dissabte, 24 de novembre de 2012

Hauran més maratons, segur.


          Quantes vegades al mirar este blog ens haurem detingut en eixa xicoteta frase de Montale, <<...amo l’atletica perchè è poesia, Se la notte sogno, Sogno de essere un maratoneta…>>, tal volta a algu li haja picat la curiositat i haja buscat alguna informació i llavors ja sabrà que Montale escriu esta frase dins d'un prologue per a un llibre sobre el 90 aniversari d'un club de corredors de Gènova i ho fa reflexionant sobre la gesta de Dorando Pietri, el nostre Dorsal 19, i és que viure una experiència de tal grandesa només es pot sentir en una marató.



El somni de Montale era poder sentir i comprendre el que experimenta eixe xicotet corredor de 60 Kg. de pes i d'1,52 m. d'alçada que portava el numere 19 en negre sobre una camiseta blanca amb uns pantalons rojos, encara que en les fotos són obligatòriament de color negre en realitat eren d'eixe roig Ferrari que es porta tant en eixa regió de Mòdena, eixe maratonià que amb il·lusió i patiment va aconseguir creuar la línia de meta, de a qui la seua grandesa, cau cinc vegades dins ja de la pista d'atletisme i tarda 9 minuts i 46 segons a recórrer els últims 325 metres de la marató més famosa de la història, la dels Jocs Olímpics de Londres 1908, i eixe somni de Montale és el que molts de nosaltres hem experimentat, la poesia de la carrera a peu.


Però Montale ens diu molt més, << amo l'atletica perchè è poesia >>, poesia, què és poesia? Poesia és més que paraules, oracions i rimes. Poesia és transmetre i sentir sensacions, poesia és expressar els sentiments al màxim, fer que la força dels nostres sentiments puga eixir de nosaltres i fer sentir als que ens observen les mateixes sensacions que tenim nosaltres. Per això molts maratonians ploren al creuar la meta i altres es queden sense aire de l'emoció igual que els seus amics i familiars.
Però les sensacions dels maratonians no les escrivim en un paper sinó que estan escrites en els nostres cors junt amb les històries dels nostres últims quilòmetres, junt amb les promeses que ens fem de superació i de les angoixes dels nostres fracassos.


I després de cada marató que correm augmenten la seua força ja que el maratonià posseïx la facultat de fer créixer l'afecte per la marató despres d'acabar de córrer-la, tant quan esta molt feliç tan feliç, que pensa que no és possible el que li esta passant, o quan esta tan trist que vol oblidar este amarg record.
Passats uns quants mesos des de la ultima marató als maratonians ens succeïx una cosa miraculósa, tan miraculósa que trenca les estructures de la quotidianitat amb tal força, que resulta impossible negar-ho, és més, arribem a sorprendre'ns però volem córrer una altra marató.
I és que per molta poesia que tinga la marató, al final després de contar-la i recordar-la tantes vegades arriba un dia que comencem a sentir-la d'una manera diferent, “com en una pantalla”, veiem com es projecten les nostres sensacions i tota la màgia de la marató comença a paréixer en el seu conjunt ara com un engany, com una ficció, de la mateixa manera que els són les imatges que veiem en la pantalla del cine. 


En efecte, quan un està immers en la pel·lícula pot arribar a viure la trama que en ella es desenrotlla com si d'una cosa real es tractara, fins al punt que s'arriben a experimentar emocions, alegries, tristeses etc. Però basta un colp de llum perquè tot es revele com fals, i l'encant desapareix. El que el maratonià sent és quelcom paregut. La nostra marató la recordem encara viva en els nostres sentiments però en un moment quelcom ens pot fer veure que tot això esta molt llunyà, que és fals, que és només fruit de la nostra imaginació i que necessitem tornar a sentir les mateixes sensacions.
Però per què? Què és el que ens revela que les nostres sensacions estan buides? La mirada cap al passat. Cada vegada haurem de buscar la marató de València de 2012 més amagada en els nostres records i haurem de mirar més a fons en la nostra memòria i en la memòria, al contrari del que sol dir-se, no viuen sensacions, només habita allò que ja no viu; és a dir, records.


I el maratonià necessita sentir-se viu, tornar a il·lusionar-se amb els entrenaments, tornar a frustrarse amb les lesions, llavors quan necessitem no sols recordar sinó sentir en les nostres cames el pas dels quilòmetres llavors eixe dia estarem perduts, ja no tindrem elecció, prepararem una altra vegada una marató.  

dijous, 22 de novembre de 2012

El marato de Valencia.


