Gata 2012.

Amb un poc de retard anem hi ha comentar la celebració de la carrera de Gata, la segona carrera de la Volta a la Marina.

Però saludem abans a tots els corredors que van participar en la Volta a Peu a Gata.

Acudir a carreres és una cosa paradoxal, elaborat per una mescla entre l'entrenament i la realització o compliment dels nostres objectius, entre l'anhel i la consumació, entre l'ordinari i l'especial, entre l'entrenament i la competició.

Acudir a divertir-nos i competir en les carreres és la continuació d'etapes d'entrenament, de plantejaments, de preparació de reptes, de dies d'impaciència, d'eixides a córrer en soledat i més o menys este és el camí que ens porta a la festa total que és acudir a una carrera.

Nosaltres en la Volta a la Marina correm el risc que moltes d'estes carreres ens resulten insípides, sense gràcia, perquè no hi ha hagut una preparació prèvia.

Fa uns anys, quan no hi havia tantes carreres, generalment havia un llarg entrenament que precedia i conduïa a una carrera. I llavors seguia una carrera a la què acudíem amb entusiasme, la corríem amb frenesí. Hui en dia hem invertit el procés: acudim primer a les carreres a divertir-nos, a córrer amb els nostres companys i després ens decidim a entrenar per a poder continuar divertint-nos en les carreres.

Prenguem com a exemple la Volta a la Marina: En efecte, dóna començament la primera carrera en Xàbia. Apareix ja Gata, el El Verger, Pego, Teulada…  Quan per fi volem realitzar una gran carrera, estem ja saciats dels delits i encants d'acudir tots els caps de setmana a carreres; ens sentim cansats, saturats amb les coses del córrer i amb ganes de tornar a la vida ordinària. El dia mateix de Benissa estem ja disposats a tornar a la vida quotidiana.

Però no hauria de ser així. Tradicionalment la tensió i progressió en els entrenaments anaven dirigits cap a una carrera especial.

A un amic meu li agrada dir que els corredors sabem com anticipar un esdeveniment, com entrenar-lo, però no com mantindre'l. Això és veritat només en part. No és tant que no sapiem com mantindre la il·lusió i la forma, sinó que no sabem com anticipar-ho i preparar-ho pròpiament. Mesclem l'entrenament amb la celebració mateixa perquè ens resulta difícil viure sense consumació i en tensió no complida o calmada. I no ens preocupem per resoldre eixa falta de paciència. Si l'anhelar i entrenar no són precisament el nostre punt fort; tampoc ho serà per tant el festejar o disfrutar les carreres. Perquè si no podem progressar pròpiament cap a la competició, tampoc podem celebrar-la pròpiament.

Hem d'alimentar la competició a base d'entrenament i és que per a degustar el que és especial, hem d'haver experimentat prèviament l'ordinari. Si competim totes les setmanes i no dediquem dies a preparar les carreres, no sols físicament si no també psicològicament, podem patir un curtcircuit, llavors la fatiga de l'esperit, l'avorriment i la decepció reemplacen a la celebració i ens quedem invariablement amb el sentiment de buidor: “Això és tot?”, diem. Però ens passa això perquè hem provocat un curt circuit, un drecera, en un llarg procés. Una cosa pot arribar a ser realment sublim només si abans es dóna un procés de sublimació.

Sóc prou “vell” per a haver conegut altres temps. Com el nostre temps actual, aquell tenia també els seus fallades, però tenia també els seus punts forts. Un d'estos punts forts consistia en la creença, una creença viva, que la celebració d'una bona carrera depén d'un entrenament previ i que ho sublime exigix un previ procés de sublimació. Guarde clara memòria dels temps de les meues primeres maratons. Que estricte era llavors aquell temps! Entrenament i entrenament: sense carreres els caps de setmana, sense Volta a la Marina, sense Mitges Maratons i, parlant en general, hi havia “menys” de tot allò que constituïra alguna carrera extraordinària i suggerira un cap de setmana de competició.

Tot era entrenament i preparació, però la festa que seguia, la Marató, era realment especial!

