IN MEMORIAM

dilluns, 31 de desembre del 2012

No podem resignar-nos!


     No volguera que acabara el 2012 sense fer una breu entrada a eixa actitud de l'ànima que és sentir-se vell.
     Sentir-se envellir és dolorós, a ningú li agrada, però tots volem viure molts anys. És llei de vida nàixer, créixer i envellir. Si o si.
     Primer som bebés, xiquets, jóvens, adults i ancians, encara que açò últim el disfressem amb altres noms.


     Envellir, m'agrade o no, és un fet ineludible.
     Però el problema no és ajuntar anys, sinó el sentir-me vell.
     Quan Ramón decidix córrer la marató de Castelló molts van pensar que s'equivocava, que la seua edat no era recomanable córrer tants quilòmetres, que la seua època de marató havia passat, que era vell.
     Això va pensar molta gent.
     La gent es va equivocar.
     El corredor Ramón va resultar ser el corredor més jove d'esperit que ha tingut Dorsal 19 en tot 2012 i quasi segur en tota la seua història.


     Saber que m'estic fent vell es constata amb facilitat; canes, calvície, artrosi, ulleres de llarga vista que cada vegada tenen més augment, arrugues.
     Ser vell també ho constate amb la pèrdua de l'entusiasme, la nostàlgia que els vells temps van ser millors: lo nou no és bo, això d'abans era lo bo.
     Quan es viu mirant per a arrere és que s'ha arribat a la vellesa definitiva.
     No vaig acceptar este tipus de vellesa.


     Tots tenim moments de debilitat en què ens sentim aclaparats, desubicats, no trobem el nostre lloc i ho expressem i ho escrivim.
     La vida a qualsevol edat va ser creada perquè tots la visquem i la fem viure, potser de manera distinta segons com estiguen els nostres ossos, però lo essencial que es necessita per a morir jove és tindre el cap jove, el cap amb alguna il·lusió, amb algun desig inclús quant les cames no acompanyen.
     Em ve a la memòria el cas del compositor José Verdi. Als seus 74 anys va regalar al món de la música l'arxiconegut Otello. Anys més tard, fregant els 80 continua la seua producció i dóna a llum al Falstaff. No era suficient. Els anys pesen, però de què serviria estalviar vida i energies? Als 85 d'edat corona la seua vida amb l'Ave María, el Stabat Mater i el Et Deum.


     Ara que molts dels membres de Dorsal 19 s'acosten als seixanta i alguns ja els han sobrepassat i s'acosten als setanta, pense que el més trist seria que em sentira un vell que es crega mort, inservible, una ferralla. 
     No puc i no podem cap de nosaltres perdre la il·lusió i l'optimisme.
     Hauria d'estar prohibit, també en Dorsal 19. La vida és un continu quefer. Sempre es pot ajudar, aconsellar, escriure, organitzar, col·laborar, acompanyar…
     No hi ha pitjor malaltia que la desconfiança i no sentir-nos ubicats.
     Desgraciadament els sers humans som els únics que caiem en ella.
     Pareix que l'edat inocula gèrmens nocius i ens sentim inservibles, baüls de records o peces de museu.
     No pot ser així! No podem resignar-nos! Cal deixar este món de la carrera a peu millor del que el vam trobar, a Dorsal 19 més gran. La vida és una tasca, una assignatura que dura fins al final.
     Eixe pensament va ser el que va animar al polític Adenauer a prendre les riendes del seu país. Contava 77 anys i Alemanya era nació derrotada per la guerra. No es va abaixar del cavall i va estar en la presidència fins als seus 88 anys d'edat, suportant les inclemències dels temps moderns.


     És més gran un xicotet club com a Dorsal 19 que la “gran” Alemanya!
     No pot ser que mentres Dorsal 19 s'este convertint en un club gran nosaltres ens sentim vells!
     Quin motiu podria arraconar-me i declarar-me un trasto inútil al sobrepassar el llistó dels seixantes? Ai, això de viure és massa bell! L'edat, abans que enterbolir els dies, ens deu omplir de color i de fantasia. Als humans ens passa el que al vi: com més anyenc, major és la qualitat i el sabor.
     L'ideal d'un home no pot ser arribar a vell. Això seria viure en blanc i negre, en un tauler d'escacs, arriscant-se a ser menjat per qualsevol peça assassina. Cal viure a colors: amb profunditat, amb optimisme, a braçades entre el dia i la nit.


     El famós savi de l'antiguitat Cató va començar a estudiar grec als 80 anys. A la mateixa edat Goethe acabava la seua obra mestra el Faust. Si s'haguera retirat, si haguera obeït als suggeriments de tants amics: “A la teua edat és millor viatjar; no exageres, ja has escrit molt; pots sentir-te orgullós...”, què haguera succeït? Que hui en dia ens privaríem potser de l'obra cima de la literatura alemanya i ningú mencionaria el nom de Goethe. Si als seixanta haguera deixat d'escriure seria un segundon, un don ningú.
     I els exemples són tants...
     Per això m'enorgullisc al parlar d'eixos “vells jóvens” que són i som en Dorsal 19, i que esprimin les nostres habilitats i virtuts fins que...
     Si al final de la vida, la vida ens troba cansats per sembrar, per ensenyar, per organitzar, per presidir serà una bella manera de morir-se.
     Perquè haurem mort sent jóvens.


     En fi, no se si és la millor entrada per a acabar un any, però volia deixar a este vell any totes les males sensacions, tots els mals auguris, tots els sentiments negatius que m'acompanyen i que es podrisquen en este 2012 pa què 2013 comence com ha de ser, un any per estrenar, fresquet com a acabat de pescar o calentet com a acabat d'eixir del forn. Un any jove que faça desaparéixer a un vell 2012.

FELIÇ ANY 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada