IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

diumenge, 29 de desembre de 2013

Rod Dixon el altre Dorsal 19

     Esta entrada, he de dir, potser serà un poc personal però, per això mateix, també potser servirà perquè molts entenguen lo que afecta no sols a qui açò escriu sinó, per extensió, a tot el que se senta corredor.

     Londres, 24 de juliol de 1908, Dorando Pietri entra primer en la marató de l'Olimpíada de Londres, amb el final més èpic d'una marató i en el seu pit un dorsal amb el numero 19, des d'eixe dia el Dorsal 19 entra en la història de la marató.

    27.484 dies després un altre corredor amb un dorsal amb el numere 19 torna a véncer en el que és, segons els neoyorquins el segon final més llegendari de la història de la marató de New York. Han passat 75 anys, 2 mesos i 29 dies i ens trobem a Nova York el 23 d'octubre 1983 i el seu portador és Rod Dixon i el dorsal amb el numere 19 es confirma definitivament en la història de la marató.
     La imatge de Rod Dixon després de creuar la meta és quasi tan famosa com la de Dorando Pietri i encara que han passat els anys i hem passat del blanc i negre al color tot seguix igual, la mística de la marató és idèntica i a pesar que els pantalons de Dorando en realitat eren rojos, en les imatges porten les mateixos colors, els dos també amb bigot i amb el mateix numere de dorsal, el 19.
     Moltes coincidències, bé sabem que si és cert que cada u som distints no sols com a persones sinó també com a corredors, som iguals a l'hora d'enfrontar-nos amb una marató, i com a corredors cada pas que donem el fem, encara que a vegades sense saber-ho, pel camí traçat per tots els maratonians que han convertit la marató en una cosa heroica.
     I açò no és, no vaja a pensar-se això, pur plagi del que han realitzat els altres sinó, al contrari, mera correspondència al seu esforç i sacrifici.
     A vegades, quan ens preguntem sobre el per què de certs esdeveniments que ens porten a córrer una marató o quan volem saber la raó del nostre procedir o quan, simplement, ens fem eixes inquisicions que són tan difícils de contestar, resulta fàcil atribuir-ho a la casualitat, a eixe atzar que ens porta i ens porta sense saber cap a on ni per què.


     Però nosaltres sabem que no hi ha la casualitat ni, tampoc, l'atzar en la nostra vida perquè, de creure açò, deixaríem el discórrer de les nostres carreres i entrenaments en mans d'unes forces inexistents; els corredors ens reconeixem en les mans dels nostres esforços i, ens avenim a fer del nostre entrenament una senda el més recta possible cap als nostres objectius. “Les medalles es guanyen en els entrenaments, el dia de la carrera només se'n va a arreplegar-les”. 
     I encara que no sapiem el per què del que ens succeïx al decidir córrer una marató, estem en la seguretat que serà, sempre, xicotets esdeveniments com estos dos finals d'una marató. I això ja ens basta.
     Per això, quan vam veure la ultima volta a la pista de Dorando no sabíem que això ens portaria amb el passar del temps, a reconéixer, en la marató i els maratonians quelcom especial.
     Per això, quan, el que açò escriu, va veure la imatge de Rod Dixon després de creuar la línia de meta i a Geoff Smith en el sòl, i que  la corredora Carolyn Messner de Manhattan, va ser la ultima corredora dels 14.458 corredors que van entrar en meta i que ho va fer amb un temps de 09:36:49, va reconéixer que hi ha moltes experiències que calia sentir en una marató.


     Per això, quan el que açò escriu va poder adonar-se una calorosa vesprada del mes d'agost de 1984, que Carlos Lopes guanyava la marató olímpica dels Ángeles en una altra carrera fabulosa, hi ha, definitivament, comprés que volia sentir el mateix, volia córrer una marató. I açò no ha sigut per casualitat, ni per sort; ni tan sols portat per les mans de la fortuna. No es tracta d'un encadenament de successos merament fortuït. No.
     Per això, quan diem "Vaig ha córrer una marató"; sabem a què ens estem referint o, almenys, hauríem de saber-ho.
    Per això, hi ha algo diví en una marató, el que els déus de la marató tinguen preparat per a mi, per a qualsevol de nosaltres, a mi no em preocupa perquè depén de les seues voluntats. No obstant això, en eixe camí traçat pels seus desitjos sí que està el meu sender, el nostre, i això sí que deu importar-nos ja que ell corredor, decidix el seu propi destí; o siga, el nostre.
     Quan el déu de la marató parla amb esdeveniments i es manifesta en les nostres vides, i no sabem per què ni per a què, deixa ben clar una cosa: que no pot ser mentida ni falsedat; que, seguint eixe, a vegades, amagat fi que ens té reservat, podem aconseguir reconéixer els nostres objectius, saber on estan les nostres metes i complir amb el que la carrera a peu i per tant la marató va establir per a nosaltres.


     Per això, quan algun fet circumda la vida del què açò escriu, com el final de la marató de València 2013 i no troba explicació al que succeïx ni, sobretot, com acabarà el que s'ha iniciat, resulta, simplement, senzill, i necessari, abandonar-se a les mans de la carrera a peu. Almenys, així, se sap que el goig sempre serà complet.

     Disfrutem durant una mitja hora del vídeo de la marató de New York de 1983, veurem l'èpica de la marató i comprendrem millor el perquè de Dorsal 19.

Per això, en este 2014 que anem ha començar intentarem repartir elogis entre tots els corredors que han portat, inclús sense saber-ho, un dorsal mític, el 19, que els haurà donat satisfaccions i desenganys però sempre amb la il·lusió d'estar realitzant una fantasia arribada no se sap d'on.





dimecres, 25 de desembre de 2013

La faula de la llebre i la tortuga

     Fa uns pocs dies vaig poder llegir una entrevista que li van realitzar a Michael Johnson, molts de vosaltres el recordàreu, era eixe corredor de 200 i 400 metres que posseïa una forma de córrer molt particular d'ací que el denominaren el “ànec”. 

    
     Va guanyar quatre medalles d'or olímpiques i posseïx la rècord mundial de 400 metres amb 43,18 s'i de 300 metres amb 30,85 s.
     Bueno, al que anevem, en una part de l'entrevista va dir parlant d'atletisme: “I això, que és la forma més pura de competència i a tot el món li encanta veure els atletes enfrontant-se en una carrera, però posem massa èmfasi en els rècords mundials i molt poc en la batalla entre els atletes”.
     És veritat, només mirem les marques i no veiem les tàctiques i les estratègies que utiliça cada corredor per a guanyar o per a intentar-ho, mirem els resultats on estem tots ordenats amb les nostres marques i no ens interessem per esbrinar com s'arriba a eixa classificació, estem perdent el gust per l'estratègia.
     Segur que tots coneixeu la famosa faula de la llebre i la tortuga, o no?.
     Recordeu la faula?



     Una tortuga i una llebre sempre discutien sobre qui era més ràpida. Per a demostrar-ho, van decidir córrer una carrera; van triar una ruta i van començar la competició. La llebre va arrancar a tota velocitat i va córrer enèrgicament durant algun temps. Després, al veure que portava molta ventatga, va decidir assentar-se davall un arbre per a descansar un estona, recuperar forces i després continuar el seu marxa. Però prompte es va adormir. Tots ens déiem ai, llebre presumida i ingènua, eu vas ha pagar car! La tortuga, que caminava amb pas lent, la va atrapar, la va superar i va acabar primera, declarant-se vencedora indiscutible.
     Amb el que, moralitat: Els lents i estables guanyen la carrera.
     Però la història no acaba ací: la llebre, decebuda després d'haver perdut, va fer un examen de consciència i va reconéixer els seus errors. Va descobrir que havia perdut la carrera per ser presumida i descuidada. Si no haguera donat tantes coses per suposades, mai l'hagueren vençut. Llavors, va desafiar la tortuga a una nova competència. Esta vegada, la llebre va córrer de principi a fi i el seu triomf va ser evident.
     Moralitat: Els ràpids i tenaços vencen als lents i estables.
     Però la història tampoc acaba ací: Després de ser derrotada, la tortuga va reflexionar detingudament i va arribar a la conclusió que no hi havia forma de guanyar-li a la llebre en velocitat. Com estava plantejada la carrera, ella sempre perdria; per això va desafiar novament la llebre, però va proposar córrer sobre una ruta lleugerament diferent. La llebre va acceptar i va córrer a tota velocitat, fins que es va trobar en el seu camí amb un ample riu. Mentres la llebre, que no sabia nadar, es preguntava "què faig ara?" la tortuga va nadar fins a l'altra vora, va continuar al seu pas i va acabar en primer lloc.
     Moralitat: Els que identifiquen el seu avantatge competitiu (saber nadar) i canvien l'entorn per a aprofitar-la, arriben primer.
     Com veieu les possibilitats són moltes i les tàctiques i estratègies que es poden usar tan bé ho són i és que no precisament una bona carrera és aquella en què es fa un rècord si no en la que la lluita que hi ha hagut per a guanyar ha sigut més gran, l'important és el combat per a guanyar.



     Steve Prefontaine va ser un dels corredors més combatius en la història de l'atletisme i encara que va morir molt jove té unes quantes frases interessants i entre elles m'agraden especialment dos: "Sé que algú pot batre'm, però va a haver de sagnar per a fero" i “Molts corren per a veure qui és el més ràpid. Jo córrec per a veure qui té més collons”, com veieu molt peleon.
     A tots els que ens agrada córrer ja hauríem d'haver vist alguna vegada la pel·lícula “Sense Limites”, sens dubte la pel·lícula que millor motiva als corredors, que narra la seua vida i per als que encara no sàpien res d'este corredor poden aprendreu ací.
     És una forma d'entendre la carrera a peu des del punt de vista de la competició, guanyar o perdre, córrer per a competir ja siga contra els altres o amb contra un mateix.
     La carrera a peu és dels pocs esports en què a la majoria dels seus practicants no competixen. No s'entendria un partit de futbol, bàsquet o tenis per exemple en què els seus participants no intentaren guanyar, en canvi la majoria de nosaltres ho fem tots els caps de setmana, ens agrada córrer sense competir.
     No se quants dels corredors de Dorsal 19 van competir diumenge passat, tampoc se quants d'ells van córrer fins a sentir-se morir, ni els que es van esprémer fins a quedar-se secs però el que si se són els que van acudir a córrer a Xaló, Paiporta – Picanya i a Aspe.



     També se que Ana González queda segona en la carrera de Xaló i que va córrer per a guanyar obligant a les seu-es rivals a sagnar.   

PAIPORTA-PICANYA.
Máximo Folques Lorente,            01:16:52.
Alberto Pons Soriano,                 01:38:14.
Vicent Sendra Franqueza,           01:38:38.
Ferran Mas Siscar,                      01:39:51.
Tony Woodall,                            01:42:29.
Pascual Sendra Franqueza,          01:45:46.


ASPE.
Carmen Sala Ferrer,    01:28:37.
Vicent Sala Gonzalez,  01:45:52.

dissabte, 21 de desembre de 2013

Feliç Nadal!

    Feliç Nadal!
    Ahir en un sopar de Nadal es comentaba que hui en dia es corre el risc de reduir el Nadal a una espècie de festa de carnestoltes en el cap d'any. Em va impressionar un diagnòstic tan gràfic i tan cru, i més encara quan el va rematar amb les paraules següents: “El Nadal laic és com una carcallada sense alegria”. Al despedir-nos, com no, tots ens vam desitjar una “Feliç Nadal”.
    Encara que tinguem una major o menor consciència del que significa esta expressió, en estes festes repetim fins a la sacietat el desig de felicitat als nostres familiars i coneguts. Moltes milions de felicitacions seran enviades, per molts mitjans, estos dies formulant este mateix desig. Pareix de sentit comú que siguem capaços de respondre a la pregunta següent: Quina és la raó especial per la felicitat en estes festes? Què té este dia que no tinguen els altres?


