divendres, 21 de setembre de 2012

Tranquils només són 30 Km..


Estem en el centre del nostre entrenament per a la marató, este tipus de preparació és de càrrega creixent, és lògic i normal esperar que setmana darrere de setmana el nostre rendiment millore. Però saludem primer a tots els que pròximament s'enfrontaran als famosos 30 Km.

En la pràctica deuríem realitzar els llargs a un ritme sempre sostingut i deuríem córrer més quilòmetres amb menys esforç.
Este diumenge com tots ja sabeu ens enfrontarem als 30 Km. I el nostre cos no és una maquina perfecta així que la nostra progressió de rendiment no és sempre una línia recta i ens pot succeir que en estos llargs de 30 Km.  No correguem amb bones sensacions i ens coste acabar-los amb la facilitat que esperàvem.

Un entrenament de LSD que no ens funcione bé (un ritme molt lent, molt cansats, molta fatiga i mal de cames), no és un senyal d'una baixa forma perquè (l'estat de forma no desapareix de la nit al dia), només es tracta d'una perduda d'eficàcia provisional que se sol atribuir normalment a factors particulars. Per exemple, molt de treball durant tota la setmana, o per haver descansat poc o mal les nits del divendres i dissabte, o no haver menjat de manera adequada. Pot succeir que ens faça calor i molta humitat, o que no s'haja assimilat bé l'entrenament de la setmana.
Què hem de fer? Renunciar no pareix la decisió més lògica, encara que cal dir que no estarem en la condició ideal per a córrer una marató si no podem realitzar 30 Km.,
La solució pareix senzilla, estem inclús lluny de la marató, i reduint un poc la càrrega de quilòmetres en la setmana següent és suficient per a recuperar la nostra bona forma.

Tot este xicotet sermó ve al cas a la gran importància que li estem donant a este entrenament, que si que tindria si estiguérem a dos setmanes de la marató i fóra el nostre primer 30, però la marató esta prou lluny perquè no tinga massa importància. L'entrenament del diumenge, és només un entrenament més.
Així que tranquils, realitzem el nostre primer 30 de la manera més divertida possible i no traguem cap conclusió precipitada.

diumenge, 16 de setembre de 2012

LSD.


Diumenge que ve realitzarem el que els americans denominen LSD, que són les sigles en angles de llarga distància lenta. És este tipus d'entrenament un des què més discussions generen en els maratonians. Discutir com a de ser de llarg o com de lent i decidir totes les vegades que l'haurem de realitzar és la mateixa discussió que tenen els aficionats al futbol sobre si jugar amb 9 o sense ell.

Al final el que compta és guanyar els partits i acabar la marató en el temps previst, però els maratonians sabem que tenim la necessitat de realitzar almenys una vegada este tipus d'entrenament pa què els nostres músculs s'adapten prou per a poder completar millor la marató.
Estaria indicat recórrer una marató sansera per a estar segurs, encara que no absolutament, de completar perfectament una marató.
Esta recomanació no seria possible per a molts de nosaltres, especialment per a tots aquells que només entrenem 4 o 5 vegades a la setmana, perquè en el compute de quilòmetres setmanals la distància de la marató seria pràcticament la mateixa que la que realitzem en les quatre sessions d'entrenament.
Recórrer per tant 42 km. En una sola sessió seria un estrés molt elevat, seria com participar en una marató. En el nostre cas el que haurem de fer serà encabotar-nos en recórrer la màxima quantitat de quilòmetres possibles sense patir un excessiu desgast muscular. En el nostre cas per a esta marató intentarem que el nostre ultim entrenament de LSD siga de 3 hores pel que és fàcil que alguns de nosaltres s'acoste als 35 quilòmetres.
Qual és la distància ideal i a quina velocitat, no hi ha una resposta única. Ja que l'entrenament llarg ha de ser prou llarg per a posar en crisi al nostre organisme per a afavorir els adaptaments físics que necessitem però a més deu posar-nos en crisi també psicològicament pel que deu ser progressivament cada vegada més llarg.


La rutina que hem estat seguint és la de: 20, 23, 25, 28, 30, 32, 35.
Encara que personalment preferisc la següent: 1h30', 1h45', 2h, 2h15', 2h30', 2h45', 3h. Pot paréixer el mateix, però en realitat es tracta d'un entrenament diferent perquè ens assegura que l'esforç que realitza cada corredor esta en relació amb la forma de cada u. El corredor menys entrenat que corre les 3 hores realitza el mateix entrenament que el corredor que té un nivell superior. La diferència de la distància recorreguda és el fruit del millor estat de forma. Però en canvi, l'esforç realitzat ha sigut el mateix.
Els defensors de la LSD solen ser principalment els que senten la necessitat de estar molt de temps corrent per a habituar-se a les llargues distàncies, i quasi sempre són aquells que necessiten un entrenament més psicològic.
Els corredors que no tenen una particular dificultat per a recórrer grans distàncies, la LSD no té molta importància i amb una vegada que s'acosten als 25 quilòmetres tindran prou.



