “chévere, chévere, chévereeei” així també nosaltres podríem denominar per a Dorsal 19 la carrera del diumenge en Oliva perquè tots vam acabar contents, ja que vam tindre millor marca de la temporada no sols per al club sinó per a molts dels nostres corredors al que caldria afegir el segon lloc en la seua categoria de Vicent Sendra.


     Una carrera viscuda amb molta intensitat per tot el club, va haver-hi lluita en tots els sectors de la carrera, lluita va haver-hi en els primers llocs el que porta a aconseguir una excel·lent marca personal per a Màximo, que aconseguix rebaixar en dos minuts la millor marca del club, sinó també excel·lent marca per a Bay que es va mantindre al seu costat fins al final.


     D'extraordinàries podríem denominar les marques de Batiste, de Jose Boix, de Carlos Bañuls i la Tino Navarro, totes molt per davall dels 100 minuts el que posa de manifest les bondats del circuit d'Oliva.
     Segur que el diumenge que ve en la paella anem hi ha tindre tema de conversació fins ben entrada la vesprada ja que les absències que vam tindre en la Mitja d'Oliva mantindran la polèmica perquè no crec que s'aclarisca res fins després del segon gin-tonic.


     Em deixeu comptar-vos una anècdota?
     Un llaurador anava ben sovint a la ciutat per a portar a un forner la manteca necessaria per a l'elaboració del pa, i per cada quilo de manteca rebia un quilo de pa. Una vegada va tindre el forner la curiositat de comprovar quant pesava la manteca que li acabaven d'entregar, i va descobrir que de l'entrega última -cinc quilos- faltava mig; així que va demanar explicacions. El llaurador, que estava previngut, va contestar tan tranquil: -No sé què dir-li. Com en ma casa tinc balances, però sense pesos, m'arregle sempre posant en un platet de la balança el pa que vosté em dóna, i en l'altre un pes igual de manteca.


     No cal ni dir-ho que el forner va quedar avergonyit.
     Doncs bé, com veieu el tracte era un quilo de manteca un quilo de pa, una mitja marató una marca, per tant la mateixa quantitat de manteca la mateixa quantitat de pa no és el tracte, encara que siga just.
     Així que, si no hi ha mitja marató tampoc hauria d'haver-hi marca encara que considerem just una mitja marató una marca.
     Fins al diumenge.



MITJA MARATO DE OLIVA.

01:20:25   FOLQUES LORENTE, MAXIMO.
01:20:26   SISCAR BAY, CARLOS.
01:35:13   PIERA FERRER, BAUTISTA.
01:35:16   SENDRA FRANQUEZA, VICENT.
01:35:16   SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL.
01:35:17   SERVER COSTA, FREDERIC.
01:36:17   BOIX FERRI, JOSE.
01:36:49   PONS SORIANO, ALBERTO JOSE.
01:37:05   BAÑULS ORTOLA, CARLOS.
01:37:41   NAVARRO MARTINEZ, TINO.
01:41:01   WOODALL, TONY.
01:41:08   ARBONA ESCRIVA, JUANJO.
01:57:20   ALEMANY SENDRA, RAMON.


QUARTA MARATO DE OLIVA. 

00:42:31   VIDAL BAÑULS, CARMELO.
00:46:33   VICENS PASTOR, FERNANDO.
00:47:54   ALCARAZ ESCOLANO, JORGE RAMON.
00:55:57   PONS PUCHOL, PEP.
00:56:13   SALA GONZALEZ, VICENT.
00:56:23   SENDRA ALCINA, TINO.
00:56:25   BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA.
00:59:45   TORRE DE MIGUEL, FELIPE.
01:01:51   CERESOLA PIERA, FRANCISCO.

dissabte, 2 de març de 2013

Una retirada a temps acostuma a ser una victòria


     Estic d'acord amb Blanco Herrera en l'agradables i saludables que poden resultar unes bones canyes i encara que estiguem d'acord en els seus avantatges nutricionals solem diferenciar-nos en la quantitat, mentres ell és capaç de beure fins a perdre el coneixement per a mi amb dos bones cerveses hi ha més que suficient, però si en alguna cosa estem d'acord és a considerar que “una retirada a temps acostuma a ser una victòria”.


     Encara que la frase no és nostra si no de Napoleó Bonaparte la compartim en tota la seua extensió, a vegades és millor retirar-se un poc abans que perdreu tot.
     Ve tot açò a conte per l'elecció de córrer la quarta i no la mitja d'Oliva, triar la quarta permet deixar les coses com estan i ens dóna temps per a pensar.
     La mitja d'Oliva era una carrera molt esperada i triar la quarta ha sigut una elecció molt complica de prendre. No per por de no realitzar una bona carrera, sinó per un poc més, perquè sé valorar el que tinc i, córrer la mitja podria significar perdre-ho.
     No és una qüestió de deixar de competir per que no este en plena forma sinó perquè sent que estic molt prop de sobrepassar eixa línia que ens separa d'una lesió. Maduresa, això és el que tinc, el que em passa.
     Algú podria arribar a pensar que estem davant d'un acte de rendició, de donar-se per vençut, de donar per perduda una batalla. No. Perquè dir que vaig perdre significaria no haver-me retirat a temps. El risc real a una lesió és un terme que hem d'assumir, de viure amb ell i de tirar-lo molt poques vegades a sort. A vegades es guanya i a vegades es perd, i a vegades el millor és aconseguir una retirada a temps que una victòria.


     Podria haver forçat la maquina una vegada més esta temporada però açò pot fer que es trenque i el que pretenc és que continue complint amb la seua comesa, simplement sé les meues limitacions i sé per al que valc, i ara de moment no puc sobrepassar eixe limite ja que puc perdre-ho tot.
     Per este simple raonament preferisc conservar el que ja he aconseguit abans que deteriorar-ho per la meua competivitat i el meu orgull.
     Vull que sapieu que m'he retirat a la quarta marató en Oliva, que no estaré en la baralla per més que jo vullga una victòria.
     Vull que sapieu també que la meua retirada és la meua victòria, que he guanyat, només he perdut una batalla. Però demà guanyare. Vull que ho sapieu, guanyare.
     Perquè una retirada a temps és una victòria, i jo eu faré demà, ho aconseguiré.
     I acabe amb una altra frase “soldat que fuig servix per a una altra guerra”
     Què és el millor que pots fer si estàs en clara inferioritat de condicions?
     Preparar-te.
     Sona simple i lògic, però no tots ho fan.
     Moltes vegades preferim tancar els ulls i atacar.
     Donar la batalla sense mesurar les conseqüències.
     Oblidant que la carrera a peu és una acumulació de forces, de quilòmetres, d'entrenaments i no una moneda a l'aire que cada dia es torna a llançar.