     Incomprensiblement, quan ens sol faltar la fe necessària per a alegrar-se del Nadal com la celebració del naixement de Jesucrist, d'Aquell que va vindre al món per a la nostra salvació; ens sol ocórrer ben sovint que este temps sol resultar melancòlic i fins trist. Ens sorgixen i ens martellegen multitud de “desficis”: l'absència de sers volguts; la melancolia per les ruptures matrimonials; les picabaralles i enemistats familiars; la constatació de molts egoismes; el pes dels anys i els fracassos de la vida; el desamor; el buit existencial…
   Cada vegada més, és molt trist constatar-ho, estos dies es deslliguen de la seua essència per a convertir-se en període de festes sense cap esperit, de compres i més compres, viatges, vacacions, descans i clar, regals, regals perquè la publicitat aclapara: cal comprar.
    Està tan aliena esta festa de la seua essència per a molta gent, que fins a s'obliden de què es desitja, i així, en compte de bon Nadal i any nou (que és la celebració de la presentació del Xiquet en el temple), es desitgen bones festes! D'acord, però festes de què?
    En realitat no està malament que estiguem el món de festa, però el que és inacceptable és ignorar conscientment o inconscientment que es tracta de la celebració del naixement del Xiquet Déu, Jesús de Natzaret, no d'estar contents “perquè és cap d'any” o sopar el 24 i dinar junts el 25 “perquè així és”.


    I si estem de festa, tampoc està malament que desitgem felicitat, amor, benestar, llarga vida i moltes coses bones més. També és bo adornar casa i carrers, obsequiar regals, però no perquè “es dega” regalar (per a no veure's malament, clar), sinó perquè estem feliços. Els regals són per festejar el naixement de Jesús, i encara es fan, i és correcte, en nom seu, almenys per als xiquets.
    És curiós, no obstant això, que la nit prèvia i el mateix dia de Nadal, la gent sí es desitja bon Nadal!, encara que en els dies anteriors ho hagen oblidat. Encara queda el dubte si en realitat desitgen felicitat pel naixement de Jesús, o és simplement una frase buida, encara que es diga de bona fe.
    Els que estem conscients de què es tracta en la temporada nadalenca, hem de dir-ho, hem d'estar no simplement contents, sinó plenament plens de real felicitat per un fet que va revolucionar al món, cristià i no cristià, que va partir la història en dos i ens va portar el missatge, l'evangeli de l'amor, de la caritat, de veure pel proïsme (sobretot el més pròxim: la família).


     I, ja se que després d'haver arribat a estes altures en este escrit és quan vaig ha començar ha sentir una quantitat inquietant de laments. No sols la lògica pena dels que troben a faltar als sers volguts que han mort. Sinó l'epidèmia de comentaris dels que diuen avorrir el Nadal.
    Les festes tenen els seus entrebancs, però ni totes les menjades més greixoses i indigestes, ni les nadales coentes basten per a explicar determinat rebuig. Quan una persona diu que desitjaria que ningú celebrara el Nadal, o quan comenta que en estes dates s'aniria al Carib, està expressant un poc més que un lleu malestar. Crec entendre eixe sentiment.
    Tinc el privilegi de pertànyer a una família que sempre ha cuidat el Nadal. De xiquet ma casa olia a moniato i ametles, a mantegades i massapans i des de llavors posem el betlem i l'arbre. M'encantaven les festes. No obstant això, quan vaig arribar a l'adolescència i va rebentar dins de mi la pregunta sobre el sentit de les coses vaig començar a dubtar d'ella. Al llarg d'una joventut prou descreguda vaig aprendre a recelar d'eixos cants, eixos adorns bells que prometien molt però no donaven res.


    El Nadal despertava anhels i desitjos infinits, que res ni ningú omplien. Després me vaig anar donant compte, entre tantes coses, que el Nadal no és una altra cosa que la certesa de l'íntima positivitat que ens rodeja. El coneixement que hi ha un destí bo.
    Des d'esta experiència entenc als que odien el Nadal. Si un ha perdut l'esperança i porta anys en esta vida com si la mort fóra el final, esta explosió de llums i colors ha de paréixer una gegantina bestiesa. És més, si va fins al fons, deu odiar-la com a expressió de la irracionalitat d'una societat que repetix tradicions estúpides per inèrcia. Açò explicaria tanta queixa conjuntural pel consumisme, el tràfec o les reunions familiars.
    Naturalment tot açò ocorre entre muntons de persones que beuen, canten i criden a lo panoli, sense preguntar-se res ni anar més enllà. Però el que no és així pot entendre'm. A mi em commou el Nadal. El que la Bellesa, el Bé i la Justícia eterns s'hagen fet carn, açò és, que a partir d'eixe moment de la història la nostra vida, la nostra xicoteta vida puga començar a tindre sentit ja això m'ompli d'agraïment. Però he de reconéixer que, de no ser cristià, estes dates m'omplirien de tristesa i de rancor pel buit d'un Déu tan celebrat i tan inexistent.



    Convisquem per tant, donem felicitacions, també regalets, descansem, busquem la pau interior i tractem de viure-la en la convivència amb els pròxims, però sempre perquè estem de festa, d'una molt especial: és la celebració de la Nativitat del Messies! Per això: feliços Nit de Nadal, Nadal i any nou!

dimarts, 17 de desembre de 2013

La paciencia es virtud vencedora

     “La paciencia es virtud vencedora. La impaciencia es vicio del demonio” Francisco De Quevedo va escriure estes paraules, que il·luminen una important veritat: Necessitem ser pacients, infinitament pacients amb la carrera a peu. Necessitem permetre a les coses manifestar-se en el seu propi temps, l'entrenament i els seus resultats tenen el seu temps.



    Paciència és el que sens dubte estem tenint en els nostres entrenaments i de la que estem veient els seus resultats en la carrera de Rafelcofer amb un primer lloc d'Ana González en la categoria benjamin femení i un segon lloc de Máximo Folques en la general absoluta.
     Paciència, si, ja que mirant com anem millorant en les nostres carreres al llarg dels mesos, no podem menys que estar impactats pel fet que la carrera a peu aparentment es pren el seu temps a pesar de la nostra impaciència. Les nostres carreres i entrenaments són sovint una relació de desitjos frustrats, d'incompliments i d'impaciència humana. És més aïna excepció quan tenim una bona carrera. Nosaltres sempre estem anhelant una bona carrera o un entrenament perfecte per a suprimir el nostre dolor i venjar el desengany, però la majoria de les vegades eixes carreres no ens fan cas i els nostres entrenaments cauen en sacs trencats.