 En definitiva, realitzar la LSD és incomode ja siga física o psicològicament i ha de ser prou llarg per a aconseguir enfortir els nostres punts dèbils i transformar-los en un punt de seguretat.
Però clar, els defensors dels llargs amb el quilometratge contingut fan bé en no realitzar tants quilòmetres però no els queda més remei que realitzar eixos entrenaments ja siga en dos sessions o ja siga recórrer eixos quilòmetres a ritme de marató.
Nosaltres enguany com som tants i tan diferents estem realitzant una mescla a fi que tots puguem realitzar un entrenament el mes variat i uniforme, i així poder entrenar tots junts.
El diumenge, realitzarem tres eixides separades per cinc minuts a fi de poder realitzar els últims quilòmetres sense que existisca molta separació i així poder aconseguir que cada un puga córrer al seu ritme sense haver de patir la pressió d'anar més ràpid.

BENIARBEIG.


divendres, 14 de setembre de 2012

Imatges oblidades.


Afortunadament és molta la informació que som capaços de generar en una setmana i desgraciadament és molta la poca informació que som capaços d'oferir en este bloc.


Però saludem primer a tots aquells que per algun motiu es queden sense aparéixer en el blog.
La passada setmana no vam oblidar, si no que desconeixíem, que no sols les dones de Dorsal 19


arrepleguen els seus merescuts trofeus si no que els més jóvens també són capaços d'aconseguir primers llocs com l'aconseguit per Carlos Siscar a Orba.


També se'ns queden moltes fotografies per posar perquè afortunadament són molt abundants les que ens fan i que gràcies unes vegades a Vicent Esteve i altres a Claudia de Caligat tenim tantes 


imatges que se'ns passen de moda en qüestió de dies perquè en el següent cap de setmana tornem a tindre material nou.


Són els problemes que ens trobem a l'haver-hi de triar així que esperem que a poc a poc tots anem eixint en el blog.

dimarts, 11 de setembre de 2012

“Jo, només vull córrer”

És, sens dubte, positiu que el món només conega l'èxit i les alegries dels corredors i no els seus orígens ni les circumstàncies que van acompanyar la seua gènesi, perquè el coneixement de tot el que rodeja i inspira al corredor a suportar els durs entrenaments els confondria i intimidaria, anul·lant així els efectes de l'excelsitud dels corredors populars.
Però saludem primer a tots els corredors populars que s'esforcen tots els dies per a poder acudir el cap de setmana a una carrera.



Dorsal 19 a tingut representació este cap de setmana a Orba, Xeresa, Bocairent i L'Almunia de Doña Godina, a pesar d'estar presents en tantes carreres hem pogut continuar el nostre entrenament per a participar en la Marató de València.
Som humans i invariablement solem perdre la perspectiva, i conseqüentment estem excessivament centrats en el que podríem denominar rituals sobre la carrera a peu com “realitzar bones sèries, estirades, les millors sabatilles, aconseguir marques personals i tindre un GPS”. Tendim a perdre el centre i quedar-nos en lo perifèric.

Divendres que ve tindrem la primera reunió de Dorsal 19 d'esta temporada i decidirem la quota, posarem dates limite, intentarem organitzar la Volta a Peu i La Mitja Marató, ens buscarem obligacions, alçarem actes, triarem els nostres representants i segurament també tendirem a perdre la perspectiva i quedar-nos en lo perifèric.
Quin és el centre? El gran centre d'un club de corredors, que no deuríem perdre de vista mai, és senzillament córrer. Esta és l'única i gran llei. Però moltes vegades per a practicar-lo i viure'l intensament necessitem moltes normes auxiliars, sobre qualsevol cosa, des de les quotes, vestimentes, carnets, horaris i entrenaments. I estes normatives són bones, encara que mai es puguen establir autònomament sense relació a l'únic gran manat d'eixir a córrer.

Tant en la societat com en els clubs de corredors hem fet moltes lleis: lleis civils, lleis criminals, estatuts de clubs i qualsevol classe de lleis i normatives en els nostres clubs. I és ingenu creure, idealisticament, que podem viure sense lleis. Sant Agustí una vegada va proposar que podríem viure sense lleis: “Ama i fes el que vullgues” Però, amar, tal i com ell ho definix en el seu context, significa el nivell més alt de l'amor altruista. Tristament, el nostre món, els nostres clubs i nosaltres mateixos, no estem a l'altura de tal criteri. Encara necessitem lleis.
Però les nostres lleis, totes elles, i a qualsevol nivell, no tenen sentit per si soles, no tenen la seua pròpia autonomia. Han de mirar i fer referència al centre, i eixe centre és una gran llei que relativitza totes les altres: Córrer.
Els entrenaments a què ens obliguem i les normes tenen sentit en la mesura que són raonables i cal obeir-les en la mesura que no violen la racionabilidad ni el sentit comú. Se sol dir que “la lletra de la llei mata mentres que l'esperit de la llei dóna vida”.

