diumenge, 7 de gener de 2018

II Gala de Dorsal 19

Ja estem a menys d'una setmana de la Gala de Dorsal 19 i igual que l'any passat anem a reunir-nos esta gran família, en la que s'ha convertit Dorsal 19, per a sopar i passar una nit plena de carreres i de molts quilòmetres, en la que repassarem i a recordarem algunes de les activitats que hem realitzat durant l'any.

No farem un resum exhaustiu de tota la temporada passada ja que moltes de les activitats que hem realitzat ja han comptat amb la seua dinar o esmorzar i amb la seua entrega de premis, per la qual cosa la intenció és reunir i centrar la màxima atenció en el dorsalero.
En la II Gala de Dorsal 19 no celebrarem ni recordarem una competició en concret sinó el valor del grup, de la força que mou a corredors tan diferents, i de diferents llocs per a compartir una passió per la carrera a peu.



Veurem, com un misteri, la impossibilitat del dorsalero a descansar, a deixar de córrer, ens adonarem de l'ardor secret que li impulsa permanentment cap a quelcom nou . Ser dorsalero significa no detindre's, no descansar, tindre sempre quelcom que entrenar, alguna carrera que córrer, estar en busca de quelcom, en definitiva de viure. Podria dir que ser dorsalero és un do, un do que porta amb si una gran i bella tasca, córrer.
Inevitablement, en mitat del sopar sorgix la pregunta: què ha de fer el dorsalero per a sentir-se satisfet amb els seus èxits? La forma de ser del dorsalero no és un impuls cec, com l'instint, sinó una força que arrossega al corredor i no ho deixa en pau. La característica de la seua existència és l'alliberament del corredor de tota forma d'esclavitud a la carrera a peu, tenint com a fi una idea de la carrera a peu viscuda enterament en llibertat, de distàncies, ritmes i classificacions. Però la missió del dorsalero és precisament abolir tot tipus de discriminació, i esta és la qüestió que s'aclarix en la Gala de Dorsal 19.



Després d'un modest sopar, el corredor menja poc, i en l'acte d'entrega de records als dorsaleros nos en adonarem que al dorsalero li abellix menjar un poc més, nos en adonarem que el dorsalero es revela com un corredor que està fonamentalment orientat cap al futur, és un corredor d'esperança. Inclús on tota esperança pareguera ser impossible. El dorsalero està per fer.
Veurem primeres maratons a dorsaleros que en la Gala de l'any passat ningú haguera pensat que esta temporada ja tindrien 42195 metres en les seues cames, sabrem de marques que pareix que no vagen a parar de baixar i d'algunes que no paren de pujar, veurem i sentirem històries que d'ací a uns mesos ja hauran sigut complides i superades, i és que tot dorsalero està en camí: és el “corredor en marxa”. O com ens diu Ben en “La Llegenda de la Ciutat sense nom” moments abans de cantar “l'Estrela Errant”; - Hi ha dos classes de gent, els que van a alguna part i els que no van enlloc- ; Ben és és una bona definició del que és un dorsalero.



Pocs són ja els dorsaleros que falten per confirmar la seua assistència, pocs els flocs que ens falta per solucionar, pocs ja els dies perquè donem per acabada la temporada 2017 i pocs els dies perquè posem els nostres comptadors a zero i comencem una aventura de què no podem imaginar on ens portara, ja que ser dorsalero implica “anar”; en la Gala del 2019 ja veurem on hem arribat.



dijous, 21 de desembre de 2017

Dorsaleros, Desperteu!

      Després de la marató estem en un merescut descans, però ja és hora de despertar, és hora ja d'alçar-se i tornar als entrenaments, no ens enganyem: no estem esperant eixa carrera o eixa competició que ens farà tornar a l'activitat; ni estem esperant que un matí a l'alçar-nos se'ns encenga una llumeneta i ens decidim a entrenar. No, això no és el que estem fent en este descans. Certament estem en un període “d'espera”, però esperar no significa assentar-se que vinga la nostra destinació; sinó un actiu “tendir cap a”, moure's, procurar, fer que arribe. El que implica la capacitat i el desig de despertar-se i la decisió de posar-se en camí.