     I així, veiem en les carreres el constant i dolorós crit: “No pot ser!, Una altra vegada no!, Quant de temps més he d'esperar?, Quan, quan?, Per què no ara?”  Som eterns impacients, però la carrera a peu refusa tindre pressa. Per què? Per què els nostres entrenaments són, aparentment, tan lents a actuar? És el món de la carrera a peu insensible al nostre patiment? Per què la carrera a peu és tan pacient, tan lenta en el seu pla quan nosaltres estem patint tan profundament? Per què és tan extremadament lenta la nostra millora a pesar de la nostra impaciència humana?
     El naixement humà pot ajudar-nos a respondre a eixa pregunta. La gestació no pot donar-se pressa, i hi ha una orgànica connexió entre el dolor que una mare experimenta en el naixement del seu fill i l'enllumenament d'una nova vida. I això és també cert en la carrera a peu. L'entrenament és un procés de gestació que no es pot accelerar. Llàgrimes, dolor i un llarg període de carreres són necessaris a fi de crear les condicions per a la classe d'embaràs que porta una bona marca. Per què? Perquè les bones marques i les bones carreres només poden nàixer quan una llarga i penosa paciència ha creat l'espai propi, el ventre virginal en què lo sublime pot nàixer. Potser una altra metàfora pot ajudar-nos a entendre açò.

     Juan de la Cruz, tractant d'explicar com una persona ve per a ser inflamada en amor altruista, usa la imatge d'un tronc cremant en les flames d'una ximenera. Quan un tronc verd és posat al foc, no comença a cremar immediatament. Primer necessita assecar-se. Així, durant llarg temps, permaneix en el foc i espurneja, assecant-se lentament del seu verdor i humitat. Només quan aconseguix alta temperatura, es pot encendre i cremar en flames. Parlant metafòricament, abans que un tronc puga cremar en flames, necessita passar per una certa preparació, una certa sequedat, un període de frustració i anhel. Així, també, la dinàmica de com l'autèntic corredor es fa. Podem disfrutar plenament de la carrera a peu només quan nosaltres, corredors, verds i humits troncs, hem espurnejat prou. I el foc que ens fa espurnejar és l'entrenament necessari.
     Un corredor, moltes vegades, no es fa maratonià simplement perquè no té suficient paciència. La marató mai té pressa, i per una bona raó. La marató només pot nàixer d'una particular classe de ventre, a saber, un en el qual hi haja suficient paciència i bona voluntat per a esperar fins al punt de permetre que les coses succeïsquen segons els entrenaments que tinguem preparats.


     D'ací que, idealment, cada vegada que eixim a córrer hauria d'acostar-nos més al nostre objectiu. Açò no és un insondable misteri: Idealment, tota frustració hauria de fer-nos més disposats continuar entrenant. Idealment, tota lesió hauria de fer-nos més disposats a cuidar-nos. Idealment, tot incomplit anhel hauria d'introduir-nos en una reflexió més profunda i sincera sobre com estem entrenant. I tota la nostra dolorosa impaciència per una consumació que pareix eludir-nos per sempre, deuria, idealment, posar-nos lo bastant encesos com per a cremar en la flama de l'èxit.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Què vull fer la pròxima temporada?

     D'ací a no res ens trobarem a fi d'any, este 2013 el estarem liquidant en molt poques dates i és el moment adequat per a recapacitar sobre el nostre estat de forma, perquè no hi ha carreres importants per a les que ens estiguem preparant i per tradició són dates de fer balanços.
     Normalment hauríem d'estar recuperats de tots els entrenaments i competicions que vam realitzar ja siga este estiu però sobretot de les què hem realitzat esta tardor, dir també que sabem el que ens ha eixit bé i allò que ens ha eixit malament i que no vam poder controlar en el seu moment.


     Si al que ens ha eixit malament no hem posat remei és ara temps de fer-ho.
     Molts de nosaltres portem des de la primavera sense fer cap marca d'interés, ens van passar les millors mitges de la primavera i la Volta a la Marina i no vam aconseguir quedar completament satisfets i després vam deixar passar un estiu en què se nos va fer molt complicat entrenar amb tant de calor per a després preparar, un poc la marató de València o Castelló per a maquillar una temporada que es presentava gris, i és ara el moment d'analitzar la temporada passada per a veure si vam cometre alguns errors o si podem millorar en alguna cosa la següent.
     Un dels errors més comuns que hem pogut cometre és l'excés de carreres i la mala gestió que hem fet d'elles.
     En el programa de carreres per a l'any que ve hem de ser selectius i participar només en aquelles que servixen per a ajudar-nos hi ha aconseguir l'objectiu que ens hàgem fixat.  La resta no les deuríem tindre en compte. Anem hi ha intentar concentrar-nos en els nostres objectius per a poder estar al màxim nivell eixos dies. L'estar concentrats comporta l'exclusió de tots els elements que ens puguen distraure de poder traure el nostre màxim rendiment.


     És ara quan hem de marcar-nos dos o tres dates claus per al 2014 i dirigir tots els nostres entrenaments cap a elles. Cada vegada ens trobem amb més dificultats per a trobar el temps necessari per a entrenar i hem de ser “avars” a gastar energies en activitats o entrenaments que no ens donen cap benefici, així com traure el major rendiment de cada entrenament que realitzem.
     Els maratonians han de buscar ja la data de la seua marató “estrela” així com els que vullguen ser, els corredors interessats en la carrera del club han d'esbrinar on i quan se'n va ha realitzar el pròxim V Trofeu Dorsal 19 i analitzar la seua distància i el seu circuit, els apassionats per la Volta a la Marina veure les dates i començar a planificar les carreres en què descansaran i les que devem “estrényer”, si volem una bona marca  en una mitja cal saber ja en qual ho anem ha intentar, cada un ha de buscar el seu objectiu i realitzar una programació de tota la temporada.
     Ja se, i tinc exemples més que sobrats per a saber que a molts corredors els costa abordar eixa pregunta tan senzilla i tan crucial com és Què vull fer la pròxima temporada? Per què i per a què vaig ha entrenar? Tendixen a eludir eixa qüestió, a ajornar-la contínuament, com esperant que carrera rere carrera o entrenament després d'entrenament acabar descobrint-ho.