En essència, el que açò ens diu és que, si apliquem totes les normes del nostre club, dels nostres entrenaments, hem de fer-nos una pregunta: “si faig tot això, continuaré disfrutant de la carrera a peu”. Açò faria que al redactar entrenaments, dictar normes i reglaments no ens oblidàrem de mirar al centre, a la seua única intenció, al seu esperit i asseguraria que tots els nostres desacords sobre com ha d'organitzar-se i emportar-se un club romandrien fidels a la pregunta: “Jo, només vull córrer?”.
Una altra norma que encara no tenim escrita en Dorsal 19 és la que: Només les corredores de Dorsal 19 guanyaren trofeus.

I és que carrera rere carrera i igual que en este ultim cap de setmana només Tania en la seua categoria i Carmen en la seua categoria i en la general són capaçes de pujar al podi a arreplegar el trofeu de primeres classificades, ser dona i pertànyer a Dorsal 19 pareix que assegura l'èxit.

ORBA.


 XERESA.

FERNANDO VICENS PASTOR 0:38:43.

LA ALMUNIA DE DOÑA GODINA.

CARMEN SALA FERRER.- 01:27:11.
VICENT SALA GONZALEZ.- 01:39:41.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA.- 01:39:59.


BOCAIRENT.



diumenge, 2 de setembre de 2012

Un altre fin de setmana interessantíssim.


                  El maratonià, més que un altre tipus de corredor ha de fer de la constància no sols una virtut sinó una obsessió, ja que la constància és la virtut que ens porta a què una vegada presa una decisió es duga a terme el que és necessari per a aconseguir-la.
Anem a patir dificultats externes o internes, o la disminució de la motivació personal pel llarg entrenament però la nostra constància sustentara el nostre entrenament i la nostra sòlida força de voluntat junt a un esforç continuat ens fara a arribar a la marato de Valencia vencent les dificultats i inclús vencent-nos a nosaltres mateixos.

L'interes que vam posar en la realització del test de set minuts divendres passat és el que ens deuria conduir a dur a terme els entrenaments necessaris per a aconseguir la nostra meta, la marató.
Ens vam divertir fent el test i després vam disfrutar durant el sopar d'eixes conversacions que se solen convertir en reptes, que tant ens costa aconseguir i mantindre després.
En un sopar de corredors lo perillós és arribar a la zona dels gin-tonics amb massa velocitat i amb la llengua massa lleugera pues la memòria de molts de nosaltres es manté intacta l'endemà i això pot ser fatal en les pròximes carreres i no dic res si l'endemà hi ha una carrera com així va ser, a l'Alqueria.


 Però tindre tenacitat i constància en seguir un entrenament i a seguir els reptes de la nit anterior no ens deu fer oblidar que estem entrenant i que realitzar un sobreesforç molt continuat ens pot portar a un sobreentrenament i a un esgotament excessiu.
Moltes vegades als millors, si els esforços són continuats, poden passar en pocs dies dels primers llocs als últims. Els que van realitzar molt bon test el divendres poden continuar mostrant la seua forma el dissabte en l'Alqueria però després deuen pagar el diumenge la seua generosa demostració i per cansament no acudir a entrenar o quedar molt retardats i en els últims llocs en l'entrenament i és que els esforços es paguen i no estem físicament per a pagar molt.


No vull recordar-me de ningú ni recriminar a ningú però les dos exhibicions de “el magre” i de “favetes” ens van privar el diumenge de l'agradable companyia d'un i van vore com sa arrossegava l'altre, i és que amics meus moltes vegades “el que molt abarca poc apreta”.


La història no acaba ací, és que el diumenge després de l'entrenament ens en vam anar, com no, a esmorzar i comentar allò que s'ha succeït durant tot el cap de setmana i, com no, un altre repte però esta vegada a la llunyania el 6 d'octubre del què anirem donant informació en els pròxims dies.
Per a acabar, un llarg i interessantíssim cap de setmana amb la confirmació que tots estem en el camí correcte cap a la marató de València, que així siga.

TEST DELS 7 MINUTS.

Cañot.- 1795 m.
Pascual.- 1745 m.
Tony.- 1750 m.  
Paco.- 1815 m.
Tino.- 1825 m.
Picayna.- 1725 m.
Arbona.- 1725 m.
Piera.- 1810 m.
Joan Pons.- 1615 m.
Carles Sendra.- 1540 m.
Tania.- 1515 m.
Carmelo.- 1923 m.
Ramon.- 1425 m.
Fernando Pastor.- 1895 m.
David.- 1810 m.
Carmen Sala.- 1875 m.
Ferran Mas.- 1690 m.
Enrique Llambies.- 1845 m.
Pedro.- 1735 m.
Alberto Pons.- 1845 m.
Vicent Sendra.- 1845 m.
Fede.- 1865 m.
Leo.- 1865 m.


L'ALQUERIA.