     Ja estem veient com estan d'espavilats en l'Escola d'Atletisme amb Cristina Bañuls proclamant-se subcampiona Provincial en els 1000 metres dissabte passat a Elx.
     El diumenge en el Cross Comarcal de Nadal de Benissa, estaven també molt desperts Anna Savall que quasi guanye la carrera, perquè va tindre una caiguda quan anava en primera posició, excel·lent actuació d'Adai Prada quedant segon i Miquel Martínez tercer, mentres que Vicent Martínez el cap a en quinta posició.


     Completament espavilada havia d'estar Erika Miralles per a guanyar també la seua carrera mentres que Ainhoa Savall ho va fer en quarta posició. Cristina Bañuls no note el cansament i guanye la seua carrera mentres que Clara Batalla el cap a en la posició desé segona.
     Carlos González va aconseguir la segona posició i Christian Roselló ho va fer en la desena i Andrea Vicens la sexta.


     Com es pot comprovar l'escola no esta dormida, ja se que hi ha dorsaleros que juren que no estan dormits només perquè tenen una activitat febril i caminen d'una banda a l'altra. Però excepte a Máximo com també vam veure en cap de setmana passat i Bay com vam comprovar en la Marató de Màlaga i uns pocs més com Jose, Jacob, Jordi, Juanito, Raul, Fede, Tino i Linda, els altres dorsaleros encara caminen somnàmbuls amb els ulls embenats i en somnolència. 



     L'exemple és que no s'entrena sinó que s'ix a córrer. És hora ja, de començar a desemperesir-se i és una bona opció fer-ho en l'Entrenament de la Mantegada.
     Hi ha qui troba escuses en tot, per a no començar a entrenar: del fred, de la calor, de la pluja o de la sequera, sense donar-se compta que el corredor no pot estar molt de temps descansant. Cada estació, cada lloc i cada circumstància tanca un cúmul de possibilitats. Ara és temps de Mantegada i de SAN Silvestre.


     Dorsal 19 ens urgix a prendre el moment present com el moment per a començar. No deixar-ho passar, fins després de Nadal. El benestar en un corredor, el sentir-se descansat i relaxat no pot ser mai un fi, ni tan sols un ideal en si mateix; i menys basar-se en lo material o en la salut, perquè prompte o tard voldrem córrer ràpid per a aconseguir algun objectiu i estarem encallats. 


     El verdader benestar d'un dorsalero és una conseqüència; i és la conseqüència d'estar ben preparat per a afrontar qualsevol cap de setmana una carrera amb garanties, és la conseqüència de l'entrenament constant, sense presses però sense pauses. És la conseqüència de confiar plenament en les nostres forces i la nostra força de voluntat per a començar a entrenar, ja.


     El verdader benestar està a saber que estem en un estat de forma per a ser el que estem cridats a ser, tinguem el que tinguem, poc o molt. El verdader benestar està a saber que este diumenge amb l'Entrenament de la Mantegada comencem una nova fase del nostre caminar per estos camins de la carrera a peu que ens portaren a cada un a un lloc diferent, Circuit de la Marina, Trofeu Dorsal 19, 10K, Campionat d'Espanya de Cross, Marató de Castelló, cada dorsalero un camí diferent però tots en moviment i desperts.


dilluns, 18 de desembre de 2017

Máximo, Triple Campió

    Els Macua, allà a Moçambic diuen que: “No s'assenyala el camí mostrant-ho amb el dit, sinó caminant davant.” I, açò és el que fa Máximo Folques, seguix el proverbi dels Macua, i dia rere dia corre davant de nosaltres mostrant-nos el camí que s'ha de seguir en este món de la carrera a peu. Ser intel·ligent és una cosa bona i aprendre tots els dies és un repte excel·lent. Però per a ser un bon corredor, deus ademés de ser intel·ligent, tindre una gran força de voluntat i ademés un gran afecte la carrera a peu. 

    Máximo Folques, ens esta mostrant que harmonitza intel·ligència, voluntat i gran afecte la carrera a peu, coses indispensables per a poder aconseguir els triomfs que ha aconseguit enguany. Ha guanyat tres circuits de carreres.
     Harmonitzar intel·ligència, voluntat i sentiments és necessari per a tindre una personalitat capaç de buscar i d'assolir els objectius que ens hem proposat. Però és necessari aprendre a fer-ho. El mer fet de ser intel·ligent no significa haver format bé el cap, ni saber fer un bon ús de la nostra capacitat física o dels coneixements adquirits en els entrenaments. 
     Quan la qualitat física deixa d'estar guiada per l'ètica esportiva és com un cotxe amb un potent motor però sense fars. La intel·ligència en un corredor sense sòlides conviccions és com l'energia nuclear: possibilitat de grans avanços i mitjà per a grans desastres. 


     Però en este món de la carrera a peu no triomfen necessàriament els de millor capacitat intel·lectual, ni ser llest garantix disfrutar més corrent. Ser feliç corrent té molt més que veure amb l'harmonia de la personalitat que amb la capacitat intel·lectual i física. Sens dubte que desenrotllar la intel·ligència, tindre un excel·lent entrenament i una qualitat física àmplia, és un valor. Però, per a aconseguir guanyar el Circuit de les Arenes, el Circuit 10K d'Alacant i el Circuit Trail, resulta indispensable l'estudi de les dates, dels circuits, de les classificacions, de la preparació física i sobretot de voluntat.


     La voluntat ha sigut últimament menyspreada per molts corredors. No obstant això, és patent que la voluntat és un motor necessari per a aconseguir metes: un corredor sense voluntat està a mercé dels seus sentiments i instints, o de les pressions ambientals que reba. Per això, la cultura hedonista aplicada a la carrera a peu talla les ales per a poder volar a molts corredors. Molts corredors són incapaços d'aconseguir metes, inclús encara que les perceben com valuoses, perquè no poden realitzar l'esforç necessari per a aconseguir-les o per a mantindre's en elles amb constància.
     Sense voluntat és impossible la fidelitat a cap projecte, siga este aconseguir una marca personal, córrer una marató o guanyar un circuit de carreres. 


     El 19 de març en Torre dels Maçanes donava començament el primer objectiu de Máximo, el Circuit Costa Blanca de 10K. El 9 d'abril en el Moralet començava el segon objectiu, el Circuit Cross Trail d'Alacant i el 2 de juliol en la platja del Postiguet començava el tercer objectiu de Máximo, el Circuit Arenes Alacantines, que curiosament va ser el primer que finalitza, amb la seua victòria.
     Han sigut moltes carreres en què ha participat, molts els quilòmetres realitzats i molta la força de voluntat necessària per a poder completar els tres circuits i ademés guanyar-los.
     Dissabte passat vam assistir a l'entrega de premis de dos d'estos circuits, el Circuit Costa Blanca de 10K i del Circuit Cross Trail d'Alacant, i allí vam veure pujar a Máximo en quatre ocasions, com a guanyador absolut i en la seua categoria, i vam veure a un corredor amb una fam insaciable d'un poc més, quelcom major, quelcom superior. Un corredor com Màximo es nodrix de transcendència. Busca i anhela quelcom que el sobrepassa, però que li satisfà totalment.



     Però, què és això “ Quèés el que el corredor busca realment, el que li atrau d'una forma obsessiva fins a trobar-ho, o perdre's en l'intent? Tenim la certesa que un principi d'inquietud ha sigut sembrat en l'ànima de cada corredor. Des del fons del seu ser clama per eixa transcendència que el nodrisca: les marques, les victòries, els aplaudiments, la satisfacció personal de veure complits els seus objectius, lo més profundament humà. 
     I és açò el que ens admira d'un corredor: encarna algun valor, quelcom que li fa més persona, que el completa. No és el corredor, si no la virtut que en ell percebem, el que destaca. Campions pot haver-hi tants com a corredors, amb major o menor fama – les gestes no són de menor valor perquè ningú les lloe – no obstant això a un corredor com a Màximo el considerem una clase superior de corredor.

dijous, 7 de desembre de 2017

A per a la temporada 2018

              Un altre cap de setmana ple de carreres, esta vegada hem estat en la Quarta i Mitja Marató de Dénia, en la Volta a Peu a Beniflá, en La Mitja Marató d'Algemesí i en la Mitja d'Alcoy, destacant el trofeu com a equip més nombrós en la Quarta i Mitja Marató de Dénia. A totes estes carreres he d'afegir la d'ahir en el Raval de Gandia, i és que açò és un sense parar. 