     El pitjor és que, si ho retarden molt, corren el risc de trobar-se un dia amb la impressió que haver corregut tota la temporada sense a penes sentit. I quan més tard succeïx açò, més difícil resulta corregir el rumb. Tant, que a molts llavors eixe descobriment els ompli d'angoixa i ho sepulten davall la màscara de la perduda d'il·lusió i entusiasme per la carrera a peu.
     Hi ha etapes en cada temporada que propicien més eixa tendència a fer balanç del que farem i estes dates són ideals per a programar l'any que ve.
     En molts d'eixos balanços és fàcil pensar (moltes vegades amb poca objectivitat) que es podria haver fet molt millor ús d'eixe temps en carreres ja consumit. I per això poden deixar un cert sabor amarg, del que va poder ser i no va ser, de tantes limitacions, de tants errors i fracassos.
     Però també eixes crisis poden ajudar a rectificar una planificació equivocada. Seran útils en la mesura que ajuden a prendre consciència dels errors (i descobrir, per exemple, que hi havia prou mediocritat, o que junt amb un cert èxit s'ha arribat a una situació de greu deteriorament físic, o que s'estava massa entrenat, etc.). Podem traure profit, i molt, en la mesura que eixe balanç s'aborde amb il·lusió i esperança de canviar, sense ignorar les conquistes i encerts passats, i sense fer taula rasa de tots eixos empenyoraments que van valdre verdaderament la pena i que també jalonen la nostra vida.
     És cert que els vells hàbits exercixen sobre nosaltres una inèrcia molt forta, i que trencar amb modos de ser o de fer molt arrelats pot resultar-nos verdaderament costós. A vegades, no ens bastarà amb només una ferma resolució i la nostra pròpia força de voluntat, sinó que necessitarem l'ajuda d'altres. Per a superar hàbits negatius, com per exemple els relacionats amb la peresa, no realitzar entrenaments, no tindre un pla, no tindre un objectiu, etc., pot resultar decisiva l'ajuda d'altres corredors. Si s'aconseguix crear un ambient en què resulte fàcil eixir a córrer i entrenar i al temps compartir metes i projectes sempre ens sentirem ajudats i compresos, i això és sempre molt eficaç.


     La reflexió sobre els nostres entrenaments i carreres ens allunyara de tindre una visió superficial de la carrera a peu i ens farà recórrer el nostre propi camí. Les carreres i els nostres entrenaments ens presenten nombrosos interrogants, dels que normalment només obtenim respostes parcials i incompletes, però amb una reflexió freqüent podem aconseguir que molts d'ells no ens desvien del nostre objectiu.
     Per això és important que el goteig de xicotets esforços quotidians no ocupe amb tal força el primer pla de la nostra atenció que deixe sense espai per a les qüestions de verdadera rellevància.

     Intentem triar les nostres metes per a la pròxima temporada i el pròxim 12 de gener del 2014 en el Dinar del Club anem a exposar-les i a discutir-les amb les dels nostres companys a fi de poder afrontar l'any que ve més abrigats i que els nostres objectius siguen els objectius de Dorsal 19.

dimarts, 10 de desembre de 2013

S'acosta el Nadal

     Acabem de passar un llarg cap de setmana amb moltes carreres i moltes hores per a realitzar qualsevol classe d'activitats que ens pogueren relaxar i fer-nos disfrutar de la família i del bon temps que hem tingut.
     Hi ha qui se l'ha passat corrent dos carreres en tres dies, mentres que altres amb una carrera han tingut prou pensant en este hivern que se'ns va ha presentar ple de grans competicions.


     Buscar l'estat de forma i mantindre'l en estes dates nadalenques que s'acosten i aconseguir passar-les sense perdrel és un dels al·licients i reptes que sempre ens anem a trobar en estes festes, encara que els que tenen la sort de tindre vacacions poden no sols mantindre la forma sinó trobar-la, la lluita del corredor sempre esta a buscar i mantindre la seua bona forma.
     La bona forma física d'un corredor pareix que tinga vida pròpia, a vegades ens encabotem a mantindre la subjecta per un temps i ella s'alça i se'n va. I és que l'estat de forma moltes vegades funciona de la manera següent: hi ha dies en què eres capaç de córrer magníficament, i altres dies t'afones de manera irremeiable. Quan creus que coneixes el secret per a aconseguir-la i mantindre la de sobte se t'escapa, i quasi sense adonar-te la tornes ha trobar. Uns dies la tens i altres no. Per què?
     Perquè la carrera a peu és com la vida i “estar en forma” un viatge amb constants pujades i baixades, amb períodes alternatius d'entusiasme i deslluïment, amb grans carreres o entrenaments que sempre són el camí a la desolació, amb moments d'èxtasi que són eclipsats a les nits fosques en què sentim que hem sigut abandonats i notem en les nostres cames els durs quilòmetres. És este un món estrany, a vegades et sents lligat a la sort amb una cadena d'acer, altres sents que estàs en caiguda lliure perseguit per les lesions i les males carreres, i llavors, justament quan creus que has arribat al fons, sents de nou la necessitat eixir a córrer i notes que els mals moments han acabat.


     Per què este món de la carrera a peu és tan confús? No és perquè siga cruel, o estiga jugant amb nosaltres, o vullga provar la nostra fidelitat, o vullga posar-nos algunes dificultats pa què puguem després disfrutar més. No, les pujades i baixades de la nostra forma o del nostre ànim quan correm tenen a veure amb els ritmes que ens va marcant la vida, especialment amb el ritme del nostre estat anímic. La nostra vida diària, com la carrera a peu també té els seus períodes d'entusiasme i les seues nits fosques. Tots nosaltres sabem que en el si de qualsevol compromís a llarg termini (matrimoni, família o amistat) hi haurà certs dies i períodes sencers en què el nostre cap i el nostre cor no estan en el compromís realitzat, inclús estant plenament centrats en ell. Els nostres caps i els nostres cors entren i ixen, però sempre experimentem sensacions positives com quelcom definitiu que està per damunt del nostre cap i el mostre cor.  Algo més profund ens sosté, i ens sosté en un moment donat més enllà dels pensaments del nostre cap o dels sentiments del nostre cor.
     S'acosten dies de molt de tràfec on hem d'atendre a molts compromisos i la nostra carrera a peu es quedara un poc abandonada, no prestarem la deguda atenció als entrenaments, les nostres ments i els nostres cors experimentaran alguna cosa així com el que en el món del so s'anomena un fundit d'entrada i un fundit d'eixida. Algunes vegades hi ha passió i en altres tot és pla. El nostre entrenament funcionara de la mateixa manera.