            Tres dies complets han hagut de passar perquè les meues cames oblidaren la 32a Marató de València i és ara quan alliberat ja del dolor físic puc contar alguna cosa del que van ser per a Dorsal 19 eixos 42195 metres.


Per a la majoria, els adoloriments ja seran història però, per a alguns, com li succeïx a Guille, el germanet de Mafalda, aquella vegada que la seua germana el va trobar plorant desconsoladament:
-Què et passa, Guille?
-Me fan mal els peus -respon entre pucheros.
Mafalda es fixa en els peus de la criatura i li explica:
-Clar, Guille, t'has posat les sabates canviades de peu, al revés.
Guille, després d'un instant per a comprovar el fet indiscutible, comença a bramar més fort. Mafalda li interromp:
-I ara?
-Ara em dol el meu odgullo!


Però no direm res de tots els que tenen i tindran durant algun temps ferit el seu orgull, només recordar-los que la “marató és l'art de saber esperar”.
Una de les coses més difícils d'aprendre és a equivocar-se. No em referisc al fet en si de fallar, de cometre un error, que això és molt fàcil. Parle d'equivocar-se i no vindre's abaix, de saber reconéixer un error sense sentir-se terriblement humiliat.


Però fixen-mos principalment en la festa del corredor en què es va convertir la Marató de València i recordar que per a molts dels corredors de Dorsal 19 el verdader èxit no era acabar la marató sinó l'arribar a posar-se el dorsal i estar en la línia d'eixida el diumenge, després que es compliren o no els nostres desitjos o objectius era un èxit afegit.


Tots coneixem molts companys que se'ns han anat quedant en el camí i que no han tingut l'oportunitat de col·locar-se eixe dorsal que tanta il·lusió els feia, companys que no han tingut ni l'oportunitat tan sols de fracassar o d'abandonar en mitat de la carrera, tinguen des d'ací un merescut homenatge que els servisca perquè l'espera fins a l'any que ve se'ls faça més curta.


Dorsal 19 acudia a València amb la il·lusió i la modèstia del què sap al que es va a enfrontar, només Carmelo, Pedro i Tino no sabien el que hi havia després del famós mur de la marató, només ells tres sentirien i experimentarien sensacions que els serien completament noves, només ells tres entrarien per primera en una nova dimensió dins de la carrera a peu, el que existia després del quilòmetre 35 els era desconegut, un viatge a un nou món, noves sensacions que sentiren i que romandran en els seus records molts anys.


Tino, Carmelo i Pedro, tres corredors de Dorsal 19 que es van alçar eixe diumenge com a corredors populars i es van gitar a la nit com MARATONIANS, que els agradara o no l'experiència, que la repetisquen o no, serà ja una qüestió personal però per a tots nosaltres ja seran per sempre, perquè s'ho mereixen, MARATONIANS.
Han entrat en un club selecte, un club especial no per ser físicament superiors sinó per ser mentalment exclusius.
Máximo, Carmen, Fernando, Ferran, Vicent i Fede ja sabien abans del diumenge el que hi ha després del quilòmetre 35, ja s'havien sentit morir alguna vegada després de pujar des del quilòmetre 30 fins al 35, sempre és costa amunt, ja havien disfrutat de les vistes que es poden observar des d'eixa altura, sempre amb les cames cansades però moltes vegades amb la ment satisfeta i contenta d'estar experimentant una cosa especial.


 El diumenge una altra vegada amb les cames cansades van tornar a sentir sensacions distintes, morts físicament però uns satisfets a l'aconseguir la seua marca personal, altres acumulant experiència per a poder assistir, tal vegada l'any que ve, a la seua resurrecció com maratonians i alguns encara que no vullguen reconéixer-ho corrent en la seua distància i disfrutant-la.


9 corredors que es van sentir recolzats per Pascual, Cañot, Alberto i Bay en la seua labor com a llebres, per Ramón i senyora, Paco, Rossana, Picayna, David i Laura com a incansables animadors.
Però la marató no acaba, d'ací a poques setmanes una altra vegada, Dorsal 19 contra els 42195 metres de la Marató de Castelló, el mateix club distints corredors però la mateixa il·lusió la de disfrutar corrent.