Potser serà la meua nostàlgia la que parla, majorment; després de tot, jo era més jove llavors, ingenu i sense malícia i disposat a trobar-me amb la Marató i altres carreres tenint un esperit més anhelós. Potser serà així, però el clima especial que rodejava aquelles carreres ha mort a causa d'una altra raó, a saber, ja no les anticipem ni ens preparem per a elles de forma apropiada. Fem atalls i curtcircuits en l'entrenament, en la falta d'elaboració i en l'anhel requerit prèviament. Dita senzillament, com pot ser especial una carrera quan arribem a ella exhaustos de carreres i competicions? Com pot ser “especial” la competició quan hem tractat el seu entrenament justament com qualsevol altre període de carreres? Com, realment, pot una cosa ser sublim quan hem perdut la nostra capacitat de sublimació?

Hui en dia l'absència de l'element “especial” genuí i del plaer en la nostra vida es deu en gran part al col·lapse d'este ritme. En una paraula, la competició ja no és especial perquè l'hem celebrat ja durant el tot l'any, un deu mil ja no és especial perquè el realitzem tots els diumenges, i carreres de qualsevol tipus són ben sovint insípides, sense mossegador i incapaços d'excitar-nos, perquè les hem experimentat prematurament. L'experiència prematura és roïna senzillament perquè és prematura; no hi ha una altra raó.

Els Jocs Olímpics són especials també perquè se celebren cada quatre anys.

Tota experiència prematura té l'efecte de drenar-nos de gran entusiasme i grans expectacions (que només poden formar-se per mitjà de la sublimació, la tensió i el penós esperar).

Estem ara justament en temps de moltes carreres. Si emprem este temps per a preparar, per a intensificar el nostre anhel, per a alçar la nostra temperatura psíquica, i per a aprendre com hem de competir en eixa carrera especial que hauríem d'estar preparant, llavors eixa carrera posterior tindrà la possibilitat de ser sublim.

Correguem la Volta a la Marina per tant, però pensem que no podem competir tots els caps de setmana, entrenem en unes i competim en altres, així podrem convertir en especial un dia de competició.

GATA.

ALEVÍ FEM.

SALVÀ CERESOLA, LAIA,            0:04:58

SISCAR SALA, JUDI,                   0:05:27

PONS NAYA, AMANDA,              0:05:32

FRAU CONTRERAS, ALBA,         0:05:32

TORRALBA MARQUINA, AURORA, 0:05:36

ESTELA MUÑOZ, EVA,                     0:05:53

FOLQUES DEVESA, ADA,                0:05:54

ALEVÍ MASC.

VALDIVIESO MENGUAL, JOAN,     0:05:08

SENDRA SANCHIS, FERRAN,       0:05:54

BENJAMÍ FEM.

SENDRA SANCHEZ, MARIA, 0:03:37

BENJAMÍ MAS.

SALVÀ CERESOLA, JOAN           , 0:03:29

INFANTIL FEM.

COMPANY FAES, NURIA, 0:08:30

BAÑULS CÁNOVES, LOLA, 0:08:43.

VIDAL BAÑULS, CARMELO                  0:40:25

LLANBIES SENDRA, ENRIQUE             0:41:07

VICENS PASTOR, FERNANDO              0:41:10

BAÑULS ORTOLA, CARLOS                  0:42:28

OLTRA BANYULS, JOAN                       0:44:47

BOIX FERRI, JOSE                               0:44:53

PIERA FERRER, BAUTISTA                   0:44:53

ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE           0:46:04

WOODALL, TONY                                  0:46:05

SENDRA FRANQUEZA, VICENT            0:46:05

PONS SORIANO, ALBERTO                          0:46:06

CERESOLA PIERA, FRANCISCO                  0:47:28

PONS LORENTE, JOAN                                 0:48:07

MENGUAL COTS, CARLES V.                       0:48:12

PASCUAL PASCUAL, LAURA                        0:48:17

SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL            0:48:28

FELIU SENDRA, CARLOS                             0:48:29

BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA                   0:49:25

FOLQUÈS NADAL, JOAN                              0:50:26

PEREZ GARCIA, ANGEL                               0:50:26

SENDRA ALCINA, TINO                               0:52:51

FOLQUES I NADAL, PAU                                                  0:53:34

ALEMANY SENDRA, RAMON                       0:53:42

PONS PUCHOL, PEP                                                         0:54:08

TORRE DE MIGUEL, FELIPE                         0:57:38

SENDRA GISBERT, CARLOS                        0:58:35