     Però com arribem a açò? Què hauríem de fer en estes festes quan sentim que no estem entrenant i se'ns escapa la forma?
     Dorsal 19 ens oferix el següent consell. Si vols trobar en estes festes Nadalenques l'entusiasme per la carrera a peu de nou, en eixos moments quan se sent la seua absència, acudix al dinar de Nadal de Dorsal 19.
     Què vull dir amb açò? Com es troba la passió per la carrera a peu en una dinar de Nadal? Com podem tan sols trobar l'entusiasme per córrer amb un altre dinar? Per a ser honest, no estic segur del ens podrem trobar però estic segur que allí trobarem nous reptes afins a la nostra possibilitats i sabrem quan celebrarem la carrera del club amb el seu V Trofeu Dorsal 19, esta classe d'experiència i altres seran reals, insondablement verdaderes i ens llançara a una aventura que durara tot el 2014, així, si és possible trobar l'entusiasme en la carrera a peu, No hauria de trobar-se allí?
     Amb açò estic dient que quan ens sentim desanimats i amb poques ganes de córrer hauríem d'anar a les menjades del club?
     Sospite que açò és exactament el que estic proposant.
     El món que rodeja la carrera a peu per si sol és suficient i només eixint a córrer un bell matí deuria bastar per a reconciliar-nos amb la carrera a peu i per això poder parlar i transmetre les nostres sensacions i experiències deuria tindre també el poder de transformar les nostres inestables ments i cors. Escoltar o contar l'experiència correcta pot fer que comencem l'any amb expectatives noves.
     Però quines paraules tenen el poder de fer açò en nosaltres? Tots som diferents i no trobem la veritat i la profunditat de la mateixa manera. Cada un de nosaltres necessita necessàriament fer la seua pròpia, profunda i personal busca.
     Podem escoltar com Màxim i Bay ens compten la seua Marató de Castelló i tindre enveja però al mateix temps sentir-nos enfortits al comprovar com es pot disfrutar de la carrera a peu, podem també escoltar els nombrosos casos de lesions que tenim en el club i sentir tristesa però al mateix temps sentir-nos reforçats a l'evidenciar que no hi ha mal que cent anys dure i que les lesions sempre acaben curant-se i, perquè no, podem contar les nostres sensacions encara que ens puguen paréixer simples i sense cap emoció perquè per molt insignificants que ens puguen paréixer, l'important no és el que hem aconseguit ni el que pensem fer, sinó córrer.

     I és que quan correm, el nostre objectiu no és buscar una marca o aconseguir una meta. És disfrutar amb cada camallada.

EL RAVAL.

MARATO DE CASTELLO.
Maximo Folques  02:39:36.
Carlos Bay          03:14:26.
MITJA D`ALCOY.
Carmen Sala   01:30:11.
Manuel Mira    01:33:58.
Vicent Sala     01:50:32.
Tony Woodall  01:50:32.
Jorge Alcaraz  01:59:48.

dissabte, 7 de desembre de 2013

Ampliem els capil-lars

     Ens trobem una altra vegada entrenant, ja hem descansat prou i estem en condicions per a tornar a córrer.
     El cap de setmana passat vam faltar a una de les cites més clàssiques en tota la nostra vida de corredor, la Mitja Marató d'Algemesí, la nostra tossudesa pel descans no va permetre que correguérem allí, però Dorsal 19 va estar molt ben representat.


  Este cap de setmana comencem a Alcoi una fase, que pense, necessite per a aconseguir estar en una forma acceptable per a la Marató de Sevilla, si, per a la Marató de Sevilla perquè per fi tenim els dorsals i cap allí ens anirem allà pel mes de febrer.
     La majoria dels corredors populars solen oblidar-se de capilarizar els seus músculs abans de començar un entrenament, molts ni tan sols s'ho plantegen, ja se que per a un corredor popular estar de quatre a huit setmanes per a ampliar la xarxa de capil·lars sanguinis en les seues cames únicament, sol fer-li eixir de la seua forma normal d'entrenar.
     Aclarim un poc, si la sang arriba en poca quantitat als nostres músculs no podem traure el màxim rendiment d'ells, per a aconseguir-ho hem d'ampliar la xarxa de capil·lars sanguinis. En general molts dels nostres músculs treballen a baix rendiment perquè tenen pocs vasos sanguinis que els porten el material energètic. 
     La capilarizació és el procés pel qual la sang es repartix pels músculs i per a aconseguir ampliar-lo hem de realitzar una activitat aeròbica de molt baixa intensitat o siga córrer a un ritme lent.
     Cal córrer lent i molt llarg pa què la xarxa de capil·lars sanguinis s'amplie, però realitzar el llarg del cap de setmana dins d'un entrenament de marató no és el mateix, en realitat entrenem una altra qualitat com ja sabreu.


     El procés pel qual ampliarem la nostra xarxa de xicotets canals sanguinis requerix molt de temps, molt al contrari del temps que el nostre cos necessita per a perdre'ls o millor dita tancar-los. Un exemple, amb només 5 dies sense entrenar es poden arribar a tancar el 10 % dels capil·lars que tenim oberts.
     Pareix fàcil, però en realitat és molt complicat per a un popular i encara que baste córrer lent i molts quilòmetres no basta una sessió o dos a la setmana sinó que es necessita un llarg període de temps. Hi ha estudis realitzats en corredors d'alt nivell que ens diuen que necessiten un mes on només realitzen carrera lenta i llarga pa que vegen augmentada la seua xarxa capil·lar. Estem parlant de corredors que realitzen 120 quilòmetres a la setmana així que, pobres de nosaltres que solem estar en els 75 o 80 quilòmetres a la setmana que necessitaríem 2 mesos dedicats només a este tipus d'entrenament.
     Els corredors d'elit en la planificació de la seua temporada ja col·loquen un mes en què només fan entrenament aeròbic pur, sense cap tipus d'interferències d'altres entrenaments, res de sèries i menys d'acudir a carreres. És eixe mes que no ix en els plans d'entrenament ja siga per a una marató o per a una mitja.
     Un corredor popular pot arribar a tindre la mateixa quantitat de vasos sanguinis en els músculs? Per tant si, però en realitat no. Per norma general el corredor popular no entrena esta faceta i sense capilarizacio els músculs no estan preparats per a donar el millor d'ells. No reben la suficient sang.


     Què ens impedix als populars tindre el mateix nivell de capil·lars que un corredor d'elit? La programació de l'entrenament.
     Hi ha algun corredor popular que este llegint açò que se absté d'acudir a carreres durant dos mesos sacrificant el seu temps en un entrenament aeròbic pur? Que alce la mà per tant.
     Em pareix que veig molt poques mans alçades, clar tots sabem que si fem este tipus d'entrenament durant dos mesos perdrem velocitat i és cert però si volem començar un pla d'entrenament amb les suficients garanties deuríem arribar a ell amb un mes com a mínim de carrera lenta llarga únicament.
     Cal aclarir que un bon pla d'entrenament per a una marató no comença ni huit ni dotze setmanes abans, sinó amb cinc o sis mesos en el que tindrem una programació encaminada a la marató.
    Bo, este fi de setmana a Alcoi hem començat a córrer lent i ho farem fins a cap d'any després dos mesos d'entrenament un poc més específic per a baixar dels 210 minuts a Sevilla.


     No m'agradaria acabar esta entrada sense recordar la gran carrera de Máximo i Bay en Algemesí amb el segon lloc de Máximo en la seua categoria i que els posa a punt per a la marató de Castelló este diumenge.

Mitja de Algemesi.
01:17:44 FOLQUES LORENTE, MAXIMO
01:22:20 SISCAR BAY, CARLOS
01:39:28 SENDRA FRANQUEZA, VICENT
01:39:28 PONS SORIANO, ALBERTO JOSE
02:01:26 BOLTA MIRALLES, ROSA MARI
02:01:27 ALLEMAMY SENDRA, RAMON

diumenge, 1 de desembre de 2013

Adéu a l'arruí i a Sevilla

     Ja a passat el ultim sopar de Dorsal 19 i l'arruí esta en els nostres estómacs encara que també en els nostres cors, molts dels plans i esperances que teníem posades per a este hivern, almenys per a mi, i que tant vam discutir s'han acabat perquè les inscripcions a la Marató de Sevilla estan ja tancades, increïble però cert i encara falten tres mesos.
    No vull parlar de la Marató de Sevilla ni de com preparare l'hivern perquè encara no he digerit este colp, el arruí si, ni he començat de nou les negociacions, ni les discussions encara que la busca d'un altre repte si, i encara que estic en això preferisc desviar de moment el tema.


     I és que no se m'oculta que en tot grup de persones ja siga al voltant d'un club de corredors o de qualsevol altra forma d'organització hi ha multitud d'opinions, de molt desigual valor i abast. Un cert nombre d'elles em pareixen errònies, i ha això cal resignar-se, encara que ens reservem intentar mostrar l'error o les possibles conseqüències. Com una de les condicions essencials de la convivència, si no la major, és la llibertat, cal acceptar eixa varietat d'actituds, opinions i propòsits i la seua expressió.
     Però amb un requisit bàsicament i absolutament necessari: que no destruïsquen la concòrdia. Però res és més perillós que confondre la concòrdia amb l'acord. No cal estar d'acord, es pot discrepar enèrgicament, inclús sobre assumptes greus. Per tal de que no es trenque la concòrdia, la decisió de mantindre's junts.
     M'agrada recordar tot açò quan he de començar a negociar, a canviar impressions i a rebatre les altres propostes i plans.
     Últimament estem llegint unes afirmacions molt dures sobre les carreres o millor dita sobre els seus organitzadors que pense són també un reflex de l'estil que s'escolta i es llig en les tertúlies i per que no en tota la "xarxa de xarxes", que em fa pensar que més encara que decisió a romandre junts, jo diria centrar-se en la convivència; la decisió ha de referir-se a la seua defensa contra el que intente trencar-la. Cal fixar-se bé en les opinions i en les conductes de qui intenta trencar la convivència entre tots, el que s'ho propose ha de ser considerat com «hostil»; els altres no han de passar de «adversaris», amb els quals es conviu i es pot discutir interminablement, sobre qualsevol tema.
     Divendres passat en el nostre sopar vam poder participar en un clar exemple de concòrdia i de convivència perquè mentres la concòrdia i la convivència es mantinguen, tot pot anar bé; es poden cometre errors, però tenen remei; es poden corregir, o almenys compensar, potser amb altres errors d'un altre signe. El pitjor és quan es cometen sempre en la mateixa direcció, que és el que passa en les tiranies i els totalitarismes, que a vegades es disfressen amb un vestidura democràtica.


     Seria molt fàcil traure temes de màxima actualitat que res tenen a veure amb la carrera a peu per a mostrar-los com a exemple i que no ens deuen de fer oblidar que l'exigència primària de la concòrdia és la veracitat. Acabe de dir que les opinions són múltiples i poden ser errònies; si són errors sense més, visions desencertades, omissions de alguna cosa que es passa per alt, exageracions de una cosa verdadera, la veracitat no patix greument i té remei: es pot mostrar l'error i fer que es corregisca i rectifique. Una altra cosa és la mentida, la desfiguració deliberada i conscient de la veritat, la perversió de la paraula. Açò fa un dany irreparable, viola els drets de la realitat, causa ferides incurables a la convivència.
     La majoria estarà pensant com desfiguren la veritat els que no tenen les nostres mateixes opinions, i nosaltres, i les nostres opinions? No estem desfigurant la veritat per a defendre les nostres opinions?
     Huit propostes tinc per a substituir a Sevilla, totes bones, totes millorables i totes amb els seus defectes, totes amb els seus 42195 metres i ara a deliberar, a no fer trampes i a ser el més honrat possible no siga que en l'intent de convéncer em passe.
     A tots ens agrada pertànyer a un grup, a un club, a una associació, a una família o formar part d'una parella però no hem d'oblidar que la primera condició per a poder conviure ha de ser la voluntat de no fer mal. Es poden defendre els propis interessos, intentar que les coses s'orienten de manera favorable a nosaltres, aconseguir poder i influx, anteposar lo propi a l'alié. La nostra imperfecció humana fa que una altra cosa siga il·lusòria. Però l'inacceptable és fer mal als altres, procurar el seu mal, no sols impedir el seu triomf, sinó ferir-los i empitjorar la seua situació.
     Rares vegades es té en compte açò; per exemple, es duen a terme accions que desencadenen greus mals -potser de conseqüències imprevisibles-, però que hi ha l'obligació de previndre. Són imprevisibles des de la mala fe, des de la voluntat de no veure, de «eixir-se un amb la seua», passe el que passe.
     