FOLQUES LORENTE, MAXIMO.-              3:01:03.   
SALA FERRER, CARMEN.-                         3:05:49.   
VIDAL BAÑULS, CARMELO.-                    3:30:40.
SERVER COSTA, FREDERIC.-                   3:32:10.
NAVARRO MARTINEZ, TINO.-                  3:40:34.
GARRIGOS PINA, PEDRO.-                       3:40:34.
SALA GONZALEZ, VICENT.-                     3:40:34.
VICENS PASTOR, FERNANDO.-               3:46:04.
MAS SISCAR, FERRAN.-                             3:52:09.

divendres, 16 de novembre de 2012

Els últims consells.


          El diumenge que ve, celebrem a la Comunitat Valenciana, Sant Marató, la festivitat del maratonià i de l'alegria de qualsevol corredor. I el nostre club, Dorsal 19, que és un club de corredors i maratonians el dia 18 de novembre del 2012 estarem de festa i molts de nosaltres també de celebració.


Esta és la festa que hem estat preparant durant estes llargues setmanes d'entrenament i en estos últims dies plujosos i foscos d'esta setmana.
Així doncs, el diumenge que ve ens alçarem amb temps suficient per a desdejunar tranquil·lament, el mateix que tots els dies però esta vegada procurarem prendre un poc més de carbohidratos (galletes, torrades o pa amb melmelada, mel). El podrem acompanyar amb un the, o un café, o llet, però deurem evitar el café amb llet i el tallat perquè allargaran el temps de la nostra digestió. No deurem prendre cap aliment de què no coneguem com ens assentara.
Cal tindre present que al temps que tardem a realitzar la digestió normalment haurem d'afegir quasi una hora més ja que els nervis del dia de la marató allargaran un poc la digestió. El millor és que quan comencem a calfar ja tinguem la digestió acabada. Així que calculem que hauríem de prendre el desdejuni unes tres hores abans, no de l'inici de la marató sinó del calfament.
Una altra cosa important, és que, abans d'eixir de casa cal verificar que en la nostra bossa esta la camiseta amb el dorsal. Posem-nos ja els eslips, si els usem, i els calcetins que anem hi ha usar en la carrera, però no els pantalons o les malles que devem comprovar que estan en la bossa. Les sabatilles per a la marató si no ens les posem per a eixir de casa cal assegurar que estan en la bossa.


Posar una bossa de fem gran per a utilitzar com a impermeable per si plou, que ho va a fer.
Hem d'arribar a la zona d'eixida amb prou de temps per a evitar els imprevistos que pogueren sorgir a l'haver-hi tants corredors que aniran als mateixos llocs que nosaltres i que realitzaran les mateixes coses que pensem realitzar nosaltres.
Per això cal estar prop de l'entrada de la nostra eixida el mes prompte possible i esperar tranquils el moment de començar el calfament, com plourà, serà millor no eixir del pàrquing del Saler fins a l'ultime moment. No ens anem a fer una volta per a veure com esta l'ambient i la zona d'eixida, ja ho tenim tot estudiat des del dissabte.
Com estarem nerviosos segur que haurem d'anar al bany així que els deurem tindre controlats perquè no augmente el nostre nerviosisme.
Abans de deixar el cotxe o de deixar la bossa en la consigna cal posar-se la vaselina, els que tinguen problemes amb les fregades en els mugrons deuran tindre ja posats els esparadraps.
Com plourà, cal posar-se una crema hidro-repelente perquè l'aigua llisque sobre la nostra pell, però com no l'anem hi ha tindre el millor és passar-se vaselina per les nostres cames i muscles perquè ens impermeabilitze un poc.
Recordar també que una hora abans de l'eixida ens deurem prendre el café, als que estiguen acostumades, i comprovar que portem els gels per a la carrera.


Si fa fred, que pareix que no el va a fer, i anem hi ha estar corrent mes de tres hores i trenta minuts és una bona idea córrer amb una camiseta de mànega curta davall de la de competicio ja que després del quilòmetre 30 se'ns va a refredar la suor ja que el nostre organisme no serà capaç de calfar-nos prou a causa de la falta d'energia pel cansament.
Cal tindre en compte que és interessant realitzar un breu calfament abans d'entrar en el box d'eixida, no cal calfar molt ja que l'efecte beneficiós se'n va hi ha perdre mentres esperem que donen l'eixida.
No ens deurem preocupar massa per la falta de calfament ja que serà suficient que isquem a un ritme lleugerament més lent els primers quilòmetres, tenim quilòmetres de sobra per a recuperar tot el temps perdut.
Com estarem ben hidratats perquè el dissabte també haurem augmentat un poc la ingesta d'aigua no ens deurem obsessionar de beure molt abans, però si que ho deurem fer en cada un dels avituallaments, ja que un dels errors que se sol cometre quan plou o fa fred és el pensar que no ens n'anem hi ha deshidratar, però anem ha suar el mateix i és possible que mes perquè la humitat com és molt alta suposarà un impediment pa que el nostre cos es refrigere.
És, molt important estar sempre tranquil mentres esperem que donen l'eixida, són els minuts en què hem de repassar mentalment la tàctica de carrera que pensem realitzar. Cal tindre sempre present que la marató és una carrera que s'ha d'afrontar amb extrema prudència. Perquè encara que estiguem ben entrenats els imprevistos poden sorgir en qualsevol moment, però si posem atenció al nostre ritme de carrera es pot evitar el temut “mur de la marató”.
Cal entrar prompte en el box d'eixida i portar una botella buida per a poder orinar dins en el cas que la nostra necessitat siga molt gran.
Donaran l'eixida, en eixe moment hem de posar en practica tot el que hem realitzat tantes vegades en els entrenaments, córrer al nostre ritme de marató, amb l'avantatge que anem hi ha córrer en companyia de 9000 companys, estimulats per ells i pel public.


És una bona tàctica de relaxació en carrera, anar observant al public que ens anira animant pels carrers i entrant en contacte amb ells, somrient i agraint els seus aplaudiments. És molt divertit i els quilòmetres passen més ràpidament, proveu-ho i al creuar la meta estigueu satisfets d'haver complit el vostre objectiu: donar el màxim de cada u, independentment de la vostra marca. 
Bona MARATÓ a tots.

diumenge, 11 de novembre de 2012

A la fi l'última setmana


             En estos moments estem entrant en l'última setmana, s'acaba este llarg entrenament que ens a acompanyat durant estos mesos, i ara, és necessari que recordem alguns consells per a estar en millor disposició d'enfrontar-nos als 42195 metres i no frustrar en els últims dies tot l'esforç que hem realitzat.


Ens desplaçarem de colp a tres dies abans de la marató, el dijous, i començarem a preparar-nos, ja molt enjorn, amb el desdejuni en què ja augmentarem la ingesta de carbohidratos a saber (pasta, pa, creïlles, cereals, dolços què no porten crema, gelats, galletes, magdalenes, valencianes, plàtans, etc..), però sense exagerar, només una peça més de la que prenem tots els dies.
En l'entrenament del mateix dijous ja haurem de reduir la quantitat de quilòmetres així com el ritme al què els realitzem per a així començar a assimilar l'entrenament de les últimes setmanes.
Ens trobem a pocs dies de la marató ara córrer només té la funció de mantindre relaxats i solts els nostres músculs perquè de res ens servix ja intentar millorar la nostra forma física.


Ens traslladem ara a dos dies abans de la marató, el divendres, continuarem prestant atenció a la nostra alimentació menjant preferentment hidrats de carboni i procurarem no realitzar esforços innecessaris. Res ja de carregar molt de pes, procurar no estar massa temps de peu, ens cuidarem dels refredats i en definitiva procurar no fer-nos cap tipus de dany físic. A mi m'agrada no eixir a córrer este dia i eixir el dissabte al matí però als corredors molt nerviosos els funciona molt bé córrer el divendres al matí i el dissabte al mig dia perquè així descansen un dia i mig, i ixen a córrer els dos dies, això si, pocs quilòmetres i molt tranquils.
Arribem ja al dia més complicat, el dissabte, el deuríem dedicar al repòs, però desgraciadament per a la majoria de nosaltres serà una jornada molt moguda per tota la preparació que hem de realitzar per al diumenge. Si hem descansat el divendres és preferible començar el dia eixint a córrer un poc i així poder anar-nos, prompte ha arreplegar el dorsal i a veure i estudiar tota la zona d'eixida i meta, per a no tindre problemes el diumenge i ràpidament tornar-nos a casa a descansar.