                Dins d'aproximadament un mes, per a ser exactes el 13 de gener de 2018, ens reunirem per a sopar i recordar com va ser la temporada 2017 que se'ns està acabant, per això és temps d'anar preparant ja un pla per a la temporada 2018.
               Encara que tots els corredors tinguem una destinació clarament definit cap a on volem dirigir-nos, ja siga el Circuit a Peu de la Marina Alta, o establir una bona marca en un 10K, o en una Mitja, o en la Marató o en qualsevol altra prova, devem prèviament establir un pla per a poder aconseguir-ho.


               Si no preparem un pla de “vol” i només ens preocupem de disfrutar de la carrera a peu, a vegades sense voler ens allunyem de la destinació final que volíem aconseguir. És impossible aconseguir una meta real sense un pla prèviament establit.
               En el món de l'atletisme d'elit, per exemple, els grans corredors seguixen un pla establit per tot el seu grup d'entrenament, quan competirem?, quin tipus de competicions durem a terme?, quant entrenarem?, on concentrarem els nostres esforços?… I la majoria de les vegades si s'ixen del pla, difícilment s'aconseguixen les metes plantejades.       

   
               A nosaltres ens passa el mateix en la nostra vida quotidiana, sempre volem un pla, el pla del cap de setmana, el pla d'estudi, el pla de treball, el pla de negocis, el pla d'exercici, el pla de les vacacions, el pla familiar, el pla professional. Tractem de seguir-los i no ens sentim esclavitzats, al contrari, sabem que per a aconseguir l'èxit en el curt, mitjà i llarg termini hem de tindre i seguir el pla.
               En la nostra faceta com a corredors, també hem de tindre un pla. Encara que tots estem d'acord en què la gran meta és disfrutar de la carrera a peu, crec que podem establir una meta i fer-la més pròxima i fàcil d'aconseguir.


               ¿Qué tal si et plantege que la meta del teu pla de carrera per a la pròxima temporada siga passar-ho bé corrent?  És el mateix que estàs fent ara afegint la busca d'algun al·licient que mantinga dia a dia el teu interés. 
               Estem veient contínuament a corredors que porten corrent 20, 40 anys i més, acreixent la seua passió per la carrera cada dia, sí, són corredors que potser ja porten un pas cansat, perquè el temps desgasta els peus, però l'entusiasme es renova constantment, aconseguint eixe exquisit sabor d'un vi anyenc, un vi de qualitat immillorable, un vi d'esplèndida aroma.


               Estos corredors tenen, en primer lloc, quelcom en comú: han acudit a la carrera a peu en busca d'assossec, de descans per a relaxar-se del tràfec de la vida quotidiana. Són pacients i saben acceptar les seues limitacions i els seus errors; és com permetre que arribe al vi la llum adequada perquè els sucres es dissolguen al moment oportú i aporten el seu millor sabor. No es pot produir un bon vi mantenint una actitud ansiosa, nerviosa o d'irritació.


               Són corredors sensibles que els aporten igual que al vi la calidesa, dolçor i delicadesa. És necessari en este món de la carrera a peu evitar reaccionar impulsivament davant dels moments difícils i entendre els errors comesos.  
               Amb el pas dels anys han aprés a no ser orgullosos perquè no es jacten sobre el que aporten o han aportat als seus companys amb les seues experiències. Ja no busquen el seu interés personal, abans, troben satisfacció amb les carreres dels seus amics, eviten que el seu vi s'avinagre acceptant les moltes individualitats que existixen en els corredors.
               Plantejar-se la pròxima temporada intentar complir algunes d'eixes regles és el fonament perquè les metes i els objectius esportius comencen a albirar, sabent que es té una forta base des d'on començar.

               Val la pena valorar la manera en què estem practicant la carrera a peu i portant el procés del nostre vi.