     Cal fer un esforç perquè una altra condició de la concòrdia i la convivència és la reducció al mínim de l'agressivitat. Hi ha gents que no poden parlar sense agredir, insultar, calumniar. Fan profundes ferides personals, que solen enverinar-se i dificultar la convivència. A eixes paraules se sol respondre amb altres igualment exasperades i agressives, i eixe és precisament el principi de la discòrdia.
     Sent enorme estimació i admiració per les persones que unixen l'enteresa a la serenitat, a la cortesia, que no entren en el joc, quan és un joc brut. El desmelenament, la voluntat d'escarnir i ofendre és indici inequívoc de no tindre raó, i saber-ho.
     Què es pot fer? Abans que res, respectar escrupolosament les exigències de la convivència, no faltar a elles amb cap pretext, mesurar les responsabilitats que això comportaria. Si les persones començaren per respectar-se a si mateixes, els seria fàcil respectar als altres.
     Però és notori que existixen i es cometen freqüents violacions de la veracitat, de l'abstenció del dany directe -diríem innecessari-, del respecte. És forçós respondre a això amb la mateixa actitud? Si es fa, s'ha entrat en la pendent fatal. Cal resignar-se i acceptar-ho? No em pareix inevitable.


     El remei podria consistir a evitar la tosquedat mental. Cal distingir. Eixes conductes indesitjables, extremadament perilloses, solen concentrar-se en xicotets nuclis o en persones individuals. Pot haver-hi, per exemple, un partit que sostinga posicions encertades o errònies, (però a les que té dret i que lícitament defén) però potser una fracció d'ell, o alguna persona individual, es comporta de manera inadmissible, mentix, calúmnia, insulta, desbarra. Amb ell no es pot tractar, perquè no es comporta com una persona civilitzada, i això no és exigible. Si açò es fera, amb immillorable educació i total energia, seria summament eficaç. Plantejaria un problema al grup, potser al partit corresponent, que sentiria les conseqüències d'eixa repulsa. Començaria a fer comptes, a preguntar-se si es representat o traït per eixos comportaments. És possible que s'iniciara una correcció que seria beneficiosa per a tots.
     He posat un exemple polític perquè és el més visible i perquè estem des de fa anys en un període electoral continu i interminable; però açò mateix pot generalitzar-se a la literatura, a l'art, a l'esport, a totes les formes de la convivència.


     Bé, després d'este llarg parèntesi escrivint, torne a veure els circuits, les dates, els itineraris, els hotels en fi torne a buscar una bona opció que substituïsca a Sevilla i el més difícil que no sols m'agrade a mi.

    Tractare de fer les coses bé, en tot cas el millor possible.

divendres, 29 de novembre de 2013

Sopar i correr

     Hi ha un tema de conversació que sorgirà segur esta nit durant el sopar, la marató, i encara que només hi ha dos coses que són certes en una marató, la distància i el cansament que tindrem al finalitzar són molts i molt diferents els comentaris i sensacions que som capaços de sentir els corredors.



     Si pel que fa a la distància no hi ha res que fer, són 42195 metres i els mirem o els estudiem com vullguem sempre seran 42 quilòmetres i 195 metres, en canvi pel que fa a l'esgotament que ens produïx si que podem conversar i fer molt perquè ens siga més lleu.
     Resulta que l'esgotament és una sensació que amb el pas dels quilòmetres anem a poc a poc sentint i amb el que haurem de conviure durant molts quilòmetres i per tant durant molt de temps. No esta clar quals són els elements que fan que percebim esta debilitat ja que en cada corredor es percep d'una forma diferent, és com el fred o la calor, cada un el sent d'una manera.


     El bon maratonià per tant a de tindre una bona gestió de la fatiga. Quan ens fatiguem i com ens fatiguem condicionara molt el nostre resultat final, la clave esta a ser nosaltres els que pugam decidir el nivell d'esgotament que anem hi ha sentir i poder suportar.
     Hi ha uns aspectes que cal tindre en compte, l'esgotament normal en una marató ha de ser aquell que ens permeta arribar a meta cansats però amb bones sensacions, o siga espentant o accelerant el nostre ritme en els últims quilòmetres. És clar que per a succeïsca açò hem de gestionar bé la nostra energia durant tota la marató, és a dir distribuir uniformement tot l'esforç és a dir córrer sempre al mateix ritme.
     La pitjor forma de fatiga que es pot sentir en una marató és l'esforç descomunal que hem de fer per a arribar a meta amb les cames bloquejades i sense forces per a poder córrer, si succeïra que amb tota eixa fatiga poguérem mantindre el nostre ritme inclús salvaríem la marca i per tant la marató però no funcionen així les coses, perquè la baixada de rendiment i de ritme és gran, això es pot advertir en la baixada de ritme que es nota en la segona part de la marató.


     Si correm la segona mitja marató amb una diferència de cinc minuts o més llavors els nostres músculs fa ja molts quilòmetres que no tenen l'energia suficient per a funcionar, hem gastat moltíssima més energia de què deuríem en la primera mitja.
     Sempre hem dit i contínua sent així que la millor manera de distribuir les nostres energies és corrent la segona mitat al mateix ritme o més ràpida.
     Si plantegem així la marató ens succeirà que en la segona part correrem remuntant, a més que estarem contínuament avançant corredors, recuperant posicions en la classificació aspecte este que encara que no ens importe la nostra classificació determina no sols una eufòria mental sinó també física.
     Correm millor quan avancem que quan ens avancen.
     Moltes vegades és important quan decidim córrer una marató no sols la marca sinó el nivell d'esgotament que estem disposats a suportar, si no podem realitzar una bona marca per a les nostres possibilitats és bo pensar a emportar-se un record agradable de la marató.
     Esta nit, nit d'arruí, nit de Mitges Maratons, nit de Sant Silvestres, nit de Maratons i nit en definitiva de carrera a peu on els que assistim contarem i escoltarem experiències de carreres.


     És bo en determinats moments fer un balanç de les bones i de les males experiències que hem tingut en la carrera a peu i del que encara ens queda per córrer. Estic segur que qualsevol corredor, al detindre's és este examen, podria sentir-se satisfet.
     Potser encara no haurà corregut la millor carrera de la seua vida, o no ha viatjat a cap carrera important, o ha hagut de renunciar a córrer alguna marató per lesió. No obstant això, què gran pot ser contar estes experiències mentres ens prenem unes cerveses, que gratificant és canviar impressions mentres assaborim a l'arruí i sobretot com som capaços de resumir-ho tot davant d'un refrescant “gin-tonic”.
Fins a la nit.