L'entrenament del dissabte haurà de ser de no més de 20 minuts i procurar que siga abans de les 9 del matí per a així tindre 24 hores de descans.
Amb l'alimentació continuarem prenent abundants hidrats de carboni i reduint al mínim el consum de proteïnes (carn, ous, formatges grassos...) per a omplir al màxim els nostres depòsits de glucogen.
Com ens desplaçarem a València per a arreplegar el dorsal intentarem no estar massa temps de peu en la fira del corredor i arreplegant el dorsal, si comprovem que ens estem passant el millor serà buscar de tant en tant algun lloc on assentar-nos durant alguns minuts pa què les nostres cames descansen.
Recordar que el millor és arreplegar el dorsal el més enjorn possible per a poder comprovar tota la zona d'eixida, localitzar la millor zona per a aparcar, on estaran situats les lavabos, on els bars per al café, com esta organitzada l'eixida i saber on esta la nostra zona d'eixida segons el nostre dorsal i com accedir a ella, i després si el menjar de la pasta comprovem que val la pena, dinar, i ràpidament per a casa a descansar.


Però abans d'anar-nos-en a dormir haurem de preparar tota la roba amb què correrem, posarem el dorsal en la camiseta, a València no cal col·locar el xip en la sabatilla, perquè ja va inclòs en el dorsal, posar les sabatilles i els calcetins a punt així com les ulleres i la gorra, també buscarem una camiseta o dessuadora vella que usarem per a calfar i estar esperant l'eixida.
Tot ho ficarem en la bossa que ens emportarem, no faria falta repetir-ho, però ho repetiré, que no haurem d'estrenar res eixe dia.
Pensem un poc a quina hora hem quedat i el lloc, i posem el despertador calculant bé el temps, per a no anar amb presses. És interessant que ens telefonen o telefonar pel mòbil als nostres companys per a assegurar no quedar-se dormit.
I ara si, anem-nos a dormir que demà correm la MARATÓ.

dilluns, 5 de novembre de 2012

¡On m'he ficat!


            Estem ja de ple en la voràgine de la marató, eixa passió desenfrenada per córrer ja els 42195 metres que ens porta a tindre sentiments molt intensos, sempre rodejats d'una confusa sèrie de successos i sensacions que no ens deixen viure tranquils estos dies. No falten, no obstant això, moments de respir, en els que entrem en uns instants de tranquil·litat i assossec. << ¡On m'he ficat!>>, pensem en eixos moments. << ¡On m'he ficat!>>.


I com tot home que arriba a este dilema els corredors busquem en la nostra família, en els nostres amics i en els nostres companys de carreres la seua aprovació, la seua satisfacció i el respecte que pensem meréixer per a emprendre amb il·lusió estes dos setmanes que ens esperen. Què diran? Encara que en veritat, què pensaran de tot el que estem fent?.
Uns mesos basats en l'entrenament i en l'obstinació a córrer, unes setmanes àrdues fetes de perseverança i abstinència que hem transformat en dies d'heroisme i aventura que podríem qualificar de viril i valerosa. No reconeixeran el nostre esforç i la nostra il·lusió?.
Així manipulem les nostres idees i així intentem reforçar-les i salvaguardar la nostra dignitat davant de qualsevol resposta.


I és que, des de tots els temps, en totes les edats, l'home ha sentit en el seu interior una ànsia immensa de buscar reptes, de localitzar aventures que li traguen de la rutina en busca de la tan anhelada felicitat. L'home reclama una dita que la majoria de les vegades no aconseguix trobar en el món que el rodeja. Percep en el seu interior unes immenses possibilitats de créixer de superar-se, de ser millor, però moltes vegades eixe desig de millora es veu frustrat i no aconseguix la tan anhelada meta. El buit existencial que patix l'home modern necessita ser omplit i en eixe afany de satisfacció profunda es llança per tot tipus de camins i fa qualsevol classe de proves il·lusionant-se de trobar per fi el camí que el faça feliç.  Un d'eixos camins és assumir el repte de córrer una marató.
Totes les coses valen, totes tenen un valor. Este serà major o menor. Entrenar i córrer una marató té un preu, que dependrà precisament del valor del que volem aconseguir. No costa el mateix acabar una marató com siga que realitzar marca personal; no és el mateix baixar de tres hores que de tres hores i mitja; indubtablement que no és el mateix, però també és cert que és molt diferent el preu que cal pagar en un cas i en l'altre; no és igual realitzar 120 Km.  a la setmana que 80 (sense cap menyspreu cap als quals realitzen menys). Crec que queda molt clar que quant major és el valor del que vull adquirir, més alt serà el preu que he de pagar per aconseguir-ho.


Doncs bé, la marató, la realització d'eixos 42195 metres és el més valuós que existix per a tot maratonià i per tant ningú s'enganye, per a aconseguir-la haurà de pagar un preu molt alt d'esforç, de sacrifici i d'entrega que durarà uns quants mesos. No acabaré la marató perquè isca a córrer 4 dies, no conclouré la marató perquè em va tocar en la loteria; tindre ilussio no és prou pa la marató. La marató es conquista amb un esforç considerable, amb la lluita diària i un entrenament continu.
Cal dir un poc més, no basta d'acabar la marató, som corredors populars i no ens podem quedar només a realitzar este repte i ja esta, per al corredor popular la carrera a peu hauria de ser com un complement al seu quefer diari, la marató no és un tot en la carrera a peu sinó una part d'ell. Evidentment que córrer una marató ajuda a millorar, però es tracta que la carrera a peu forme part de la nostra vida i la marató i el seu entrenament generalment no ajuden massa a que la carrera a peu arribe a formar part de la nostra rutina i dels que ens rodegen.


És necessari dir que hi ha una jerarquia a l'hora de parlar de la conquista de la felicitat, de la superació personal. No totes les àrees tenen la mateixa importància, córrer una marató pot ser molt important però té un menor pes específic, dins del món de la carrera a peu, que el córrer durant molts anys i no es pot donar sempre prioritat al que és minúscul dins de tota la nostra vida de corredors.
Ja estem preparats, les marques d'este cap de setmana ho demostren, seria molt hàbil començar hi ha llançar les campanes al vol i pensar que els nostres objectius es van a complir, però és que jo no presumisc de ser hàbil.
No, no presumisc de ser hàbil, a més preferisc posar-vos a la defensiva de seguida perquè tot pot passar en una marató, ja que en la marató també apliquem amb alguna variació la famosa llei de Murphy, i és que si alguna cosa pot eixir malament el dia de la marató tingueu per segur que eixirà malament.



És precís que sapiem bé que classe d'amenaça pesa sobre nosaltres quan correm una marató, no és només el fracassar, és el fracassar com a imbècils.
No em cansare de repetir que hem de conéixer les nostres limitacions per a enfrontar-nos als 42195 metres i adaptar-nos a elles així correrem una bona marató.
Gilbert Keith Chesterton deia "L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer, per a portar-la a cap, ha de ser assenyat."
La marató no pot ser una aventura boja però per si de cas siguem el més assenyats que puguem.

MITJA DE GANDIA.



PUJADA AL CASTELL DE XATIVA.

CARMEN SALA FERRER.- 0:42:11.
VICENT SALA GONZALEZ.- 0:53:09.

MITJA DE CASTELLO.

SISCAR BAY, CARLOS.- 1:28:55.

10 MILLAS DE ALFAZ DEL PI.

VICENS PASTOR, FERNANDO.- 1.11.40.


dissabte, 3 de novembre de 2012

Previsions per la Marato de Valencia.


Estes són les previsions per al dia 18 de novembre del 2012 que tenim hui, pareix que pot ploure un poc però no farà fred, encara que tindrem un poc de vent però com tindrem l'anticicló centrat en la península i el que ens afectara serà una xicoteta borrasca que es generara en el mediterrani, la veritat és que pot passar de tot, encara que tot sera bo.










dijous, 1 de novembre de 2012

“Alea iacta est”


          Ens trobem com a Julio Cesar moments després de creuar el riu Rubicón, sabem que després d'haver acabat bé l'entrenament de les tres hores hem triat córrer la marató i ara la nostra sort esta tirada. Julio Cesar creua el Rubicón i es diu que pronuncia la famosa frase de “alea iacta est”, nosaltres no hem sigut tan solemnes i només hem pronunciat eixe demolidor “si vull”, ara esperem que ens acompanye la sort.


Un altre cap de setmana molt intens, el dissabte amb la dura Mitja Marató de Mora de Rubielos que enguany ha afegit al seu dur circuit el fort vent i un fred al què encara no estem acostumats ha permés que la pitjor marca de la temporada siga batuda. El diumenge un altre dur entrenament amb eixes tres hores de carrera que es van suavitzar amb un recuperador bany en la piscina i una dinar on tots els que van voler assistir van poder disfrutar d'un bon ambient maratonià amb un saboros menjar i molts quilòmetres en les conversacions.
Un altre cap de setmana on l'efecte femení torna a triomfar, si en Cullera van ser Tina i Carmen en Mora de Rubielos, Laura es va unir Carmen en l'arreplega de trofeus i és que com ja comente la setmana passada alguna cosa tenen les dones de Dorsal 19.
Ja siga per eixa aparent soledat en què es troben dins del club i que és fàcil que els faça esforçar-se un poc més o per la seua qualitat com a corredores la veritat és que són els únics trofeus que Dorsal 19 esta aconseguint.
Però és que, amb independència de la fascinació que ens produïxen les nostres corredores, la dona encarna d'una forma molt particular, més pròpia i accentuada, el peculiar caràcter de tot corredor popular i sobretot del maratonià. Si no pot dir-se que és més corredor, sí que cal afirmar que ho és d'una manera més patentment personal i més exquisidament humàna.


Tots sabem molt bé que la dona, precisament com a tal, i en la mesura que sap i vol ser-ho, és el més ‘amable'. Així s'entenen ben moltes característiques de la feminitat: com eixe instint que mou a la dona a procurar ser amable, atractiva (i no em referisc ací principalment al físic, sinó al psíquic i espiritual: la simpatia, la tendresa, la paciència, la pietat, per exemple).
Per tot això, la dona encarna de forma privilegiada la condició d'un corredor popular ideal ho podíem traduir en la seua delicada sensibilitat enfront de les necessitats i requeriments dels altres corredors, en la capacitat d'adonar-se de les seues limitacions i de comprendre-les.
Però així mateix quan entrenem amb elles ens transmeten i ens informen, si som un poc observadors, que per a aconseguir-ho resulta imprescindible que tots aquells valors que podríem qualificar com propis del femení, com l'atenció i el cuidat diligent pels altres corredors la seua la falta de competivitat així com la seua sana rivalitat, no els considerem de cap manera privatius ni exclusius de la dona (encara que en ella hagen pogut tindre una major presència per raons històriques), sinó que els advertim com igualment indispensables en els corredors barons, per a evitar que ens convertim en energúmens tan sols preocupats per ser superiors, que no millors, i en uns competidors atroços.



Les nostres corredores no solen assistir a les reunions del club, ni solen formar part de l'organització del club ni de les carreres, ni tan sols solen assistir a les menjars i als esmorzars, es tracta ara que s'integren més en tota l'estructura de Dorsal 19 pa què el nostre club siga més humà, més càlid. Perquè, com recorda José María Pemán en clau un tant humoristica i sense cap afany de danyar, «el baró pot fer sense la dona tot —Art, ciència, guerra, política—, tot menys un xicotet detall: viure…».
Com vinc dient, només la dona pot aportar al nostre club i per ampliació al conjunt de la societat civil, el que li pertany nativament i, no obstant això, està cridat a ser patrimoni de tots: la seua delicada tendresa, la seua generositat sense límits, la seua amorosa i perspicaç atenció  al concrete, la seua creativitat i agudesa d'enginy, la seua intuïció clarivident, la seua pietat profunda i senzilla, la seua tenacitat…
Es tracta, per tant, seguir un senda que assegura, i d'una manera indefugible, la presència femenina en el nostre club.
Esperem trobar més corredores en Dorsal 19, fadrines o casades, segons les circumstàncies, però sempre membre eminent del nostre club, és la dona, en fi de comptes, la clau i l'arrancada de l'encoratjadora universalitat de la carrera a peu.


I als barons ens correspon hui en dia, en contra del que habitualment s'afirma i ben sovint es viu, fer possible i amable el ple desenrotllament de la dona… amb això impulsar el progrés genuïnament humà de la societat en el seu conjunt, sense discriminacions.

Vertical de la FEMECV, BÈRNIA.

01:04:37.- FOLQUES LORENTE, MAXIMO


MORA DE RUBIELOS.

Sala Ferrer, Carmen.-                     01:35:07.
Siscar Bay, Carlos.-                          01:36:43.
Sala Gonzalez, Vicent,.                    01:41:53.
Sendra Franqueza., Pascual           01:48:01.
Pascual Pascual, Laura,.                 01:48:13.
Camps Sendra, David.-                  01:48:26.